Investim Puigdemont?

Llegeixo la crida en una piulada, "investim Puigdemont", però no li faig massa cas, doncs el degoteig no ha parat des del 30 de gener de 2018. Però el degoteig esdevé pluja fina i amb els dies va a més, fins a esdevenir quasi una pluja torrencial de piulades que no només fan una renovada crida a la investidura del president Puigdemont, alhora també demanen que s'assenyali als qui (se suposa) podent-ho fer, (se suposa) no ho fan!

Veient els comentaris que arrosseguen aquestes piulades hom veu ben aviat, i ben clar, qui són els assenyalats: ERC en general i el president del Parlament, Roger Torrent, en particular; Torrent sembla ser el nou enemic número u de la independència! Veure per creure...

Novament, ja hi tornem a ser, perfils que comparteixen el llaç groc escopint-se piulades a la cara! Així és part de la política catalana dels nostres dies, política a cop de piulada disparant, paradoxalment (?) trinxera endins...

Naturalment els piuladors d'ERC es defensen dels del PDeCAT, la Crida o d'on siguin els altres: que si és una campanya per desgastar ERC, sobretot ara que (novament) lidera les enquestes... que si volen cremar políticament en Torrent (serà el proper candidat?)... que si oloren eleccions... que si volen investir Puigdemont que comencin perquè dimiteixi Torra... I per cada argument de defensa en responen dos d'atac!

No sé si aquest és el preu que l'entorn de Puigdemont, del PDeCAT o de qui sigui, ha posat a ERC per haver rebutjat reiteradament la seva proposta de llista unitària; en tot cas la lluita per l'hegemonia dins l'espai independentista segueix ben viva entre entre els dos partits, i sembla que no es pacificarà fins que un dels dos s'imposi sobradament a l'altre.

I mentre un reclama la investidura del president Puigdemont invocant el 21-D l'altre invoca l'esperit del 3-O per eixamplar la seva base, i la declaració d'independència sembla que de moment hiverna, i la unitat que evoquen els presos polítics que seran jutjats sembla més aviat un miratge.

No sé si "Investim Puigdemont" és més un nou impuls cap a la independència, la República o la llibertat o, simplement, una "vendetta" més!

Es busca candidat senil

No sé si és fruit de la casualitat o quelcom volgudament buscat el fet que Ernest Maragall sigui el diputat de més edat d'aquesta nova legislatura; aquesta condició li va permetre presidir la mesa d'edat i per tant disposar de la paraula i l'oportunitat de fer un discurs inaugural en la primera sessió parlamentària, just abans de constituir la mesa del Parlament i de designar-ne el president.

Ernest Maragall va fer ús de la paraula, i de quina manera! El seu va ser un discurs gens institucional ni formal, com possiblement és d'esperar de qui ostenta aquest breu i efímer càrrec; el seu polèmic discurs, més propi d'un portaveu parlamentari que d'un president de mesa, encara menys la d'edat, no només obre un perillós precedent, també una oportunitat que potser ara els partits polítics tindran en consideració: pugnar perquè un diputat o diputada seu presideixi la mesa d'edat.

Us imagineu si en comptes de Maragall el o la presidenta de la mesa d'edat hagués estat un càrrec electe de Ciutadans? Us imagineu si aquest eventual i hipotètic president o presidenta de mesa com Maragall hagués abusat de la possessió de la paraula per a fer un discurs partidista? Com haurien reaccionat els partits que van aplaudir el de Maragall?

El problema, per mi, no és tant el que va dir sinó les circumstàncies amb les que va dir-ho, essent el president de la mesa d'edat... De fet potser va dir el que més tard no va poder, o voler, dir el nou president del Parlament, qui sí va fer un discurs, sense deixar de dir res, amb un to més institucional, tal i com (penso) ha de ser.

Ara que tenim el president del Parlament més jove de la història tal vegada els partits buscaran candidats senils per a les properes eleccions al Parlament amb la finalitat de garantir-se els cinc minuts de glòria de la presidència de la mesa d'edat per fer ús, i abús, de la paraula.

Ja m'imagino l'anunci: es busca candidat senil, el discurs ja el podem nosaltres!

President condicionat, presó incondicional

Carles Puigdemont no és només el president legítim, per ell i per molts, també podria esdevenir el president condicional condicionant el seu retorn a una investidura que li permetria (disculpeu la ironia) ser arrestat i posteriorment empresonat, preventivament i incondicional, com a president més que legítim, llavors sí, de ple dret!

La imatge de la policia espanyola, qui sap si potser la catalana en tant que judicial, detenint el president de la Generalitat de Catalunya sens dubte donaria la volta al món i quedaria, també, per a la història; una més en el particular àlbum del cessat president.

La presidència no faria invulnerable a Carles Puigdemont, és cert, tan cert com que sí li permetria seguir essent un focus d'atenció important, possiblement, com en aquesta darrera, curta i convulsa legislatura, també en la campanya electoral, el que més, brillant ja fa temps amb llum pròpia i sense l'ombra allargada del (en retirada) president Mas.

Despullat del càrrec, nuu institucionalment Puigdemont no només veuria atenuar els focus mediàtics, també veuria minvar notablement l'autoritat institucional que, malgrat haver estat cessat, encara manté. La presidència més com a aurèola que com a escut.

No sé si des d'ERC temen que precisament per tot això Puigdemont s'aferri al càrrec que sent, legítimament, que li pertany i que ara per ara representa la seva principal arma per a defensar la seva situació i posició personal i política. També la principal arma política per lluitar contra tot el que representa el 155...

Ell que semblava i es definia fins fa poc un president interí ara defensa estratègicament la seva plaça: ell més que ningú sap que no és el mateix entrar a presó com a Carles Puigdemont que com a president de la Generalitat de Catalunya, no és el mateix empresonar un home que empresonar un país!

Hi haurà pla C?

