Infinit Iniesta

 

Andrés Iniesta és un jugador atípic, especial, diferent, extraordinari, quasi una raresa en el món del futbol: no se li coneix cap tatuatge!, cap agulla ha tintat, fins allà on hem vist i sabem, ni un centímetre quadrat de la seva lletosa pell.

Quina banalitat, pensareu, però no, possiblement no ho és tant. Els tatuatges en l'esport, també en el futbol, tenen quelcom de tribal alhora que d'exhibició, quelcom que deu anar lligat al culte al cos, convertint-lo en una mena de llenç sobre el qual pintar (tintar) de per vida (?) noms, símbols i imatges importants per ells, irrellevants per nosaltres: una mena d'auca del senyor Esteve tintada sobre la pell.

Desconec els motius pels quals Andrés Iniesta no es tatua però és evident que ell el culte el té i l'ha exercit, sobretot, a la pilota! La pilota més que el gol, tot i els inoblidables dos gols que Andrés Iniesta ha deixat per a la història del Barça i la selecció espanyola.

La pilota i el seu control, la pilota i el seu destí, així podríem simplificar l'essència del joc d'Intesta. Control (recepció, visió de joc...) i destí (assistències al peu, a l'espai...), tan senzill de dir i escriure, tan complicat i difícil d'executar-ho amb excel·lència i eficàcia dins el camp; no ho sé per experiència però m'ho puc imaginar!

Ell que va debutar amb l'autoritari Van Gaal i va créixer amb l'entusiasta Rijkaard va viure la seva plenitud en l'anomenat Barça de Guardiola primer, i Barça de Messi després, dos noms que, juntament amb el dels seus companys Xavi i Busquets han marcat la seva carrera i, sens dubte, el seu joc. De fet tots ells, també Guardiola i Messi, li deuen molt a Iniesta, un jugador tan elegant dins com fora del camp.

L'11 de juliol de 2010 Iniesta, ho reconec, em va arribar a l'ànima. Pel seu gol a la final del Mundial? També, però sobretot per la samarreta que aquell oportú gol ens va permetre veure, una vulgar samarreta blanca amb un missatge escrit a rotulador dedicat al malaurat jugador de l'Espanyol Dani Jarque. D'altres s'haurien limitat a mostrar, embriagats d'ego, la seva desenvolupada musculatura, ja m'enteneu...

Reconec que Iniesta em va sorprendre amb aquell gest cap a un jugador amb el que, més enllà d'una gran i evident rivalitat esportiva l'unia una amistat forjada des de les respectives canteres dels seus clubs de (quasi) tota la vida! De fet aquell "Dani Jarque siempre con nosotros" és el més a prop que Iniesta ha estat d'un tatuatge!

Aquell gol va valer més que un Mundial!

Andrés Iniesta deixa el Barça vint-i-dos anys després; hi va arribar essent un vailet i en marxa, de moment, essent infinit... Gràcies Andrés!

Bravo!

El resultat del Real Madrid - Barça jugat aquest dissabte se'ns va fer curt! El resultat resta molt més per a la història que no el bon joc desplegat, ni la superioritat d'un equip sobre l'altre, que resten a les hemeroteques digitats de les cròniques i anàlisis del partit.

Jo també vaig trobar a faltar que el cinquè gol el fes Piqué, a qui el Bernabéu es va cansar de xiular, però potser millor així, que tot just estem a novembre, i les emocions fortes les volem a la primavera!

Jo també vaig trobar sublim el sublim Iniesta, a qui només li va mancar fer una parada per jugar tots els papers de l'auca: pressionar, temporitzar el joc, distribuir, assistir i marcar! El gol sempre pesa més i el d'Iniesta va li va valer, li va servir, per posar la cirereta a un enorme partit que, sense oblidar el que pel futbol espanyol representa, va tancar amb aplaudiments del Bernabéu quan va ser canviat. Com va dir Luis Enrique, és patrimoni de la humanitat!

Jo també penso que Sergi Roberto, aquest any sí, és el diamant que temporades enrere veiem només en brut, però que aquesta brilla, com va brillar també al Bernabéu, fent feina fosca i reivindicant un lloc preferent en aquest equip.

Jo també em vaig alegrar de la declaració de "Messi independència" que el Barça, amb el bon joc i els gols de Neymar i Suàrez, ha demostrat durant la seva recuperació i va rubricar davant el Real Madrid amb Messi sortint a la segona part amb el partit encarrilat!

Sí, tots aquests arguments els compro: que si l'anhelat gol de Piqué, que si el joc d'Iniesta, que si el paper de Sergi Roberto, que si l'estat de gràcia de Neymar i Suárez i la "Messi independència"... Però si em feu triar, del Real Madrid - Barça d'aquest passat dissabte jo em quedo amb les espectaculars, i providencials, aturades de Claudio Bravo, un porter que amb la seva sola presència transmet seguretat i que va desesperar, com ningú més al camp, un exasperat Cristiano Ronaldo i un apàtic, encara que sempre perillós, Karim Benzemà.

El Barça dissabte va guanyar quelcom més que tres punts; pel Real Madrid els tres punts perduts van ser el de menys!

El cinquè gol hagués portat aquest partit a la primera divisió dels clàssics històrics, però per fortuna quedaran a les hemeroteques les cròniques que l'han descrit com un dels millors partits del Barça al Bernabéu!

Bravo!

Irregular

La final perduda a doble partit de la final de la Supercopa d'Espanya contra l'Athletic Club (de Bilbao) no va ser el primer avís, però sí de moment el més car: un títol perdut!

El primer avís va arribar al primer partit oficial de la temporada, a la final de la Supercopa d'Europa contra el Sevilla. La consecució del títol va eclipsar les llacunes del joc del Barça, i el fet que estiguéssim, aleshores, just a l'inici de la temporada, ho va relativitzar.

Però ara que ja fa unes quantes jornades que la Lliga espanyola i la Lliga de Campions estan en dansa les llacunes, lluny de desaparèixer, s'han evidenciat: el Barça és menys incisiu en atac, i més vulnerable en defensa!

Sorprèn i preocupa que el Barça hagi perdut ja dos partits a la Lliga espanyola, però preocupa més les sensacions que l'equip transmet. És cert que l'equip és lluitador i que amb l'orgull ferit es mostra més competitiu, però malament si per treure el mateix de sí mateix necessita sempre anar per darrere del marcador.

Cert és que l'equip té una sèrie d'elements en contra: la impossibilitat d'inscriure jugadors fins al gener (Arda Turan i Aleix Vidal), sancions (Piqué) i lesions, (Messi i Iniesta les darreres i més preocupants), però aquests condicionants, lluny de ser excuses, han de ser (i són, segons diuen els propis jugadors) estímuls! Aquí és quan es demostra el fons d'armari!

És en aquestes situacions, quan les coses es torcen, quan apareixen les dificultats, els imprevistos que l'entrenador demostra la seva vàlua; és en la cerca de solucions, alternatives, en el risc de prendre decisions que l'entrenador se la juga. La sort del Barça és que té un entrenador, Luis Enrique, que no és dels que s'arronsa ni s'amaga.

Però no tot són males notícies; potser la millor és que ni els seus rivals directes a la Lliga espanyola (Real Madrid i Atlético) ni el (de moment) rival directe a la Lliga de Campions (Roma) estan millor!

De res serveix enyorar Pedro, que tan bé ens aniria ara per pressionar i generar perill al davant, o Xavi, que posaria criteri, pausa i ritme el mig del camp, tenim el que tenim i hem de confiar que amb els recursos disponibles Luis Enrique sabrà treure el màxim rendiment de cada jugador en particular, i l'equip en general.

Que la tardor sigui benèvola, que l'hivern ens permeti recuperar peces (Arda i Vidal), que pel camí no perdem bous i esquelles, que l'objectiu és arribar a la primavera amb opcions de títols!

L'entrenador i l'equip tenen crèdit; que en disposin doncs!

Xavi Hernández és llegenda!

Avui sí, ara sí, parlaré de Xavi, de Xavi Hernández!

Avui Xavi ja no és jugador del Barça, club en el que ha passat 25 temporades, les darreres 17 al primer equip, xifres, com les dels títols i rècords assolits, de vertigen!

De Xavi aquests dies s'ha destacat tot el que ha guanyat com a futbolista, els seus títols i rècords,  i s'han lloat les seves característiques i qualitats com a jugador en general i migcampista en particular; reconec que jo no sóc el més indicat, ni el més expert, per glossar-ne la seva figura com a esportista!

Avui vull parlar de Xavi, però no del Xavi celebrant i aixecant títols, sinó del que veia, malgrat la seva bona feina, com eren altres equips els qui celebraven títols!

Tot i que Xavi va guanyar títols en la seva primera temporada amb el primer equip, en especial la Lliga 1998/99 amb Louis Van Gaal, va viure en primera persona el període esportiu i institucional negre del Barça que va des de la citada darrera lliga de Van Gaal a la primera de Frank Rijkaard, la de la temporada 2004/2005.

Xavi, com Carles Puyol i Víctor Valdés,va començar a guanyar títols a cabassos després de viure uns anys d'absoluta sequera, d'una llarga travessia pel desert!

Xavi, malgrat els cants de sirena d'equips europeus amb ofertes econòmicament millors, i esportivament també competitives, va mantenir-se al Barça, fidel al club i als colors, fent madurar el seu joc per, primer amb Rikjaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, ser peça clau en l'estil de joc del Barça i finalment, feliçment, sadollar la seva fam de títols!

Xavi va saber mantenir-se al Barça aquelles temporades difícils, i també ha sabut quedar-se al Barça aquesta darrera temporada, la primera de Luis Enrique, tot i que amb un rol diferent; una altra decisió encertada que li ha permès sortir del Barça per la porta gran, amb un segon triplet al sarró i amb un palmarès farcit amb 25 títols!

Xavi no és el més ràpid, ni el més elèctric, ni el més golejador; és possible que d'altres jugadors (Iniesta, Messi, Busquets) polvoritzin els seus títols i rècords, però Xavi ha estat, al llarg d'aquestes 17 temporades, la màxima expressió de l'excel·lència del joc del Barça al mig del camp, el gran mestre i director d'orquestra sobre la gespa, marcant el ritme dels partits i donant joc als jugadors ràpids, elèctrics i golejadors!

Xavi Hernández ja és un jugador llegendari, una llegenda viva del Barça, club que ja mai més podrà escriure la seva història sense mencionar-lo!

Gràcies Xavi i molta sort a Qatar... fins aviat!

Aquesta setmana, tocata i fuga!

Amb la precisió d'un metrònom Xavi sap, com ningú, marcar el ritme del joc, fent de les pauses del joc els silencis de la música, moments en què cap nota sona perquè et ritme així ho exigeix. Rakitic és més vertical, més incisiu, però igualment sap ser els ulls i les cames de l'entrenador al camp...

Iniesta és com un sostingut, juga en un altra dimensió com es troben, els sostinguts, en una dimensió diferent de les notes ordinàries.

Busquets és l'equilibri, la necessària harmonia que requereixen les grans obres musicals, la peça que dóna equilibri a la consistència de Piqué i Mascherano del darrere, amb la improvisació (mai del tot improvisada), la creativitat del davant.

Messi és el virtuós solista que, ben acompanyat per Neymar i Suárez, també Pedro, interpreta com ningú el gol, la sublimació del futbol, i sobretot la seva creació, amb un joc i control de pilota farcits de crescendos sobretot quan dribla i sorteja jugadors rivals com qui passa i deixa enrere les notes del pentagrama!

Aquest 2015 el Barça de Luis Enrique ha afinat, finalment, el seu joc i aquesta setmana l'equip té dues grans cites que el posaran a prova!, dos enfrontaments en els que els rivals procuraran fer desafinar, de nou, el so del joc del Barça!

La primera contra el Manchester City, la tornada d'una eliminatòria que ha de permetre al Barça no només passar a quarts de final de la Lliga de Campions, sinó confirmar el bon moment de joc de l'equip, assegurar que l'equip segueix fi i afinat de cares a la segona gran cita d'aquesta setmana...

El derbi contra un Real Madrid desafinat amb el seu solista enfadat amb quasi tothom i ell mateix... Un gran dia per interpretar la tocata i fuga en re menor de Bach i escapar-se un xic més de l'etern rival a la classificació de la lliga espanyola.

L'equip està afinat, és evident, però tu i jo sabem que per afinats que estiguin els instruments, el concert serà reeixit només si els músics saben interpretar la partitura!

I també sabem, sobretot pel que fa al Real Madrid, que el d'Ancelotti és un equip que no necessita estar afinat per guanyar partits, tampoc contra el Barça!

Setmana gran de futbol aquesta, espectacle garantit! Ja em sembla sentir, rere l'escenari, com els músics desenfunden els seus instruments...

Les 4 línies que el Barça necessita reforçar!

El Barça, ara sí, ja és campió!

Assolida la Lliga la direcció esportiva ja pot centrar-se en preparar la propera temporada i per afrontar-la necessita fer moviments, segons el meu criteri, en les 4 línies de l'equip: porteria, defensa, mig del camp i davantera.

Porteria
El Barça necessita un nou primer porter i la urgència la marca el futur immediat de Víctor Valdés; si Valdés es queda una temporada més, la darrera del seu no renovat contracte, la decisió podria posposar-se un any, però el millor, per l'equip i el club, seria no posposar aquesta decisió.

Si marxa, o se'l traspassa, es necessita un primer porter, tenint present que la plaça de segon porter l'ocupa Pinto. I aquí el debat és: un porter veterà i fet (Reina) o un porter jove i per consolidar (de Gea / Stegen / Guaita).

Tenint clar el perfil de porter que es vol, Reina és una opció més a curt termini que pot adaptar-se d'una manera més ràpida al joc i vestidor; qualsevol dels altres joves és una opció de present i futur, però cal veure si s'adapten a una porteria que pesa molt (Busquets, Lopetegui, Baia, Dutruel...). Diuen que al juvenil hi ha una joia de porter camerunès de 17 anys; deixem-lo madurar!

Personalment l'opció Reina no em semblaria malament, la trobo menys arriscada a curt i mig termini, però no és un porter a consolidar per molts anys.

Defensa
Urgeix central! Amb Puyol entre cotons han de permetre a Bartra fer un pas endavant i consolidar-se a l'eix de la defensa, que a priori ha de liderar Piqué i ha de tenir en Mascherano en un brelleu molt solvent.

Però caldria moure fitxa i incorporar un nou central, que les temporades són molt llargues. No crec que l'opció sigui recuperar Fontàs (cedit), sinó anar al mercat per tronbar un central més solvent.

També caldria reforçar els laterals, especialment si Abidal no segueix. Amb Alves, Alba, el multiusos Adriano i Montoya no n'hi ha prou!

Mig del camp
És possible que la millora no sigui tan en fitxatges, com en millorar les prestacions dels migcampistes que ja tenim; especialment Song, que no acaba de trobar lloc (l'immens Busquets li posa difícil) i permetre que Thiago sigui més alternativa a Xavi, que com els bons vins caldria reservar més per a les ocasions especials.

No cal jubilar a Xavi, que té encara molt de futbol, però sí dosificar més, molt més! D'Iniesta, com de Busquets, res a dir, solvència contrastada, però Cesc ha d'acabar de construir el seu propi perfil i la seva polivalència no l'ajuda, ni estar sempre a l'ombra de Messi, Xavi i Iniesta!

Davantera
Messi a banda, de qui caldria relativitzar en un futur la dependència golejadora, només Tello sembla haver donat bones prestacions quan ha jugat, essent la resta d'extrems (Pedro, Alexis i Villa) massa irregulars.

Villa, a qui sempre he admirat, sembla amortitzat i Alexis, més jove, sembla merèixer una nova oportuunitat (fet que entenc que molts qüestionin). Pedro ha de tornar a la seva millor forma i Tello truca fort a les portes de la titularitat.

No sembla que el cedit Cuenca torni, tampoc Bojan. Deulofeu, que acaba de renovar contracte, hauria de fer més la goma i anar pujant i baixant al primer equip més sovint, no de manera testimonial. El Cesc davanter ha de reconciliar-se amb ell mateix i amb el públic!

No cal fer una revolució al vestidor del primer equip del Barça, però sí millores, millorant línies, bescanviant peces, reforçant l'equip!

Ningú millor que Tito Vilanova i Zubizarreta per saber què necessita el Barça 2013/2014! Això meu és tan sols jugar a ser "Zubi"! Tothom duu un entrenador dins seu al llarg de la temporada, i a aquestes alçades, un director esportiu!

I #LaRoja fa història guanyant l'Eurocopa 2012 i pot fer-ne més socialitzant les primes!

La selecció espanyola celebra l'Eurocopa 2012. Foto: El País

No sóc, ni molt menys, dels que, com un veí meu, treu la "rojigualda" al balcó... al de casa l'engalanem, quan convé, amb la Senyera...

No sóc dels que, quan va acabar el partit vaig tirar petards i baixar al carrer per celebrar la victòria d'Espanya a l'Eurocopa 2012...

Però sí sóc dels que, sense sentir-me espanyol, vaig amb Espanya i, aquesta Eurocopa no ha estat una excepció! Pel què sí, m'ha agradat que la selecció espanyola hagi fet història!

