dilluns, 2 de març del 2020

No abarateixis el somni


L'estiu de 1965 Salvador Dalí va batejar la vella estació de trens de Perpinyà com "el Centre del Món"; aquest dissabte potser no va ser-ho, que el món és molt gran i hi passen moltes coses, però Perpinyà sí que va ser l'epicentre de l'independentisme.

És innegable, i admirable, l'extraordinària capacitat de convocatòria del president Puigdemont, i el moviment que va generar dissabte, amb un espectacular èxode temporal cap a Perpinyà, sens dubte n'haurà generat un de sísmic dins l'independentisme, tot i que encara potser no en sabem calibrar la seva magnitud, no en l'escala de Ritcher, sinó en l'electoral catalana...

El gran mèrit del president Puigdemont ha estat, des de l'exili, mantenir viu el somni de la independència com un escenari possible, a pesar de tots els embats que el moviment ha patit. Aquesta és la seva gran contribució, mantenir viva la flama, el convenciment que la independència només depèn i dependrà de la voluntat dels i les independentistes.

La seva posició contrasta, i per tant també s'alimenta, de la més pragmàtica (realista?) d'Oriol Junqueras, que des de la presó, ara ja condemnat, ha optat per incloure en la seva estratègia política l'arriscat (valent?) diàleg amb un govern espanyol que, alhora, ha contribuït a apuntalar.

Potser sí que l'independentisme viu (encara, permanentment...) entre el somni i la realitat, entre l'exili i la presó, i Perpinyà no ha fet més que provocar un nou moviment sísmic entre aquests dos estats, per moments tan irreconciliables com el dia i la nit; veurem si tampoc irreconciliables després de les (mig anunciades) properes eleccions al Parlament.

Si dissabte Puigdemont hagués tingut a mà una guitarra potser hagués cantat, amb permís de Lluís Llach, també present a Perpinyà, o qui sap si fent duet, "No abarateixis el somni", dedicant la cançó a ERC en general, i qui sap si a Oriol Junqueras en particular...

La cançó, observareu, pren tot el sentit que li vulgueu donar.

No abarateixis el somni

No abarateixis el somni,
Res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
Que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
D'un present tan difícil i esquerp,
Però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
I el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
Que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
Però ha de ser sense engany, dignament,
Prou d'amenaces innobles
Amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
El teu estel que hi ha al fons del camí,
No abarateixis el somni
O et donaràs per menyspreu tu mateix.

(Lluís Llach)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada