Aquarius

Pedro Sánchez no ha desaprofitat l'oportunitat i ha ofert Espanya i el port de València per rebre i acollir els refugiats rescatats de l'infern del Mediterrani pel vaixell "Aquarius", refugiats que la guerra i la misèria escupen i que Itàlia (en particular) i Europa (en general) repel·leixen.

Oportunista? Sí, segurament sí, afortunadament sí!

El gest l'honora i el projecta internacionalment, cert, i també el compromet i aquí és on hem de depositar l'esperança, en el compromís. Un compromís que sobretot ha d'interpel·lar els estats i, en el nostre cas, Europa, que sembla que s'ho miri només exigint responsabilitats als estats, defugint de les seves...

Mentre la ultradreta xenòfoba pren perillosament el poder en alguns països europeus, la inestable Itàlia el darrer, la Unió Europea no pot xiular i fer com si res quan el que hi ha en joc, balancejant-se al Mediterrani, a les portes d'Europa, són vides humanes. La mateixa contundència que les institucions europees expressen a nivell econòmic i monetari m'agradaria veure-la a nivell humanitari...

Pedro Sánchez ha aprofitat l'oportunitat; el seu serà un govern de gestos i aquest n'és un d'important; té poc temps per governar i un fràgil suport parlamentari i gestos com aquest li donen talla presidencial dins i fora d'Espanya, el reforcen com a president.

Ara bé, tinguem clar que aquí el més important no és ell ni les seves urgències governamentals, el més important són les vides dels nàufrags de l'Aquarius i de totes les persones que, de moment sense aturador, es llancen al mar per salvar la pell.

Pedro Sánchez ens senyala la lluna, no siguem estúpids mirant-li el dit...

Volem acollir, o no?

El titular me'l va donar la meva dona després de llegir els dos titulars: volem acollir, o no? Paradoxes de la vida, tan paradoxals com la vida mateixa...

Els dos titulars apareixien el mateix dia, la setmana passada, al mateix diari i causaven, inevitablement, una certa perplexitat i un gran interrogant: volem acollir, o no?

És cert que un dels titulars (Un barri de Girona no vol acollir veïns de les Pedreres) quedava força més matisat al desplegament de la notícia, ja sabem que els titulars fan d'esquer, però tot i així, sense entrar en les circumstàncies concretes que va generar el titular, el contrast amb l'altre (Catalunya vol acollir 270 refugiats malalts) ens situen davant un possible dilema ètic: fins a quin punt volem acollir?

En el fons aquesta dicotomia no sempre és de bon resoldre, sobretot en el pas de la teoria a la pràctica, de la ideologia a l'acció, de la paraula al fet: volem acollir, o no?

Volem acollir és un clam a Catalunya i des de Catalunya ens mostrem oberts i ben predisposats a fer-ho, tal i com fa temps ha expressat el parlament, el govern i l'anomenada societat civil, representada en aquest cas per organitzacions com "Casa nostra, casa vostra". Però una cosa és que jo signi un manifest i participi en una manifestació reclamant l'acollida de refugiats, i una altra tenir els refugiats acollits per veïns, per posar només un exemple...

Sí, també amb els refugiats hi ha el risc que succeeixi allò de "sí d'acord, però no rere el pati de casa meva!"

Sí, volem que els alumnes de famílies conflictives es reparteixin per diferents escoles, per evitar escoles gueto fins que resulta que una colla d'alumnes aterra a la nostra amb les respectives famílies conflictives; volem que es reparteixi la riquesa fins que és la nostra la riquesa que cal repartir; defensem la diversitat cultural i religiosa fins que a la nostra escala de veïns la nostra cultura i religió és la minoritària. Ja ho sabem això, ja hi comptem amb la quota de fariseisme de la nostra societat... I advertits del risc d'intolerància i xenofòbia amb el tractament que organitzacions i partits d'ultradreta fan d'aquests fenòmens migratoris: material sensible, com veiem a Europa mateix!

Volem acollir és sobretot un clam a les administracions de tots els nivells, i especialment les estatals i europees (ai les (in)competències!) per tal que afrontin la seva responsabilitat, però ens equivoquem si, mentre clamem al cel i al carrer "Volem acollir" no ens interpel·lem també a nosaltres mateixos: volem acollir?

Confio que majoritàriament la resposta sigui, fins i tot assumint el risc d'equivocar-nos, sí!

Les incompetències del "follonero"!

El periodista català Jordi Évole va ser un dels presentadors del concert del Palau Sant Jordi en favor dels refugiats que es va celebrar aquest cap de setmana passat. I amb Jordi Évole va arribar la polèmica...

