Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris refugiats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris refugiats. Mostrar tots els missatges
dijous, 4 de juliol del 2019
Desobediència mar endins
Una nova fotografia del cementiri que, per massa persones, representa la condició de persona refugiada, ens ha sacsejat de nou la consciència, i a Òscar Camps l'ha determinat de nou a rescatar vides desobeint, si cal, les lleis que, és evident, no salven vides...
També Carola Rakete, capitana del Sea Watch3, ha prioritzat el valor d'una vida, o de quaranta, per damunt de la llei, i va ser arrestada (i recentment alliberada) per les autoritats italianes.
La seva valentia i la seva determinació són un far d'esperança, l'esperança que s'imposi la vida davant qualsevol llei, un far que ha d'il·luminar el nostre compromís.
La seva desobediència és el camí, perquè, com canta Jorge Drexler, "no hay muerto que no me duela"...
Així que sí, desobediència mar endins, que com diuen a Open Arms, abans presos que còmplices!
dimecres, 30 de gener del 2019
Maldita Migración
En l'època de les notícies falses, les anomenades "fake news", necessitem més que mai el periodisme, el bon periodisme que pugui tenir cura dels continguts informatius, verificant fonts i desgranant el gra de la palla, la veracitat de la mentida i la manipulació.
Són especialment diana de notícies falses les relacionades amb les persones immigrants i refugiades, notícies que alimenten la desconfiança i que tenen com a objectiu incrementar el rebuig a ser acollides i ateses per la nostra societat, inoculant la màxima que s'expressa en aquestes tristes paraules: primer els de casa!
La dreta i de la dreta enllà, la ultradreta, es serveixen i escampen notícies falses per generar recel vers les persones immigrants i refugiades dibuixant-les com a potencials delinqüents, quan no directament terroristes, que venen sobretot només per a prendre'ns el que és nostre: ajudes socials, subvencions, beques...
Coneixedors de l'enorme capacitat de propagació i acceptació d'aquestes notícies falses (res millor que sadollar plenament qui n'està assedegat!) a través de les xarxes socials i la missatgeria instantània, les notícies falses circulen amb total impunitat corcant la societat, aixecant murs i alimentant prejudicis.
Si fa temps que el periodisme s'ha preocupat per desmentir les notícies falses en general (i generalment són sobre política), ara també fa un esforç per a desmentir les que precisament ataquen a les persones immigrants i refugiades, a través de Maldita Migración!
La llàstima és que l'abast i l'impacte d'un desmentit quasi mai assoleix la dimensió de la notícia falsa; al capdavall, falses o no, cerquem sobretot les notícies que ens agrada i interessa llegir i escoltar, les que reforcen les nostres raons, que solen ser, si més no per a nosaltres, les de major pes...
dimarts, 17 de juliol del 2018
"Vive la France!"
Aparcada la selecció espanyola com fins no fa tant era tradicional, als vuitens de final, així com la trista selecció argentina, la que de veritat m'hagués fet il·lusió que guanyés aquest Mundial de Futbol de Rússia 2018 era la selecció belga! Sí, també pel seu entrenador, el català Robert Martínez.
El tercer lloc de Bèlgica té molt mèrit i sens dubte aquesta ha estat una de les seleccions revelació del Mundial, juntament amb la selecció croata i fins i tot la colombiana del revaloritzat Yerri Mina!
Suposo que a la final del Mundial de Futbol molts i moltes de vosaltres animàveu més a Croàcia, no només per allò de ser teòricament la més modesta, sobretot perquè és un petit estat jove, d'uns quatre milions d'habitants, i amb quasi trenta anys d'independència; un mirall, salvant les distàncies històriques i bèl·liques, pels anhels, també esportius, d'una Catalunya independent.
Reconec que a mi també la selecció croata també em desperta certes simpaties, tot i que al final tampoc em va desagradar que vencés una selecció com la francesa, no només pel seu bon joc en general (justa vencedora en aquest sentit) sinó també per la diversitat d'orígens dels seus jugadors!
Entenc que aquesta és una qüestió que pot generar controvèrsia, però davant qui cerca la puresa nacional d'un equip m'agrada que, en aquest cas, el futbol respongui amb una selecció nacional construïda fruit del procés migratori, per l'arrelament de les persones nouvingudes al país d'acollida; és cert que la realitat és molt més complexa (i molt menys complaent!), però també que la diversitat és d'agrair, també a nivell de seleccions nacionals!
Dels vint-i-tres futbolistes campions del món només quatre tenen pare i mare francesos; i si bé la majoria han nascut a França, tot i que els seus pares i mares poden ser d'orígens diversos (Senegal, El Congo, Camerun, Marroc, Guinea, Algèria, Mali, Martinica...) fins i tot n'hi ha dos que ni tan sols han nascut a França.