I em trec el barret pel futbol que ha fet, sobretot a la final, jugant el seu millor partit:

• per la regularitat d'Andrés Iniesta, que sempre hi és per estirar l'equip
• la seguretat d'Iker Casillas, que només ha encaixat un gol
• el convenciment de Cesc Fàbregas, que ha defensat el seu joc i posició (de fals 9) amb bones jugades i un parell de gols, el primer, decisiu contra Itàlia en el primer partit
• la consistència de Sergio Busquets, que sembla invisible, però sempre hi és, fent de facilitador
• pels pebrots de Sergio Ramos, que se la va jugar a doble o res (o pitjor que res) amb el penal xutat a l'estil "Panenka"
• per la revelació de Jordi Alba, que ha explotat futbolísticament en aquest torneig 
• i perquè Xavi Hernández ha demostrat, una vegada més, que ell és el veritable termòmetre i metrònom de l'equip.

La selecció espanyola ha guanyat, merescudament i amb bon joc la tercera Eurocopa, la segona consecutiva, amb el mèrit afegit de sumar, entre els dos títols continentals, un Mundial! 


I qui també ha guanyat molt i, ell sí, callat boques, ha estat Vicente del Bosque. Sense fer concessions a la pressió de certa premsa, també de sectors d'aficionats, ell ha estat fidel a l'estil que creu que ha de jugar el seu i l'alineació de la final de l'Eurocopa va ser tota una declaració de principis: uns diuen estil Barça, d'altres "tiki-taka"... 


Del Bosque, a qui van defenestrar del Real Madrid per "antiquat", ja suma un Mundial i una Eurocopa com a seleccionador i ell i la selecció espanyola tenen una nova gran cita internacional d'aquí a dos anys al Mundial de Brasil 2014!


La selecció espanyola ha guanyat l'Eurocopa! Molt bé, me n'alegro i m'han fet gaudir amb el seu futbol! No m'agrada tan, però, que els jugadors s'embutxaquin 300.000 € en concepte de "primes"... Ells, que ja han demostrat que van prou sobrats de futbol, també van prou sobrats de diners, potser no aniria malament que les socialitzéssin, aquestes "primes"...

Aquesta seria una gran manera que tothom sentís que, més enllà de fílies i fòbies, ha guanyat quelcom!

La Masia, el tresor del Barça

Avui es desvetllarà la incògnita: quin dels tres genials jugadors blaugrana s'endurà la Pilota d'Or 2010? Jo personalment li donaria a Xavi Hernández, però està clar que enguany, quanyi qui guanyi, sigui el de Terrassa, Andrés Iniesta o Lionel Messi, avui segur que qui guanya és el Barça.

Tenir, per primera vegada en la història, tres jugadors del primer equip com a finalistes és tota una fita històrica, que s'engrandeix encara més pel fet que tots tres provenen del futbol base, de la Masia.

La Masia del Barça ha donat molts bons jugadors (Amor i Guardiola entre els referents i destacats a principis dels anys '90 sel segle passat) i fins i tot bones fornades de jugadors, com la lleva del mini, encapçalada per Iván de la Peña, amb noms com els gernans Roger i Óscar Garcia, Albert Celades, Toni Velamazán, Quique Álvarez o el porter Francesc Arnau...

Però la Masia sobretot brilla en el primer equip en aquest segle XXI, sobretot pel fet que el primer equip està confeccionat sobre la base de jugadors del planter, amb els veterans Puyol i Xavi i amb els que els han seguit, com el porter Víctor Valdés, Lionel Messi, Bojan, el repescat Piqué i els de la darrera fornada, encapçalats pels ja consolidats Sergio Busquets i Pedro...

Més enllà dels títols i mèrits individuals els tres jugadors finalistes de la Pilota d'Or d'enguany representen, a la seva manera, La Masia i el planter del Barça en la seva totalitat: Xavi Hernández, un jugador català, Andrés Iniesta, un jugador de l'Estat i Lionel Messi, un jugador internacional, tots tres de procedències diferents però formats a la base del Barça de futbol, "mamant" la filosofia esportiva i social delclub des de petits...

La dissortada mort de l'ex-futbolista i entrenador Ángel Pedraza, tot just aquest dissabte passat, ens ha fet recordar, però, que la història dels jugadors de La Masia no sempre ha estat tant gloriosa!

La Masia és sobretot una escola de formació de futbolistes, dels quals alguns tindran el privilegi de debutar amb el primer equip i d'aquests només uns quants la fortuna de triomfar, encara que darrerament aquesta tendència està canviant...


Amb una trajectòria notable, amb un projecte consolidat en vies d'expansió i millora, La Masia brilla avui, amb tot mereixement, amb llum pròpia sobre el futbol mundial.



Visca el Barça i, si pot ser, que guanyi Xavi!

La primavera de Guardiola i la flor d'allà on l'esquena perd el nom

El Barça acaba d'empatar contra el Villarreal i ha posposat la confirmació del títol de lliga per a una altra jornada. Sap greu sobretot perquè el partit estava al sac, però no ben lligat. Malgrat aquest contratemps, tal i com he escrit al meu Twitter, la lectura positiva de l'empat és presentar-se a la final de copa amb set i gana de títols...

Però no és d'aquest partit del què volia parlar, sinó de la temporada en general i d'aquest mes de maig en particular..

De moment Josep Guardiola, especialment, però també el seu equip, s'han caracteritzat per la prudència, el treball, el compromís i el bon joc. Al llarg d'aquesta temporada, després d'un inici dubitatiu, el primer equip de futbol del Barça ha desplegat un gran joc, a voltes espectacular, acompanyat també de magnífics resultats, alguns de rècord. Vèncer i convèncer és bàsicament al què s'ha dedicat a fer l'equip de Guardiola, que sempre s'ha mostrat humil, molt respectuós amb el rival i poc procliu (quasi gens) de fer comentaris sobre els arbitratges i els àrbitres.

Però res de tot això serveix, més enllà del curt termini, a tot estirar el mig termini, si els títols no arriben. El gol més espectacular de Messi va resultar finalment estèril... Els grans equips es recorden sobretot per la combinació de bon joc i, inevitablement, de títols.

Diuen que als minuts finals, en temps afegit, del partit a Stamford Bridge contra el Chelsea a Guardiola li va florir una flor, en forma de golàs d'Iniesta, allà on l'esquena perd el nom. No s'ha caracteritzat el Barça de Guardiola per haver estat graciat massa vegades de bona sort, però l'altre dia va tenir la sort dels campions.

Però la bona sort del barça a Stamford Bridge no va ser “xamba”, “xurra”, no va ser deliberativa, especulativa, va ser treballada, buscada... La sort és dels qui la busquen. El barça va tenir la bona sort que expliquen de manera tan magistral com senzilla Àlex Rovira Celma i Fernando Trías de Bes al seu llibre La bona sort. Els grans equips es forgen amb una bona planificació un bon treball físic i tàctic, disciplina i compromís dins el vestidor, talent (individual i col·lectiu) i sí, també es forgen els grans equips, amb algunes dosis de bona sort.

Però una flor no fa estiu o, en aquest cas, primavera. La flor que li ha florit a Guardiola allà on l'esquena perd el nom era l'anunci d'una primavera que pot culminar amb un jardí, bé de títols, bé de desolació.

Aquesta és la setmana de Girona Temps de Flors, setmana en què el casc antic de Girona i, sobretot, els patis, floreixen com en cap altra època de l'any, per al gaudi de milers i milers de visitants. Uns dies que n'amaguen molts altres de feina, de planificació, de creació... Després fins les flors més belles es marceixen... La primavera de Guardiola es presenta esplèndida, una primavera que aquest mes de maig pot explotar i oferir-nos tres de les més belles flors per tenir al nostre jardí... Aquest és el desig...

----------------------------

pd1: recentment sobre el Barça també he escrit:
Passió pel Barça (i altres passions) al Castell de St Ferran, el diumenge 3 de maig de 2009.
El partit que ja ha guanyat el Barça i El futbol com a estat d'ànim... el dimecres 6 de maig de 2009.

pd2: l'any passat, a final de la temporada passada, sobre el Barça, també vaig publicar en aquest bloc Madrid - Barça: el passadís, el dimecres 7 de maig, abans que el Madrid guanyés al Barça 4-1. Així acabava el meu escrit: Pel que fa al Reial Madrid, si vol humiliar al Barça ja sap què ha de fer: guanyar per golejada, i viceversa... Encara que una victòria del Barça pel Reial Madrid seria un mal menor. I és que la redempció blaugrana exigeix, pel que sembla, un preu més elevat, i no passa precisament pel (màxim) rival, sinó pel Barça mateix...

pd3: malgrat l'entrebancada d'avui, que diferents són les coses respecte a la temporada pasada!.