Res del que va dir Évole, entenc, va ser improvisat sinó tot molt pensat i, segurament, escrit amb anterioritat. Jordi Évole no només va mesurar totes i cadascuna de les seves paraules, també deuria calibrar l'efecte que aquestes podrien causar entre els qui l'escoltaven i sobretot a qui les va adreçar, conscient del públic assistent, assistent també a la llotja, i conscient que alguns, com d'altres en un altre context, no li perdonen una coma i si cal li esmenen un punt, com també ho fa ell, quan li convé i s'hi posa. És el que té situar-se davant un micròfon, el mateix paràgraf que uns et riuen i t'aplaudeixen d'altres te'l recriminen ofesos! No es pot satisfer a tothom...

I això és el que va passar amb aquest paràgraf: "Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències". Pam!

Aquestes paraules, si bé no de manera immediata, segons va escriure després el propi Jordi Évole, van molestar especialment al govern català i a membres de Junts pel Sí, ERC i el PDeCAT, quelcom que Évole ja deuria preveure; de fet Évole semblava tenir preparada fins i tot la rèplica, subratllant el NOMÉS que, segons ell, "alguns obliden"...

Jordi Évole fa anys que és un provocador, un "follonero" i quan va deixar anar això de les incompetències deuria pensar mentalment: respostes i retrets via Twitter en cinc, quatre, tres... I no es va equivocar. Si el comentari volia ser l'ham, no van ser pocs els qui van picar!

Potser l'objectiu de Jordi Évole no era tant qüestionar la política del govern de la Generalitat vers els refugiats, (certament el govern, també el Parlament en la seva majoria, ha mostrat voluntat política per contribuir a resoldre el problema dels refugiats) sinó calibrar fins a quin punt poden tenir la pell fina davant qualsevol intent de crítica. I ja n'ha obtingut el resultat.

Potser el problema no va ser tant el que va dir Jordi Évole (equiparable a altres arengues, més o menys encertades, afortunades i gracioses, que es fan en altres concerts, gales i festivals...) sinó que els qui van retreure-li les seves paraules es donessin per al·ludits...

El vídeo de la setmana: Com plora el mar (cançó per als refugiats)

Houston, tenim un problema? No, Europa, tenim un problema!

Bé, el problema és global i responsabilitat de tots, però el tenim a les portes d'Europa, al mateix mar que banya les nostres platges tan acollidores de turistes, però que repel·leixen refugiats.

Europa, tenim un problema i estats com l'espanyol no només no fan, tampoc deixen fer! Per això una vegada més, i suposo que tantes com faci falta, on no vol arribar l'estat hi arribem les persones, la gent, l'anomenada societat civil, i no són poques les iniciatives engegades per pal·liar, que no resoldre, la crisi, el drama dels refugiats.

Com plora el mar, canta Joan Dausà en aquesta cançó per als refugiats, posant música a la campanya "Casa nostra, casa vostra", de la que us animo a signar el manifest, si és que encara no ho heu fet.



I malgrat tot, bon divendres!

Oh Europa!

Zeus no va poder sucumbir als encants d'Europa i s'hi va presentar transformat en un gran brau blanc d'enormes banyes i la va raptar i endur fins a Creta, on ell va mostrar-se amb tota la seva majestuositat, no podent sucumbir llavors, ella, als encants del Déu suprem de l'Olimp.

No sé si Europa, l'Europa social, política i econòmica en la que vivim, la Unió Europea, és també un mite, una construcció fantàstica d'una il·lusió que dibuixem als mapes, més mentals que físics. La Unió Europea sembla per moments menys unió i menys europea, doncs la seva construcció està en crisi com ho està el model social, polític i econòmic que la fonamenten. Europa té aluminosi!

Europa tampoc està a l'alçada ni del que la pròpia Unió Europea s'hauria d'exigir (un model social, polític i econòmic que s'esquerda), ni del que li clama el món: el drama dels refugiats ens ha destapat les vergonyes.

El Mediterrani a aquestes alçades ja amaga més cadàvers que tresors, si és que amagava per ventura algun tresor, i pel continent vaguen refugiats que esperen trobar a Europa una mena de terra promesa, cercant desesperadament més la supervivència que la prosperitat que se'ls nega als seus països d'origen... Som ciutadans del món fins que el món truca a la porta!

Si fa més de 20 anys Dagoll Dagom ens va ajudar a descobrir Europa amb la sèrie "Oh! Europa", en la que una colla d'afortunats turistes viatjaven pel continent, avui diem oh Europa amb un gran lament quan descobrim la nostra Europa als ulls dels refugiats, o dels nostres propis, quan s'evidencien les desigualtats que Europa tampoc ha sabut evitar.

Si avui Zeus baixés de l'Olimp i veiés la nostra Europa difícilment se n'enamoraria, com sí va fer-ho de la jove princesa fenícia que ens dóna nom; potser baixaria igualment transformat en un brau blanc d'enormes banyes, però en comptes de convidar-nos a pujar al seu llom ens envestiria amb bravura com a càstig pels nostres pecats, car segur que algun n'hem comès...

Oh Europa!