Està clar que el pla A de l'independentisme és restituir el cessat i exiliat president Puigdemont, un pla que si bé en campanya ERC posava en dubte els resultats del 21D el van refermar. De fet pel PDeCAT i Junts per Catalunya el pla A és l'únic pla i escenari possible.

El pla B primer semblava que era Marta Rovira però en plena campanya va mutar i va esdevenir finalment, i amb més lògica, investir el cessat i encara empresonat vicepresident Oriol Junqueras. Mentre alguns dirigents d'ERC conjuguen el pla B en present (Rufián: Puigdemont era el pla A, Junqueras és el pla B) des de Junts per Catalunya i el PDeCAT insisteixen que qualsevol pla que no sigui l'A és donar la raó al 155.

El pla A és difícil d'executar tot i que no impossible, amb una investidura a distància. Aquest procés tot i descavalcar per acció dels partits no independentistes i/o la justícia espanyola seguiria aportant al cessat president Puigdemont una pàtina d'autoritat moral com a president legítim, mantra que sens dubte ha quallat en la classe mitja de l'independentisme, a pesar d'ERC.

El pla B semblava més factible fins a finals de la setmana passada, quan el tribunal d'apel·lacions va confirmar de nou la presó provisional de l'avui diputat electe Oriol Junqueras. Si sobre Puigdemont pesa l'entrada a presó si trepitja Catalunya sobre Junqueras pesa no poder-ne sortir per més que ho demani. Sí, ambdues situacions terriblement injustes!

I davant aquest escenari l'independentisme també ha de resoldre què fer amb els i les diputades electes que són a presó i a l'exili: han de prendre possessió de l'acta de diputat o és millor que hi renunciïn en favor de diputats i diputades que no tindran dificultats per ocupar els escons i, per tant, garantir la majoria parlamentària independentista?

I de refermar-se la majoria parlamentària independentista en relació a la presidència, si els plans A i B són difícilment viables, hi haurà pla C?

L'u per u del 21D

El 21 de desembre vam votar possiblement com mai, massivament vam omplir les urnes de vots i vam amanir el país amb salsa agredolça doncs, al capdavall, tothom va guanyar i perdre quelcom.

Aquesta és una breu valoració feta entre galets i canelons, torrons i altres excessos nadalencs...

Ciutadans: la reina del ball, serà (reina) per un dia?
Dir qualsevol altra cosa seria mentir, els resultats són allà, al frontispici del 21D: Ciutadans va guanyar les eleccions, va ser el partit més votat i el seu grup parlamentari tindrà més escons que cap altre. La seva victòria és tan històrica com inapel·lable, alhora que també, ara per ara, estèril car no li serveix a Inés Arrimadas per seguir fent història investint-se com la primera presidenta. Ciutadans ha guanyat amb escreix les primàries del constitucionalisme i podrà seguir essent el flagell parlamentari de l'independentisme; també caldrà valorar si saben traslladar la seva força electoral a nivell local, si el descolorit cinturó roig municipal esdevindrà també taronja la primavera del 2019...

Junts per Catalunya: el renascut
Reconec que havia menystingut la capacitat de supervivència de Convergència, i el cert és que aquests darrers anys ha demostrat saber-se adaptar molt bé a cada situació, evolucionant per a sobreviure; si fa dos anys es va saber camuflar dins Junts pel Sí ara que ERC li va fer vores per reeditar la llista conjunta ha tingut l'habilitat de fer-se fort dins l'independentisme fent encara més gran i sobretot presidencial la figura del cessat i exiliat president Puigdemont. Junts per Catalunya ha guanyat les primàries de l'independentisme apaivagant així el debat sobre la presidència i foragitant els mals auguris que li pronosticaven les enquestes mesos enrere. Convergència no només no s'ha desplomat, sinó que ha resistit, lluitat i vençut; però tot té un preu, i en aquest cas ha estat deixar el partit a segona línia fent una candidatura, que esdevindrà grup parlamentari, més transversal, veurem també si més imprevisible.

ERC: altra vegada a roda
Primer Convergència li va parar els peus amb Junts pel Sí (recordeu la pressió que Artur Mas i els convergents van fer per la llista unitària?) i ara que semblava que els havien deixat mig arraconats al voral de la cursa electoral els convergents saben treure molt més suc d'un president a l'exili que no ells (ERC) d'un vicepresident empresonat! És indiscutible que han fet un molt bon resultat però no han pogut, ni sabut aturar el tsunami Puigdemont. A la tercera serà la vençuda?

PSC: ell (Espadaler) balla sol
La jugada de sumar alguns ex-Unió semblava (i potser encara no és) intel·ligent, reforçant el caràcter catalanista fent una coça al caràcter d'esquerres però el resultat del PSC és aquell empat amb gust a derrota, doncs quasi s'ha quedat igual amb un convidat (de pedra?) al seu grup parlamentari: Ramon Espadaler. Serà divertit, per dir-ho d'alguna manera, veure com sobreviurà el democratacristià en aquest grup parlamentari! El PSC, que vulgui o no juga en el bloc constitucionalista, s'ha vist definitivament arraconat per Ciutadans i molt em temo que haurà de seguir ballant amb la més lletja!

Catalunya en Comú: fred siberià
Els qui es situen entre dues trinxeres corren el risc de rebre, ser abatuts, per ambdós fronts; la indefinició que fins ara tan bé els havia funcionat ara ha esdevingut el seu pitjor enemic, sobretot a partir del moment en que les coses s'han embolicat de debò amb la presó i l'exili. El gran damnificat d'aquest mal resultat és precisament el seu cap de llista, l'ascendent Xavier Domènech, que lluny de l'escalfor dels "picos" de Pablo Iglésias al Congrés haurà d'afrontar el fred siberià al Parlament de Catalunya; en Rabell i en "Coscu" ja li poden passar la manta...