La selecció belga també té jugadors d'orígens diversos, tot i que no tants com França, i és cert que aquesta realitat és també el reflex del passat colonial de molts dels països d'origen d'aquests jugadors.
Sigui com sigui la realitat és que la França campiona del món té més de la meitat de jugadors d'origen africà, fet que sens dubte no deu agradar massa a la ultra dreta racista i xenòfoba que fa temps que campa per França i s'escampa per Europa.
Només per això, per aquest simple i si voleu fet aïllat, avui jo també crido "Vive la France!"
Etiquetes:
2018,
àfrica,
catalunya,
diversitat,
esports,
europa,
frança,
futbol,
igualtat,
immigració,
independència,
mundial futbol 2018,
refugiats
dimecres, 4 de juliol del 2018
Els despropòsits del mediterrani
Amb el Mediterrani tenim un problema de mal resoldre, l'evidència més clara que els països europeus, malgrat la Unió Europea, van a la seva i, en el millor dels casos fan el que poden o els deixa fer la demagògica dreta xenòfoba que, sense pressa i sense pausa, s'escampa arreu d'Europa; la prova del cotó és la seva descoordinació i incapacitat d'afrontar plegats els reptes que el procés migratori per aquest nostre mar ens (els) planteja, amb un acord de mínims acordat in extremis de matinada a la recent cimera europea convocada precisament per a tractar aquest tema.
Amb el Mediterrani tenim un problema humanitari de primer ordre, és un taüt per massa persones, i no el sabem resoldre.
Salvant les distàncies els jocs que duen el seu nom, els Jocs Mediterranis que s'han celebrat a Tarragona, també han estat una inesgotable font de disgustos per tots plegats, possiblement també fruit de la descoordinació entre institucions (administracions local, catalana i espanyola, federacions, etc...) i, ignorant quina deu haver estat la imatge portes enfora, la de portes endins ha estat més aviat trista i galdosa...
Els Mediterranis de Tarragona han estat uns Jocs que ja van començar amb mal peu, havent-se de posposar un any per la manca d'inversions, i la percepció és que des d'aquella entrebancada han seguit entrebancats pràcticament fins a la seva clausura.
L'alcalde Ballesteros volia que fossin un espai de treva, de pau política com van ser-ho els olímpics de la Grècia clàssica al seu dia, però em sembla que ni tan sols aquest objectiu tan noble, i alhora aparentment senzill, s'ha assolit ni de bon tros.
De fet els propis jocs, més enllà d'algunes errades d'organització, no han pogut evitar esquivar la tensió política entre Catalunya i Espanya en general, i en particular també hi han contribuït per acció o omissió.
El seu caràcter filo constitucionalista els han fet especialment poc atractius pel sector més filo independentista, que no ha desaprofitat l'ocasió per elevar a categoria alguna anècdota, alguna errada... I viceversa, hi ha sectors constitucionalistes que s'han volgut fer seus aquests jocs tenyint-los només d'una bandera quan la veritable bandera hauria d'haver estat la de la concòrdia i l'esportivitat.
Els Jocs Mediterranis de Tarragona han estat massa sotmesos a les fílies i fòbies que contaminen la política catalana i espanyola... En certa manera més que del Mediterrani han estat els jocs dels despropòsits!
I que ho sigui (un despropòsit) aquesta competició esportiva passa, però que el despropòsit sigui la.política migratòria i d'acollida dels països europeus amb el que passa al Mediterrani és del tot inadmissible!
El despropòsit dels Jocs Mediterranis de Tarragona com a molt genera vergonya (sigui o no aliena), el despropòsit del Mediterrani ignomínia!
dimarts, 21 de febrer del 2017
Volem acollir, o no?
El titular me'l va donar la meva dona després de llegir els dos titulars: volem acollir, o no? Paradoxes de la vida, tan paradoxals com la vida mateixa...
Els dos titulars apareixien el mateix dia, la setmana passada, al mateix diari i causaven, inevitablement, una certa perplexitat i un gran interrogant: volem acollir, o no?
És cert que un dels titulars (Un barri de Girona no vol acollir veïns de les Pedreres) quedava força més matisat al desplegament de la notícia, ja sabem que els titulars fan d'esquer, però tot i així, sense entrar en les circumstàncies concretes que va generar el titular, el contrast amb l'altre (Catalunya vol acollir 270 refugiats malalts) ens situen davant un possible dilema ètic: fins a quin punt volem acollir?
En el fons aquesta dicotomia no sempre és de bon resoldre, sobretot en el pas de la teoria a la pràctica, de la ideologia a l'acció, de la paraula al fet: volem acollir, o no?
Volem acollir és un clam a Catalunya i des de Catalunya ens mostrem oberts i ben predisposats a fer-ho, tal i com fa temps ha expressat el parlament, el govern i l'anomenada societat civil, representada en aquest cas per organitzacions com "Casa nostra, casa vostra". Però una cosa és que jo signi un manifest i participi en una manifestació reclamant l'acollida de refugiats, i una altra tenir els refugiats acollits per veïns, per posar només un exemple...
Sí, també amb els refugiats hi ha el risc que succeeixi allò de "sí d'acord, però no rere el pati de casa meva!"
Sí, volem que els alumnes de famílies conflictives es reparteixin per diferents escoles, per evitar escoles gueto fins que resulta que una colla d'alumnes aterra a la nostra amb les respectives famílies conflictives; volem que es reparteixi la riquesa fins que és la nostra la riquesa que cal repartir; defensem la diversitat cultural i religiosa fins que a la nostra escala de veïns la nostra cultura i religió és la minoritària. Ja ho sabem això, ja hi comptem amb la quota de fariseisme de la nostra societat... I advertits del risc d'intolerància i xenofòbia amb el tractament que organitzacions i partits d'ultradreta fan d'aquests fenòmens migratoris: material sensible, com veiem a Europa mateix!
Volem acollir és sobretot un clam a les administracions de tots els nivells, i especialment les estatals i europees (ai les (in)competències!) per tal que afrontin la seva responsabilitat, però ens equivoquem si, mentre clamem al cel i al carrer "Volem acollir" no ens interpel·lem també a nosaltres mateixos: volem acollir?
Confio que majoritàriament la resposta sigui, fins i tot assumint el risc d'equivocar-nos, sí!
dimarts, 14 de febrer del 2017
Les incompetències del "follonero"!
El periodista català Jordi Évole va ser un dels presentadors del concert del Palau Sant Jordi en favor dels refugiats que es va celebrar aquest cap de setmana passat. I amb Jordi Évole va arribar la polèmica...
Res del que va dir Évole, entenc, va ser improvisat sinó tot molt pensat i, segurament, escrit amb anterioritat. Jordi Évole no només va mesurar totes i cadascuna de les seves paraules, també deuria calibrar l'efecte que aquestes podrien causar entre els qui l'escoltaven i sobretot a qui les va adreçar, conscient del públic assistent, assistent també a la llotja, i conscient que alguns, com d'altres en un altre context, no li perdonen una coma i si cal li esmenen un punt, com també ho fa ell, quan li convé i s'hi posa. És el que té situar-se davant un micròfon, el mateix paràgraf que uns et riuen i t'aplaudeixen d'altres te'l recriminen ofesos! No es pot satisfer a tothom...
I això és el que va passar amb aquest paràgraf: "Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències". Pam!
Aquestes paraules, si bé no de manera immediata, segons va escriure després el propi Jordi Évole, van molestar especialment al govern català i a membres de Junts pel Sí, ERC i el PDeCAT, quelcom que Évole ja deuria preveure; de fet Évole semblava tenir preparada fins i tot la rèplica, subratllant el NOMÉS que, segons ell, "alguns obliden"...
Jordi Évole fa anys que és un provocador, un "follonero" i quan va deixar anar això de les incompetències deuria pensar mentalment: respostes i retrets via Twitter en cinc, quatre, tres... I no es va equivocar. Si el comentari volia ser l'ham, no van ser pocs els qui van picar!
Potser l'objectiu de Jordi Évole no era tant qüestionar la política del govern de la Generalitat vers els refugiats, (certament el govern, també el Parlament en la seva majoria, ha mostrat voluntat política per contribuir a resoldre el problema dels refugiats) sinó calibrar fins a quin punt poden tenir la pell fina davant qualsevol intent de crítica. I ja n'ha obtingut el resultat.
Potser el problema no va ser tant el que va dir Jordi Évole (equiparable a altres arengues, més o menys encertades, afortunades i gracioses, que es fan en altres concerts, gales i festivals...) sinó que els qui van retreure-li les seves paraules es donessin per al·ludits...
divendres, 16 de desembre del 2016
El vídeo de la setmana: Com plora el mar (cançó per als refugiats)
Houston, tenim un problema? No, Europa, tenim un problema!
Bé, el problema és global i responsabilitat de tots, però el tenim a les portes d'Europa, al mateix mar que banya les nostres platges tan acollidores de turistes, però que repel·leixen refugiats.
Europa, tenim un problema i estats com l'espanyol no només no fan, tampoc deixen fer! Per això una vegada més, i suposo que tantes com faci falta, on no vol arribar l'estat hi arribem les persones, la gent, l'anomenada societat civil, i no són poques les iniciatives engegades per pal·liar, que no resoldre, la crisi, el drama dels refugiats.
Com plora el mar, canta Joan Dausà en aquesta cançó per als refugiats, posant música a la campanya "Casa nostra, casa vostra", de la que us animo a signar el manifest, si és que encara no ho heu fet.
I malgrat tot, bon divendres!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)