dijous, 11 de setembre de 2014

Cony de país, el meu país!


Sí, ja sé que avui "això no toca"! I sí, avui seré on, jo penso i sento que he de ser... Però fins i tot allà, sobretot allà, no puc evitar dir, des del fons de les meves entranyes, cony de país, el meu país!

Cony de país! Aquesta és una expressió que el català emprenyat també hauria de pronunciar, sinó amb la mateixa, amb més acritud que quan s'omple la boca amb l'"Espanya ens roba!".

El català emprenyat també s'hauria d'emprenyar després de llegir, amb quasi 10 anys de retard, el titular que Josep-Lluís Carod-Rovira, polític tan intel·ligent com sorneguer, es va deixar anar dies enrere afirmant que no era del 3% sinó del 5% el problema que Maragall va dir que tenia CiU!

Allò del 3% va ser un trist exemple de la capacitat dels catalans d'amagar la porqueria sota l'estora, si convé: primer el país! I així el tenim, tan brut que ja ni l'estora poc amagar-ne la porqueria!

Acorralat per CiU per l'esfondrament del Carmel Pasqual Maragall va etzibar a Artur Mas, llavors cap de l'oposició, aquella ja cèlebre, per molts desafortunada, frase: "vostès tenen un problema, i quest problema es diu 3%".

La resposta de Mas no es va fer esperar demanant al President Maragall que o bé es retractava o bé li retirava el suport a la reforma de l'Estatut que s'estava cuinant. Mas va imposar-li el silenci, i si hagués pogut fins i tot li hagués inoculat l'oblit!

El President Maragall aleshores es va retractar i avui la realitat és que tenim un Estatut com qui té un fill bastard que no reconeix i que el 3%, o el 5%, és avui tan sols un capítol més de la capacitat dels catalans d'enganyar-nos, de robar-nos, a nosaltres mateixos!

El català emprenyat també s'hauria d'emprenyar, i no poc, veient com el confés Jordi Pujol toreja el Parlament de Catalunya amb la seva més que necessària compareixença, emprenyat sobretot perquè Pujol la justifica fins després del 22 de setembre per no interferir en la celebració de la Diada. I què més en nom de Catalunya?

Cony de país! També jo sóc un català emprenyat, i tan m'emprenya que em neguin el dret a votar, el dret a decidir, el 9 de novembre, dret que he defensat també a peu de carrer, com m'emprenya repassar la llista de catalans que en nom de Catalunya més que servir-la se n'han servit, presumptament o no, de manera il·lícita!

No sé si finalment Catalunya serà independent o no, però sí sé que sigui el que sigui Catalunya seguirà essent el meu País. I el meu país és tan petit que tanta merda, pròpia o abocada des de fora, ja no hi cap! Arribarà un dia que la merda ens arribarà a l'alçada del nostre campanar, i del campanar veí!

Cony de país, el meu país...