CUP: entrebancats
Deien mantenir-se dempeus i al final s'han entrebancat amb la unilateralitat (ara no toca, els podria alliçonar Pujol!); Esquerra els va fer un flac favor no acceptant reeditar Junts pel Sí i molts dels vots anti-convergents que van arreplegar fa dos anys han tornat a ERC despullant-los de vots i estavellant-se amb la furgoneta. Tot i així no ho han perdut tot i encara poden ser decisius... o no?! D'altra banda no sé si algun dia revisaran la seva dèria d'amortitzar massa aviat actius polítics, que una cosa és viure per dècades de la política i l'altra és llençar a la paperera brillants parlamentaris a les primeres de canvi.

PP: si són Espanya no són la solució
Com al seu dia en Froilà, s'han disparat un tret al peu! Ells van convocar les eleccions i ells, més que ningú altre, les han perdut. Més enllà de la pèrdua de vots i escons el Partit Popular va guanyar un bany de realitat i, sobretot, un avís per a navegants: afectarà a Espanya l'ona expansiva de Ciutadans a Catalunya? Fins ara sabíem que el Partit Popular no necessitava Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles però la paradoxa (karma si voleu) és que les eleccions catalanes li poden fer perdre, tard o d'hora, el govern d'Espanya. Si Puigdemont ha sabut internacionalitzar el procés el president Rajoy, volent o no, l'ha espanyolitzat de tal manera que el 21D li ha esclatat directament a la cara!

El 21 D ha esvaït alguns dubtes si és que encara en quedava algun, però no tots...

Secret, personal i intransferible

El vot, afortunadament, és secret, personal i intransferible. El vot és més secret, si així ho volem, que la nostra femta, a vegades analitzada en la cerca d'alguna afecció, tan personal com nosaltres mateixos i intransferible perquè ningú, a priori, pot votar per nosaltres ni nosaltres per ningú. Votem a consciència, cadascú amb la seva, amb els dubtes i convenciments que ens acompanyen a la vida, a vegades amb ferms convenciments, d'altres amb dubtes raonables...

Avui molts de nosaltres, espero que una immensa majoria dels qui tenim dret a vot, ens palplantarem davant una urna per depositar un vot groc, blau, taronja, vermell, lila... vots que aquesta nit, la més llarga també pel solstici d'hivern, esdevindran formatgets, percentatges, escons i un futur a hores d'ara incert i del tot imprevisible.

Avui farem via als col·legis electorals amb el vot a la butxaca, qui fa dies que ho té clar, o bé el prendrem a la vista de tothom al propi col·legi, qui del seu vot no se'n vol amagar, o el triarem a darrera hora dins del confessionari, rere la cortina, qui en la intimitat d'encara no un metre quadrat es deixa endur per un darrer impuls, conscient que quan surti de la cabina la decisió, per fi, ja estarà presa!

Els indecisos, diuen, són els qui amb la seva darrera decisió a peu d'urna poden fer decantar la balança cap aquí o cap allà, però al capdavall sabem que els vots, una vegada engolits per l'urna, compten per igual.

Tinc una companya de feina que diu no tenir clar, encara, a qui votar; no és la primera vegada que vota però sí la primera que ho farà en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Confio que avui trobi una papereta per posar dins el sobre, fins i tot a risc d'equivocar-se; quan votem l'assumim aquest risc, sigui quin sigui el color del nostre vot. Al capdavall una vegada depositat el vot deixa de ser nostre; per això és tan valuós, per això el canviem quan considerem que n'han fet, per nosaltres, un mal ús.

Tinc una altra companya de feina que fa setmanes que dubta de si anar o no a votar; no és una indecisa, és una abstencionista en potència! Qui més qui menys l'hem animat a dirigir-se al col·legi ni que sigui per pintar de blanc el seu vot, que si cap color li agrada la suma de tots (que a vegades és el mateix que res) fan el blanc, i sempre és millor un vot en blanc que un nul (tot i ser els més creatius) o que un no vot... Confio que senti que, d'una o altra manera, aquestes eleccions també són seves, a pesar de tots els pesars i els "peròs" (que no pros) i contres de la seva gestació.

El vot, afortunadament, és secret, personal i intransferible. I vosaltres, ja heu votat? Jo també.

La (necessària) desconstrucció dels blocs

Aquests darrers anys s'han anat construint a Catalunya dos grans blocs, pedra sobre pedra, un davant de l'altre retroalimentant-se de tal manera que ja quasi és impossible que els propis constructors puguin mirar-se a la cara sense recel, sense fer-se algun retret.

Els dos blocs, m'agrada pensar encara, són més politics que reals, tot i que a la societat també es manifesten en forma de mur, per alguns pràcticament infranquejable, que separa i a vegades divideix els que es troben, o volen ser, a una i altra banda del mur.

La campanya electoral, amb la seva necessària simplificació de les coses, dels missatges i dels arguments ha apuntalat encara més aquests blocs polítics, ha fet més alt, per si no ho era prou encara, aquest mur social, mental si voleu, fent-nos posicionar a tothom, sense exclusió, en una o altra banda.

Però, i si volem circular pel mig, entre els blocs? I si en comptes de contribuir a fer més alt el mur, volem fer-hi una porta, obrir-hi una finestra o tan sols foradar-hi un espiell? Ja sabem que qui camina sobre el mur córrer el risc de caure, qui circula entre els blocs s'exposa a rebre les garrotades d'ambdues bandes; per això resulta tan incòmode, fins i tot insensat, posicionar-se al mig, en l'anomenada terra de ningú malgrat sigui, paradoxalment, la de tothom.

Deixarem passar el 21D i les seves eleccions i una vegada desvetllat el resultat caldrà, sigui quin sigui, pair-lo (o començar-lo a pair) i preparar-nos per afrontar, tots plegats, el dia després.

S'atrevirà aleshores, el dia després, algun partit a superar els seus propis límits, les seves pors i a saltar el bloc que ha contribuït a construir? En temps líquids veig molt posicionament monolític... S'atrevirà algun partit a desconstruir els blocs, a foradar el mur?

M'ho pregunto avui amb el temor que demà passat la pregunta sigui encara més necessària, amb el temor que la pregunta acabi essent només retòrica, un bram d'ase, i que el seu eco ressoni fins a l'eternitat xocant entre els blocs.

S'atrevirà algun partit a fer política de debò?

Abelles i borinots

Al llarg d'aquests anys l'independentisme no només ha guanyat molts adeptes, a voltes més gràcies a les actituds del govern i alguns partits espanyols que al propi moviment, sobretot ha aconseguit que els independentistes, sinó tots una gran majoria, actuessin quasi a l'uníson, com un rusc d'abelles.

Una de les grans virtuts de les manifestacions de l'11 de setembre no era tant que fossin massives (que també) sinó que els participants actuessin d'una determinada manera, seguessin unes quantes instruccions simples i senzilles. Aquest creixent comportament gregari sempre m'ha inquietat i reconec que també m'ha fet més aviat mandra seguir fil per randa les seves instruccions a les darreres diades...

Sigui com sigui el fet és que avui aquest comportament de rusc està plenament consolidat, amb un engranatge que funciona molt bé activat inicialment per l'ANC i Òmnium, darrerament també pels CDR, els Comitès de Defensa del Referèndum primer, i la República després.

La maquinària funciona molt bé i sobretot es manté molt activa, amb una alta capacitat d'influència, amb un fort sentiment d'adhesió, de compromís i de pertinença. I naturalment ara ja no es tracta només de decidir si farem una via, una ve baixa, el signe de la suma o una metamorfosi cromàtica, ara també (de fet des del principi, però ara es fa més evident) s'aprofita el rusc per influir en el vot, en el que piulem o repiulem a Twitter o què fer amb la propaganda electoral dels partits no independentistes. Algunes consignes, per absurdes que siguin o semblin, esdevenen quasi axiomes, d'altres veritables cants de sirena...

Ha tardat el constitucionalisme a organitzar-se mínimament en rusc, suposo que cansats de veure amb recança un any sí un altre també la capacitat de mobilització de l'independentisme. Cansats de criticar-ho ho han acabat emulant, però en aquest cas el rusc no és d'abelles sinó de borinots!

No, no em mal interpreteu, no sigueu mal pensats ni me'n feu a mi, que els dels borinots (abellots) són ruscs més petits, amb menys individus, diuen els experts i la Viquipèdia, que els de les abelles!

Abelles i borinots s'esforcen aquests dies per recol·lectar tot el nèctar possible amb l'objectiu que la mel, la mel del 21D, sigui sobretot dolça i abundant. Tindran nova reina les abelles i els borinots?  No sentiu aquests dies més intensament el brunzit de les seves ales?

Exabruptes electorals

Els darrers dies de campanya els polítics afilen molt més els seus missatges, animats pels dies recorreguts entre aplaudiments de la pròpia parròquia i davant la necessitat imperiosa de vèncer l'adversari, doncs sempre hi ha, com a mínim, un adversari a vèncer.

Sentint-se valents i amb la inèrcia electoral els darrers dies de campanya alguns polítics es passen, literalment, de frenada fent declaracions que potser dirien prenen un cafè o un estomacal en una sobretaula amb companys de partit, però que xerriquen quan les diuen, també adreçant-se a la pròpia parròquia, amb un micròfon i tots els mitjans al davant.

Xerriquen les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta "in pectore" via 155 de la Generalitat, Soraya Sáenz de Santamaría, quan va dir que Mariano Rajoy havia aconseguit decapitar l'independentisme, com si no sabés que per cada cap escapçat n'apareixen set més!

Declaracions (pel meu gust) molt desafortunades, com també van ser-ho les del socialista i ex ministre Josep Borrell quan va dir que calia desinfectar les ferides de Catalunya, les que segons ell ha provocat l'independentisme. Si a Catalunya hi ha ferides, i diria que n'hi ha, són responsabilitat de tots, i és de tots el deure de guarir-les...

Em dolen especialment aquestes segones, bàsicament per dos motius: primer perquè el PSC, a diferència, per exemple, d'algun membre del PSOE que sempre dóna molta guerra, no sol utilitzar aquest to brusc en la seva comunicació política; el d'Iceta sol ser un verb més fi, per molts fins i tot sibil·lí. I segon perquè no crec que Josep Borrell necessiti recórrer a aquest estil per defensar la seva posició política.

Hi ha polítics, en aquests i altres partits, que amb les seves declaracions i intervencions parlamentàries, amb els seus exabruptes i excessos electorals fan de la intel·ligència política un oxímoron i l'allunyen de la seva condició ideal (que hauria de ser natural), el diàleg i la pedagogia.

Tan desesperats estan?

El(s) vídeo(s) de la setmana: així sona el 21D

Als anuncis res és improvisat, cada detall compta doncs tot el que hi veiem i escoltem està pensat i creat per a comunicar.

Naturalment hi ha elements que percebem de forma més evident i aparentment més directa, com el que diuen les persones, o personatges, que hi apareixen o la seva pròpia aparença i hi ha altres elements que, també aparentment, ens sembla que ens passen més desapercebuts (o no), entre ells a vegades la música.

Certament hi ha anuncis en els que la música apareix en primer terme, que és l'autèntica protagonista, però tot sovint la música (simplement?) és allà, en un discret segon pla, al fons com qui no vol la cosa.

En qualsevol cas, en tots els casos la música, que mai és improvisada, sempre té la seva funció, juga el seu paper. El problema és quan ens falten les coordenades per comprendre-la, coneixements per descodificar-la, elements per jutjar-ne el seu paper...

