dijous, 1 de febrer del 2018

Puigdemont dubta, el president és humà


Mai he dubtat de la condició humana del president Puigdemont, de fet de cap dels presidents de la Generalitat, tot i que en alguns la seva condició humana és més evident que en d'altres.

Als líders polítics, també els esportius, socials i d'altres faunes, els percebem sovint d'una sola peça, sòlids, quasi granítics i pràcticament inalterables. La imatge que projecten, la que també ens arriba filtrada pels mitjans, reforcen aquesta percepció, ja que tot sovint els discursos es simplifiquen, als nostres dies a cop de piulada, i acabem admetent i acceptant la part pel tot: també ells són més, molt més (complexos) del que mostren.

Lluny dels micròfons i a l'ombra dels focus es difumina el líder, el polític, i apareix la persona, la que, com nosaltres però en una altra dimensió, es permet expressar el que sent i pensa realment lluny de la correcció política, allò que tot i pensar-ho mai (?) diria públicament. Ja ho adverteix la saviesa popular: si no vols que es sàpiga una cosa no la diguis, fins i tot no la pensis, ja que (quasi) sempre acabem explicant el que ens cou per dins, i quan ho compartim ja no és només nostre; ens allibera a risc de condemnar-nos...

El missatge filtrat i difós ahir per Telecinco és més un missatge de Carles Puigdemont que del (cessat) president Puigdemont, que sembla el mateix però no ho és. Avui per avui, mal li pesi, un i altre són inseparables i d'aquí el rebombori polític, paral·lel al debat sobre els límits de la praxi periodística: com en política també s'imposa, lamentablement, el "tot s'hi val"...

Puigdemont és humà i per això va dubtar. També deuria dubtar aquell fatídic dijous 26 d'octubre, quan es va llevar convençut de convocar eleccions anticipades i se'n va anar a dormir amb la ferma voluntat de deixar en mans del Parlament la declaració unilateral d'independència.

Dues vegades sembla haver dubtat el president Puigdemont, dubtarà una tercera?
Llàstima que el dubte, ingredient imprescindible per a qüestionar-nos i interpel·lar-nos a nosaltres mateixos, sigui més percebut com una debilitat que com una fortalesa.

Carles Puigdemont pot dubtar, no el president Puigdemont de qui s'espera, com del president Parlament, també al del govern espanyol, que es mostri d'una sola peça, sòlid, quasi granític i pràcticament inalterable.

Puigdemont és humà i dubta i es desencadena un terrabastall polític; potser aquest és el problema, a la política li manca un pols d'humanitat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada