dijous, 1 de novembre de 2018

La Crida sorda


Fenomen curiós aquest de la política catalana de rescatar noms pretèrits: anys enrere va ser Reagrupament (Independentista), que no sé si volis, però recordava el (PSC -) Reagrupament de Josep Pallach, després l'Assemblea (Nacional Catalana) per emular (?) l'Assemblea (de Catalunya) i més recentment La Crida (Nacional per la República) que inevitablement recorda, si més no pel nom i pel seu ús abreujat, La Crida (a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes).

Nom a banda suposo que també hi ha la voluntat de recuperar-ne l'esperit, alhora que de teixir un fil que ressegueix la història i que en certa manera la reprodueix, o la vol reproduir: si aleshores aquests moviments socials, polítics i culturals bullien en plena Transició i inici de la democràcia ara aquests nous també volen fer-ho, de fet els dos darrers ho fan, en el que vol ser una nova (i de moment llarga, si s'acaba esdevenint) transició cap a la independència, dita ara República.

I La Crida d'ara precisament en fa una (de crida) a tots els partits independentistes a sumar-s'hi, però només Junts per Catalunya, de cap, i el PDeCAT, escoltant a segons qui a vegades sembla que amb una certa resignació, s'hi han sumat; la CUP i ERC s'han fet i, sembla, es seguiran fent el sord...

No sé si La Crida Nacional per la República de Puigdemont vol ser el que el seu dia pretenia la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas: la voluntat de capitalitzar socialment i políticament un moviment transversal i plural, a risc de, paradoxalment, empetitir la pluralitat social i política del moviment.

Aquest és, possiblement, el major retret d'ERC a La Crida i a tot intent d'unificar, de nou, en una sola llista quasi tot l'independentisme: ERC amb Junts pel Sí en va tenir prou, sembla!, i la CUP ja aglutina prou moviments socials i polítics dins seu com per dissoldre's en un altre en el que, independència a banda, poques coses comparteix...

ERC s'ha fet forta davant els cants de sirena de la unitat electoral: ni a les municipals, ni a les europees! De fet aquests darrers mesos està aprenent (per si no n'havia après abans) a suportar la pressió de les xarxes socials (per alguns independentistes ara són ells els traïdors i botiflers!) i fins i tot al carrer, defensant (jo també ho penso) que separats sumen més.

Però la crida de La Crida és eixordadora, tant que a vegades costa entendre exactament el que és i, sobretot, el que vol ser (un moviment, un partit, una agrupació d'electors?...). Potser també és per això que hi ha qui, davant la crida de La Crida, prefereix fer-se el sord.