Ara que d'entre els anuncis són inevitables els electorals el músic Arnau Tordera (Obeses) els ha analitzat a nivell musical. Si us falten elements (més que arguments) per decidir el vostre pel 21D vot podeu afegir-hi els musicals...

Avui no és un vídeo sinó set, els de la setmana...

21-D musical - Curated tweets by enderrock

Les primàries del 21D

El 21D no només es decideix si a Catalunya hi ha o no una majoria de vots i/o escons independentistes, també es lliuren altres batalles, internes en cada un dels anomenats blocs, el de l'independentisme i el del constitucionalisme.

En ambdós blocs la pugna pren forma de primàries, com si el 21D també estiguéssim escollint el proper president o presidenta de la Generalitat; malgrat ens ho sembli, sabem que realment no és així: el 21D "tan sols" escollim la composició del Parlament de Catalunya i és el Parlament, i només al Parlament, a qui li correspon escollir, votar, el proper president o presidenta de Catalunya.

Dins el bloc constitucionalista Miquel Iceta es resisteix, a cop d'enquestes i a pas de balls, a que Inés Arrimadas es postuli com a única presidenciable no independentista, tot i que està per veure si el resultat confirma el que el seu nas fi sembla ensumar als seus mítings: "aquí huele a presidéncia!"

A l'altra banda Esquerra, que fins ara tirava de Pla B amb Marta Rovira com a presidenciable ha fet un cop de timó, veient la persistència de Junts per Catalunya, cap de llista inclòs, de no renunciar a la re investidura del president Puigdemont, el legítim. I el viratge d'ERC l'ha fet tornar al seu Pla A i a presentar el vicepresident cessat i reclòs com a presidenciable.

Més enllà de les lògiques, evidents i lamentables limitacions que l'empresonament d'Oriol Junqueras té en la campanya electoral d'Esquerra sorprèn que fins ara no hagin sabut veure que la seva situació a la presó també és un actiu electoral. Junqueras ja comença a fer campanya (ni que sigui en mode epistolar) des de la presó i farà bé Esquerra d'invocar-lo a cada acte electoral per no fer-lo encara més invisible.

És Oriol Junqueras, doncs, i no Marta Rovira qui en campanya pugna en aquestes primàries amb Carles Puigdemont per esdevenir el proper president de la Generalitat, i en aquesta pugna són inevitables retrets més o menys evidents, més o menys velats...

Carles Puigdemont es sent president legítim, Inés Arrimadas es somia presidenta i Iceta s'hi ensuma... A Junqueras ni els seus l'hi veien dies enrere, i qui sap si serà el tapat! De moment, tristament, ho és, tapat, tancat i barrat a pany i forrellat a la presó d'Estremera...

El 21D no escollirem el proper president o presidenta de la Generalitat, però com sempre votarem com si fos així, com si fossin unes primàries, esperant que després el Parlament actuï en conseqüència, si pot...

L'art de Sixena

Per uns és un espoli en tota regla, pels altres simplement l'aplicació de la regla, en aquest cas d'una decisió judicial; per tots és, sobretot, més munició electoral.

L'art i la cultura han entrat de ple en la campanya electoral del 21D per obra i gràcia del conflicte de l'art de Sixena i, naturalment, de l'(in)oportunitat de l'aplicació de l'article 155.

És molt trist que l'operació s'iniciés amb nocturnitat (què volen aquesta gent...), és molt trist que l'operació requerís la intervenció de la Guàrdia Civil, és molt trist que els Mossos d'Esquadra haguessin de carregar, és molt trista, patètica fins i tot, l'actuació artística (performance si sou del morro fi) que ahir vam viure i veure al Museu de Lleida i al monestir de Sixena...

És molt trist que la cultura i l'art siguin (o semblin) només el pretext per atiar un conflicte polític,  territorial, identitari, fins i tot administratiu.

I entre tanta tristesa em pregunto com serien avui aquestes mateixes obres si al seu dia el govern català no les hagués comprat, en quin estat de conservació estarien i, sobretot, ens mans de qui estarien: carn de subhasta, d'antiquari, de Walapop?

Qui les reclama pot fer-ho, més enllà de les seves raons i del dret que pugui tenir, perquè aquestes obres han estat conservades, perquè amb la seva conservació també s'ha conservat el seu valor.

També em pregunto com estaran aquestes obres, rebudes ahir amb tots els honors a Sixena, d'aquí a cinc o deu anys, i si el seu retorn suposarà un revulsiu per dignificar culturalment Sixena, o si les obres esdevindran tan sols el botí d'una disputa política i territorial.

Diuen que només valorem les coses quan les perdem; diuen que el Museu de Lleida ha rebut aquest darrer mes tantes visites com les que rebia anualment. Més enllà de la indignació per com s'ha resolt (?) aquesta qüestió també m'entristeix pensar que mentre ens pensàvem que era ben nostre l'art de Sixena ens era, en general, totalment indiferent...

Si la política és un art, no l'he sabut veure, i per tant tampoc apreciar, en relació al de Sixena, però no patiu, segurament sóc jo...

El president Puigdemont (de moment) no té pla B

Les maniobres d'escapisme del president Puigdemont van camí d'esdevenir antològiques: primer la de l'1 d'octubre quan, sota un pont de l'autopista va burlar el seguiment que li feia la policia espanyola, després (pels pèls) la de les eleccions anticipades el dijous 26 d'octubre i finalment (de moment) la de Brussel·les.

Amb els seus moviments fa bona l'expressió que qui pren la iniciativa juga amb avantatge i amb els seus moviments de moment ha aconseguit incrementar com ningú, més que els seus companys i companyes de govern empresonats, també els com ell exiliats, el seu capital electoral.

És indiscutible que el president Puigdemont des de Brussel·les està esdevenint un dels grans protagonistes d'aquesta campanya electoral mentre Oriol Junqueras n'és, mut i a la gàbia, el gran protagonista absent, circumstància de la que sens dubte se'n ressent a nivell anímic, sembla que també electoral, el seu partit.

