dijous, 15 d’octubre del 2015

Companys


No he trobat, encara, una idea per la qual morir. Al llarg de la història no són pocs els homes i dones que han mort per les seves idees, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat, afusellat avui fa 75 anys!

El procés judicial contra el president Companys va tenir les mateixes característiques que milers d'altres processos que van acabar d'igual manera, amb milers de persones executades després d'un judici sense garanties processals, un mer tràmit per disfressar afusellaments i eliminar els enemics del règim franquista.

"Per Catalunya", va cridar el president Companys abans de ser abatut i a Catalunya avui el recordem i homenatgem pel seu llegat i el seu valor.

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, però encara menys una idea per la qual matar!

Recordar avui l'afusellament del president Companys també implica necessàriament recordar qui el va afusellar, i no em refereixo al soldat que va prémer el gallet al Castell de Montjuïc de Barcelona a primera hora del matí del 15 d'octubre de 1940, sinó al règim dictatorial del General Franscisco Franco, el mateix que quasi 34 anys més tard va executar, també després d'un procés judicial sense garanties processals, l'anarquista Salvador Puig Antich.

El president Companys va morir per les seves idees, però el que és pitjor és que no va tenir elecció: si va morir és perquè el van matar per les seves idees!

Esdevinguda finalment, i fatalment inevitable Lluís Companys va afrontar la seva mort amb serenitat i valentia; hores abans de morir exclamant "Per Catalunya" es va acomiadar de la seva esposa, Carme Ballester, amb aquestes paraules:

"Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això. No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, i el cert és que ni tan sols la penso cercar! Sí en canvi són moltes les idees, molts els motius, pels quals val la pena viure, i és que la dignitat d'una mort té més a veure amb la manera de viure, amb la dignitat d'una vida, que amb la forma de morir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada