dilluns, 30 d’octubre de 2017

Independència continguda


La pregunta fins i tot avui sembla imprescindible, tot i que aquestes preguntes són per fer anys a venir: on éreu el dia que es va proclamar la independència? O potser la pregunta més aviat seria: on éreu el dia que es va aprovar la independència? O caldria parlar més de república que d'independència?... On éreu el dia que es va aprovar la república (si és que la república va ser aprovada)?

Bé, sigui el que sigui el que s'aprovés a mi em va agafar no amb els pixats al ventre però sí paint, paint el dinar al sofà de casa, sol i amb l'única companyia del televisor encès i el comandament a distància per anar saltant de TV3 a La Sexta, per allò de fer la mitjana... Les altres cadenes, ni cas!

Revisant el meu ritme cardíac puc confirmar que no es va alterar excessivament; mentiria si digués el contrari, les pulsacions, com el cotó, no enganyen. Però reconec que quelcom més que un lleuger somriure se'm va dibuixar als llavis, i els ulls se'm van empetitir per fer més intensa la mirada, que per brollar i inundar-se d'emoció.

La processó va per dins, també per fora, en cada un de nosaltres; vaig veure molta gent eufòrica i molta eufòria a les xarxes socials, naturalment el moment ho mereixia, tot i les incerteses matinals... I sí, és probable que d'haver-me trobat en aquell instant a la Plaça del Vi de Girona, per exemple, possiblement el pulsímetre del meu rellotge hagués marcat un registre cardíac més alt.

La meva contenció l'atribueixo sobretot a un principi de realitat que a mi, i no sé si a tu, no se m'escapa i tampoc ho feia en aquell moment: la previsible, immediata i llavors ja inevitable resposta de l'estat espanyol en forma de 155. Cada minut més de república era un minut menys per la intervenció de la Generalitat; amb aquest horitzó no tenia, en el meu cas, massa espai per l'eufòria.

Al capdavall aquesta independència, cas de ser-ho realment, efectivament, és molt continguda, excessivament expectant, quasi una incògnita, sinó un interrogant: som independents?

Avui, tres dies després, no només m'ho pregunto, sinó que cada minut que passa en dubto més, a risc d'acabar-la negant (que no renegant) com un Sant Pere qualsevol... Segurament, una vegada més m'equivoco i em precipito... al temps!