Amb el seu cap de files fora de joc ERC ha plantejat el seu pla B d'aquesta campanya electoral presentant la Marta Rovira com a presidenciable, i aquests darrers dies demana que Junts per Catalunya facin el mateix, donant per fet que el (legítim) cessat president Puigdemont no podrà ser investit...

El principi de realitat que invoca ERC xoca de ple amb la principal línia argumental i programàtica de Junts per Catalunya: restituir el govern legítim, naturalment amb el president legítim. No pica l'ham d'ERC Junts per Catalunya quan els republicans li suggereixen que plantegin un pla B, un presidenciable alternatiu al president Puigdemont.

No, no renunciarà Junts per Catalunya al seu principal actiu electoral, no quan la seva campanya electoral pivota sobre l'exiliat president Puigdemont, no abans del 21 de desembre...

Després del 21D ja veurem què passa i què fa el president Puigdemont, fins aleshores ell és l'únic president que els independentistes poden restituir, agradi o no a ERC...

El vídeo de la setmana: Salvades?

El proper 21 de desembre no votaré a Inés Arrimadas ni a Marta Rovira; no, ja sé que a elles directament no les puc votar, com al seu dia tampoc vaig votar (l'enyorada) Carme Chacón, ja m'enteneu...

Que no les voti no és cap sorpresa i és per això que ho expresso amb total naturalitat, no com si estigués anunciant una exclusiva. Però que jo no les voti no vol dir, necessàriament, que bé una bé l'altra puguin acabar esdevenint presidentes de la Generalitat i, per tant, la meva presidenta.

És precisament per aquest motiu, per aquesta hipotètica que no remota possibilitat i no pel fet que les voti o deixi de votar, que a mi també em preocupen les preguntes que, en la seva majoria, no van saber respondre ni una ni l'altra a Jordi Évole al Salvados d'aquesta setmana passada.

Bé, respondre sí que van respondre, però no sempre necessàriament amb precisió a la pregunta que els feia el periodista sinó responent per la tangent sobre la qüestió sense donar la xifra preguntada... A vegades hi ha respostes que semblen excuses, quan no fugides endavant per no haver de dir "no ho sé..."

Independència al marge les respostes que van donar van evidenciar que lamentablement (sobretot per elles, suposo) Marta Rovira i Inés Arrimadas tenen més en comú del que es pensaven (i ens pensàvem); Jordi Évole deuria intuir-ho al preparar l'entrevista i ho va confirmar amb les preguntes que els va fer a l'inici del programa. Com va sentenciar la també periodista catalana Àngels Barceló: no en tenen ni idea!

En campanya, entre reixes

Insistia mesos enrere el llavors vicepresident del govern Oriol Junqueras que l'1 d'octubre votaríem normal, com sempre deia, volent donar així una capa de normalitat a un referèndum que, de normal, ja d'entrada no en tenia res. De fet ell també ho sabia, que era sobretot excepcional...

Els fets lamentablement van confirmar de sortida tampoc, que no, que el que va passar l'1 d'octubre podem adjectivar-ho de moltes maneres, però no de normal, mai de normal.

Avui, per més que s'hi esforci el govern espanyol, per més que s'hi esforcin els partits que donen suport al 155, podem adjectivar les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de moltes maneres però mai de normals, doncs en aquest cas no es compleix la norma. I no em refereixo a les norma en el sentit estrictament jurídic del terme, sinó en el del sentit comú, un sentit certament més pantanós però alhora més comprensible, veient la dificultat d'entendre, per un ciutadà corrent, la normalitat jurídica.

Per si el pecat original del 21D no fos suficient, no donant cap aparença de normalitat a unes eleccions al Parlament convocades pel president espanyol en plena intervenció de la Generalitat i cessament del govern i el Parlament de Catalunya, que l'inici de la campanya es faci amb candidats empresonats preventivament ho fa més anormal, ho enrareix tot encara més.

Que el motiu sigui el risc de reiteració delictiva, tenint present que els candidats ja no tenen el càrrec que tenien quan, suposadament, presumptament van cometre el delicte, és sota el meu punt de vista un argument poc sòlid; de fet ja ho era abans que entressin a la presó. El seus motius tindrà el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, qui certament s'ha esmerçat en justificar la seva controvertida decisió, qui espero que hagi calibrat el que suposa fer una campanya electoral amb candidats a la presó, amb presó provisional.

La (in)justícia espanyola és al punt de mira, s'analitza cada moviment que fa, cada condició que posa, cada decisió que pren en relació al conflicte Catalunya - Espanya sempre amb la sospita més o menys infundada que hi ha quelcom, més o menys evident, que posa en dubte la separació de poders. Que la política es contamini judicialment no ajuda a resoldre el conflicte, que la justícia es polititzi tampoc.

Una campanya electoral amb candidats entre reixes és un molt mal inici de campanya doncs la condiciona més, molt més, que amb candidats, que també n'hi ha, lliures (?) però a l'exili...

Votar com sempre? No, el 21D n'hi ha que no podran votar com sempre, de fet molts votaran com mai...

El patchwork electoral del PSC

El PSC és, tot sovint, l'ase dels cops, tenint la capacitat (vés quina virtut!) de rebre per tots costats, i malgrat això és un partit més resistent del que sembla.

La sentència contra l'Estatut va sentenciar el PSC en un procés llarg i dolorós de sagnia i autodestrucció que es va tancar amb l'escissió d'una de les seves parts, la més catalanista, diuen... Certament el PSC va quedar tocat però no enfonsat, ferit, però no de mort.

Amb Miquel Iceta al capdavant el PSC ha sabut superar el dol i guarir-se les ferides, també les generades pels embats en relació a la seva relació amb el PSOE, i naturalment pagant un elevat preu electoral: pèrdua de vots i de representació a tots els nivells: ajuntaments, Parlament, Congrés de Diputats, Senat...

La prevalença, aquests darrers anys, de l'eix nacional l'ha situat en els anomenats partits unionistes o, si ho preferiu, constitucionalistes apareixent en fotografies poc edificants per una part (molts?) dels seus militants al costat de la dreta catalana espanyolista; entre les destacades una davant el Tribunal Constitucional, l'altra, més recent, una "selfie" en una manifestació a favor de la unitat d'Espanya.

Quan veig aquestes imatges em pregunto què hi cerca Miquel Iceta i no sé si per consol, desconsol o resignació, intueixo que hi cerca vots, els que té risc de perdre davant Ciudadanos o precisament els que el partit taronja li ha manllevat i ara vol recuperar.

Més clar ho he vist amb les costures que Iceta ha sargit per cosir la llista del PSC les eleccions del 21D, un patchwork electoral on hi conviuen democratacristians com Ramon Espadaler, espanyolistes com el vicepresident de Societat Civil Catalana o esquerrans de pedra picada com l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo.

Miquel Iceta per confeccionar aquesta llista ha arreplegat l'escombra per escombrar cap endins, no cap enfora com aquell cartell de la CUP d'inspiració comunista, per mirar d'arreplegar el màxim de vots d'aquí i d'allà en aquestes convulses eleccions.

Diuen les enquestes que el PSC resisteix, fins i tot les més optimistes que millora; jo en faig prou en que no s'esquinci encara més...

Euro críptics

La proposta, posteriorment matisada, del cessat president Puigdemont de fer un referèndum sobre si Catalunya ha de seguir dins de la Unió Europea no ha fet entrar Europa en la precampanya electoral del 21D simplement perquè Europa, de fet, ja hi era des que el propi Puigdemont va viatjar a Brussel·les.

La seva proposta no ha estat plenament abraçada ni per ERC ni pel seu propi partit, el PDeCAT i ell mateix va matissar el que va dir amb dues piulades reforçant el caràcter plenament europeista dels catalans.

Més enllà de l'oportunitat de votar sobre si seguir o no a la Unió Europea el que va dir Puigdemont puc compartir-ho en gran mesura, Europa és, també avui, una gran decepció i no només pel tema català; no comparteixo, no obstant, ni el moment ni les formes, doncs les seves declaracions van semblar (i dic semblar, que no ser) més fruit d'una rebequeria i en calent, d'un profund malestar per, ja em perdonareu, haver-lo deixat penjat, que no pas fruit d'una crítica analítica i freda sobre el (galdós) paper d'Europa amb els seus pobles, regions si voleu.

I no dic que al president Puigdemont no li manquin motius per estar molest i enfadat amb els líders i les institucions europees després d'apel·lar tantes vegades a Europa, després que la Unió Europea hagi actuat reforçant precisament la unió dels estats i no donant cobertura a les demandes del president Puigdemont!

Davant el risc de ser titllats d'euro escèptics, qualificatiu que ràpidament s'identifica amb formacions polítiques nacionalistes d'extrema dreta (tot i que són molt més diversos, i també n'hi ha d'esquerres), s'ha optat per recórrer al terme euro crítics, tot i que amb l'embolic que el president Puigdemont, el PDeCAT i ERC han creat aquests dies jo més aviat els definiria com a euro críptics.

En qualsevol cas la proposta del president Puigdemont no ha tingut gaire més recorregut que quatre titulars, tres contradeclaracions i dues piulades, res, poc més que un vol gallinaci...
I la realitat, aquesta sí de llarga volada, és que precisament el cor d'Europa (Brussel·les) fa setmanes que és, i per setmanes serà, al cor de la precampanya i la campanya electoral del 21D. Si per si sol el cessat president Puigdemont és un gran actiu, el president Puigdemont, "el legítim", candidat a la presidència exiliat a Brussel·les encara ho és més!

Puigdemont i Junts per Catalunya juguen fort doncs saben que, a banda de vetllar per al continuïtat de la majoria independentista al Parlament de Catalunya, també està en joc (i es volen garantir) la presidència de la Generalitat i la seva màxima és restituir el president legítim, és a dir, el cessat i exiliat a Brussel·les sigui o no el PDeCAT la força independentista més votada.

Puigdemont juga a i des d'Europa, de moment...

Reiniciar el sistema

L'independentisme, o com a mínim una bona part (Junts per Catalunya i ERC), està reiniciant el sistema, allò que l'ordinador ens demana que fem, o fins i tot fa automàticament, quan actualitzem un programa informàtic; en el cas d'aquesta part de l'independentisme el sistema es reinicia per l'actualització del seu programa electoral, cares al 21D.

Aquesta actualització té el canvi de la unilateralitat per la bilateralitat com un dels principals elements, un canvi important i possiblement necessari en el context actual i després de tot el que ha passat aquest darrer mes d'octubre: referèndum, brutalitat policial, empresonaments, exili, 155 i noves eleccions. Un canvi que alhora ha deixat, per moments, perplexes i un xic desorientats alguns independentistes (ara bilateralitat?), també pel que semblava que teníem (estructures d'estat, república...) i no només resulta que no, sinó que els mateixos que ens van dir que estàvem a punt diuen que tardarem anys, més d'una legislatura a tornar-ho a estar!

El full de ruta de fet ja va ser reescrit durant l'anterior legislatura, sobretot després de la moció de confiança al president Puigdemont, però ara convé actualitzar-lo més a fons doncs el programa ha patit, aquests darrers mesos, l'atac del sistema de defensa (de la sacrosanta unitat) del programa de seguretat de l'estat espanyol per la via judicial i darrerament també policial.

I en certa manera el programa independentista també s'ha vist afectat, des del pas al costat del president Mas, per la incidència del troià de la CUP, programa maliciós que ha inoculat als altres independentistes la unilateralitat (o referèndum o referèndum) que ara, sembla, es vol corregir.

