Una (inesperada i dolorosa) derrota per seguir creixent

Hi ha derrotes que destrueixen equips i n’hi ha que els endureixen. Algunes deixen un llegat de desencís, d’altres una llavor de resistència. 

El Barça femení va perdre de forma inesperada i dolorosa la final de la Champions League contra l’Arsenal. Va ser una derrota païda entre llàgrimes que trenca, de moment, l'hegemonia europea d'un equip forjada amb esforç, talent i un estil inconfusible. Però, a diferència d’altres episodis que han suposat la fi d’un cicle, aquesta desfeta no sembla marcar el final de res. Més aviat, pot marcar l’inici d’una nova etapa dins del mateix projecte.

El record de la final masculina de 1994 planeja sempre que es parla de grans derrotes del Barça a Europa. Aquell 4-0 contra el Milan, contra un Barça que se sentia favorit i guanyador des d'abans de baixar de l'autobús, va suposar la fi abrupta del Dream Team i l’inici d’un període d’incertesa. Però la sensació avui és diferent. 

Aquell equip es va descompondre. Aquest, en canvi, sembla preparat per digerir el cop i transformar-lo en energia renovada. L’Arsenal va ser superior, va jugar millor i va saber anul·lar les virtuts d’un Barça irreconeixible. Però una derrota així no hauria de ser llegida només com un fracàs, sinó com un advertiment, una oportunitat per reforçar-se mentalment i tàcticament.

Aquest equip ha demostrat, al llarg dels últims anys, una ambició insaciable. Ha estat, i és encara, tot un referent futbolístic, mediàtic i social que inspira generacions. I, sobretot, aquest equip ha après a perdre, també a Europa, abans d'aprendre a guanyar. La derrota d’una final no és nova per a elles. Ja saben què significa aixecar-se després d’una patacada. 

Les derrotes poden ser definitives, i també poden ser punts d’inflexió. O t'enfonsen irremeiablement o, si no et maten, et fan més fort. El Barça femení té tots els ingredients per triar la segona opció. Perquè perdre, de tant en tant, no només és inevitable, també pot ser necessari.

Aquestes jugadores senten que tenen un deute, a banda que amb elles mateixes, amb l'afició, i no dubto que s'esforçaran per tornar-hi, per tornar a disputar una final de la Champions League, per tornar-la a guanyar.