dilluns, 23 d’octubre de 2017

El 155 o quan el remei serà pitjor que la malaltia


L'article cent cinquanta cinc de la Constitució espanyola era com aquella cambra quasi oblidada a la que no hi havíem entrat mai perquè mai havíem tingut la necessitat de fer-ho. Quasi ni sabíem que era allà i si algun dia ho havíem sabut quasi ni ens en recordàvem.

L'article cent cinquanta cinc era com aquella lletra petita dels contractes que no llegim doncs tot allò negatiu que plantegen (d'aquí la lletra petita) pensem que és quasi impossible que s'esdevingui, ni tan sols remotament, algun dia.

Però en realitat el cos de lletra de l'article cent cinquanta cinc és tan gran com el de tots els altres articles de la Constitució espanyola i ara aquella cambra no només l'hem obert sinó que sembla que inevitablement hi entrarem, si no ho hem començat a fer ja.

L'article cent cinquanta cinc és un camí traçat però mai recorregut; un camí traçat més pensat per no recórrer que per transitar-lo, més com a amenaça improbable quan es va redactar, allò de curar-se (constitucionalment) en salut; avui però és un camí que el govern i alguns partits espanyols han decidit transitar tot i ser un camí desconegut de destins i conseqüències imprevisibles.

El cent cinquanta cinc té quelcom de fantasia, de remei màgic que curarà les ferides constitucionals que sagnen sobre la pell de brau; res més lluny de la realitat. El cent cinquanta cinc potser retornarà a la cleda constitucional les institucions catalanes amb una intervenció que es preveu que contingui altes dosis d'humiliació, però no aturarà el clam de democràcia i llibertat que, més que el simple crit d'independència (que també), cada dia s'eixampla més dins i també fora de Catalunya.

L'article cent cinquanta cinc, la necessitat d'aplicar-lo, hauria d'entendre's com el pitjor símptoma per a l'estat de salut de la democràcia espanyola; si cal activar-lo és que passa quelcom greu, molt greu, i efectivament passa: cada vegada més (des de fa anys, recordem la desafecció creixent anunciada pel president Montilla!) un ideal de Catalunya encaixa menys dins una realitat d'Espanya!

La necessitat d'aplicar el cent cinquanta cinc hauria de ser només el símptoma, no el remei ja que em temo, aquí també, que el remei serà pitjor que la malaltia.