Rita d'Espanya!

Si no fos perquè de ser-ho seria de molt mal gust, la notícia matinera de la mort de Rita Barberà semblava, quan l'escoltaves per primer cop, una broma! Però no, no era cap broma...

En vida Rita Barberà va donar guerra, ben bé fins al darrer moment, i la seva mort també n'ha generat en forma de picabaralla entre els grups parlamentaris del Partit Popular i Unidos Podemos al Congrés de Diputats, en motiu del minut de silenci que ahir li van dedicar. Una mostra més de l'adhesió i animadversió incondicionals que generava entre propis i estranys.

És clar que això de l'adhesió incondicional mereix algun matís: segur que amb dolor i a contracor el seu propi partit li va demanar que l'abandonés quan va veure's imputada, un fet que sobretot a ella li deuria doldre tant o més que la pròpia imputació.

Controvertida com era la seva va ser una trajectòria política, com en altres figures públiques com Jordi Pujol, de "llums i ombres" en el que precisament les ombres, les sospites de presumpta corrupció, s'anaven allargant i la van perseguir aquests darrers anys, ben bé fins al final, i la perseguiran encara...

Al seu dia la van definir com l'alcaldessa d'Espanya, i és evident que la seva projecció pública va transcendir la ciutat de València i fins i tot el País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana!), esdevenint tot un símbol, un paradigma, d'un estil de fer política: Rita Barberá era popular no només pel partit al que pertanyia i va ajudar a fundar, també pel populisme que exercia d'una manera tan arrasadora!

Si la seva trajectòria ha estat de "llums i ombres" ella com a personatge públic va ser, en la seva màxima expressió, geni i figura gràcies, entre d'altres, a les bosses Louis Vuitton (Santa Rita, Rita, Rita el Vuitton que te dan no se quita!) i al "caloret"! Popular, populista, arrasadora, excessiva, descarada, desafiant, superba... només cal tirar d'hemeroteca i fonoteca per trobar exemples de cada un d'aquests qualificatius.

M'agradaria pensar que amb la seva mort també mor un estil de fer i entendre la política, un estil populista i amb l'amenaçadora ombra de la corrupció sobrevolant sobre part del seu llegat, però em temo que va ser precisament pel seu estil (voldria pensar que no per les seves ombres) que va arribar a ser alcaldessa de València durant més de dues dècades!

També m'agradaria pensar que amb la seva mort no mor la possibilitat d'esclarir els dubtes raonables respecte a les ombres de la seva gestió política i pública, tot i que és evident que són massa coses, massa qüestions, massa respostes les que s'endú calladament a la tomba, o qui sap on...

La seva mort ens hauria de fer reflexionar, diuen (ex-) companys seus de partit, en relació a la persecució i cacera (?) de la que va ser víctima; hi estic d'acord, ens hauria de fer reflexionar a tots, inclosos i especialment els seus (ex-) companys de partit, que setmanes enrere la pressionaven perquè abandonés el partit, per la porta del darrere, i avui la lloen, defensen i perdonen de tot, quasi alçant-la com la Rita d'Espanya!

Com la seva vida, la seva mort també és plena d'excessos!