La propagació del 155 ha canviat, ens agradi o no, l'escenari i fa necessari que més d'un partit reiniciï el seu sistema operatiu davant el 21D; ho estan fent Junts per Catalunya i ERC, i a la seva manera també el PSC rearmant-se en tots els fronts i generant, al seu, una certa perplexitat entre propis i estranys.

Aquests partits polítics podrien escriure al seu estat dels perfils de les xarxes socials "reiniciant el sistema, disculpeu les molèsties"... El mode precampanya electoral, però, no ho permet, de fet ni tan sols ho recomana...

El 21D i el factor Puigdemont

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre.

No són pocs els qui li retreuen que, després d'insistir tantes vegades assegurant que ell no es presentaria en unes noves eleccions, ara precisament es presenti i es postuli com a candidat i presidenciable fins i tot en cas de no guanyar les eleccions, de no ser la seva llista la més votada, tampoc entre els partits independentistes.

Si fem cas a la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies el que intenta fer el president Puigdemont és sobreviure políticament, quelcom plenament legítim i més tenint present les circumstàncies, adaptant-se en cada moment a les circumstàncies del moment. I són les circumstàncies, també generades per ell tot i que no només, el que justifiquen ara la seva determinació.

Ell, que es sent el president legítim malgrat haver estat formalment cessat, vol tornar a Catalunya essent el mateix que era quan va marxar, president de la Generalitat. Aquesta fita, la restitució del president i del govern legítims, és un pilar fonamental de l'objectiu electoral de la seva candidatura, Junts per Catalunya, i per simpatia, analogia o "ves quin remei!", també d'ERC.

Frustrada la llista unitària el PDeCAT ha sabut moure's bé per construir, al voltant de la figura del president, la llista del president (no amb el president), una candidatura feta per ell i amb ell amb la ferma voluntat de contradir les enquestes electorals alhora que per fer-se valer, amb el valor que aporta el cessat i exiliat president Puigdemont, en la pugna amb ERC pel lideratge de l'independentisme i sobretot un possible nou (o restituït) govern.

El factor Puigdemont no només altera la bancada constitucionalista, en certa manera també inquieta a ERC fins al punt que el propi Oriol Junqueras, el cessat i provisionalment empresonat vicepresident i cap de llista, va haver de fer equilibris per dir en una mateixa carta que el president Puigdemont també era el seu candidat al mateix temps que postulava Marta Rovira com a presidenciable i fins i tot futura presidenta de la Generalitat de Catalunya, car república és femení.

ERC sap, possiblement més bé que cap altre partit, que molts votaran la llista del president Puigdemont precisament perquè ell, el president cessat i a l'exili, no només en forma part sinó que l'encapçala!

El factor Puigdemont pot acabar esdevenint, el 21D, la prova del nou de la unitat de l'independentisme, o si més no d'una bona part d'ell.

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre, i si el vicepresident cessat i empresonat hi comptava quan, sembla ser, va pressionar al president Puigdemont perquè no les avancés.

Estranys companys de llit

Quan els partits polítics oloren eleccions activen els instints, sobretot els de supervivència! És molt el que tots i cadascun d'ells s'hi juga, molt el que poden guanyar i molt el que també poden perdre, molt més que només un grapat d'escons més, o menys...

Naturalment la representació parlamentària és important, tal vegada el que més, doncs és el que permet governar o plantejar-se l'opció de poder-ho fer, encara que sigui pactant, si cal amb el diable! I al darrere la representació parlamentària també hi ha en joc diners, minuts de televisió (per a la següent campanya electoral) i càrrecs de confiança i assessors per a repartir, que no només es viu de la política assegut al plenari dels parlaments, també donant suport als qui s'hi asseuen.

Quan els partits oloren eleccions activen la maquinària electoral i una peça fonamental és l'estratègia, que convé ajustar per tal de minimitzar al màxim els riscos (perdre més del que es té) i de maximitzar les oportunitats (guanyar suports).

L'estratègia electoral del PDeCAT ha topat, aquesta vegada sí, amb la d'Esquerra, per motius que, més enllà del que diuen a micro obert, només ells saben portes endins; tot i això s'ha evidenciat el gran esforç que ha fet el PDeCAT per imposar la llista unitària, no només des del partit, també des de la (cessada) presidència, esforç inversament proporcional al que ha fet Esquerra per fer-la possible. Un i altre han tirat d'estratègia electoral, d'enquestes i calculadora.

Al PDeCAT fins i tot la seva estratègia electoral li recomana presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya sota una denominació que no inclogui les seves sigles! Curiosa circumstància la d'un partit (PDeCAT) que es presenta sense les sigles (Junts per Catalunya) que precisament va crear per prescindir de les històriques (CDC).

I la mateixa estratègia electoral, enquestes i calculadora les han fet servir el PSC i Units per Avançar (els ex Unió no independentistes) per decidir concórrer junts a les eleccions del 21D. Curiós matrimoni de conveniència, aquest, que fa de la necessitat d'ambdós virtut, per uns la necessitat d'arreplegar més vots, pels altres que els vots arreplegats es tradueixin en representació parlamentària.

Ho vam veure amb Junts pel Sí i amb l'acord de govern d'aquests amb la CUP, i ho veiem ara amb el PSC i Units: com va dir William Shakespeare, "La desgràcia fa conèixer als homes estranys companys de llit", frase que anys més tard va replicar Groucho Marx apuntant que "no és la política la que crea estranys companys de llit, sinó el matrimoni".

Deu ser per això que Ramon Espadaler insisteix que segueix mantenint la seva posició contrària al matrimoni homosexual... Certament això que ara hi ha entre el PSC i Units sembla més aviat una aventura (electoral), veurem si arriba a la categoria de "rollet" d'estiu o si la cosa sorprenentment prospera!