Noves eleccions? Sant tornem-hi amb la llista única!

Tal i com prevèiem tots, tal i com temíem molts, la crida no s'ha fet esperar: llista única!

Sincerament, de tot el que suposa i comporta aquesta nova convocatòria electoral (eleccions al Congrés el proper 28 d'abril), això és del que em fa més mandra! Poques hores després de l'anunci electoral de Pedro Sánchez la petició de la llista única (o unitària) ja va començar a manifestar-se a Twitter, i l'endemà en algunes columnes d'opinió dels diaris, en programes de televisió i tertúlies de ràdio... Quina mandra, de veritat!

I la pauta és la mateixa: gent propera al PDeCAT, o a Junts per Catalunya, o a la Crida o a tot plegat interpel·lant essencialment a ERC, que es resisteix i (espero tot i que no els votaré) resistirà. 

L'argument és el de sempre, el mantra que units farien més força, argument, a banda que altament qüestionable, que amaga la necessitat no només d'impedir que a Catalunya ERC pugui guanyar les eleccions (ser la llista més votada), sinó que Junts per Catalunya (o qui finalment es presenti) quedi en una tercera, o quarta posició!

La petició de la llista única neix sempre d'allà mateix (l'entorn ex convergent) i es dirigeix essencialment sempre allà mateix (ERC), i tanta insistència, ja em perdonareu, fa sospitar!

La pressió sobre ERC per la llista única aquests dies conviu amb una altra pressió, un nou "pressing CUP" perquè les "cupaires" es presentin, en contra dels seus principis, a les eleccions al Congrés de Diputats!

Em sorprendria que les de la CUP fessin aquest pas, em sorprendria molt més que ERC sucumbís de nou (després de Junts pel Sí) als desitjos (electorals, electoralistes) de l'entorn ex convergent...

Però en política (algunes vegades) res està escrit; que li ho preguntin a Pedro Sánchez!

Investim Puigdemont?

Llegeixo la crida en una piulada, "investim Puigdemont", però no li faig massa cas, doncs el degoteig no ha parat des del 30 de gener de 2018. Però el degoteig esdevé pluja fina i amb els dies va a més, fins a esdevenir quasi una pluja torrencial de piulades que no només fan una renovada crida a la investidura del president Puigdemont, alhora també demanen que s'assenyali als qui (se suposa) podent-ho fer, (se suposa) no ho fan!

Veient els comentaris que arrosseguen aquestes piulades hom veu ben aviat, i ben clar, qui són els assenyalats: ERC en general i el president del Parlament, Roger Torrent, en particular; Torrent sembla ser el nou enemic número u de la independència! Veure per creure...

Novament, ja hi tornem a ser, perfils que comparteixen el llaç groc escopint-se piulades a la cara! Així és part de la política catalana dels nostres dies, política a cop de piulada disparant, paradoxalment (?) trinxera endins...

Naturalment els piuladors d'ERC es defensen dels del PDeCAT, la Crida o d'on siguin els altres: que si és una campanya per desgastar ERC, sobretot ara que (novament) lidera les enquestes... que si volen cremar políticament en Torrent (serà el proper candidat?)... que si oloren eleccions... que si volen investir Puigdemont que comencin perquè dimiteixi Torra... I per cada argument de defensa en responen dos d'atac!

No sé si aquest és el preu que l'entorn de Puigdemont, del PDeCAT o de qui sigui, ha posat a ERC per haver rebutjat reiteradament la seva proposta de llista unitària; en tot cas la lluita per l'hegemonia dins l'espai independentista segueix ben viva entre entre els dos partits, i sembla que no es pacificarà fins que un dels dos s'imposi sobradament a l'altre.

I mentre un reclama la investidura del president Puigdemont invocant el 21-D l'altre invoca l'esperit del 3-O per eixamplar la seva base, i la declaració d'independència sembla que de moment hiverna, i la unitat que evoquen els presos polítics que seran jutjats sembla més aviat un miratge.

No sé si "Investim Puigdemont" és més un nou impuls cap a la independència, la República o la llibertat o, simplement, una "vendetta" més!

L'obsessiva llista unitària

Començo a trobar preocupant, no sé si fins i tot un punt malaltissa, aquesta obsessió que el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) té amb la llista unitària, ara de nou per les properes eleccions europees.

Si dies enrere Elsa Artadi interpel·lava directament ERC i Oriol Junqueras, proposant-lo de cap de llista d'una possible llista unitària de l'independentisme ahir el president Puigdemont feia el mateix, quasi com qui no vol la cosa, mig improvisant va dir, afirmant que només seria candidat a les europees essent el número dos de Junqueras...

No entenc perquè tanta insistència, no ho entenc perquè ERC, també la CUP, ja ha dit per activa, passiva i perifràstica que de llista unitària res de res, ni per les municipals, ni per les europees, ni, de moment, per cap altra convocatòria electoral!

Entendria la insistència si ERC tingués dubtes, contemplés aquest escenari, però el PDeCAT (i Junts per Catalunya i La Crida de Puigdemont) sap tant bé com tu i com jo que no, que per més que insisteixin la resposta d'ERC serà que no.

Així doncs, perquè aquesta obsessiva, quasi malaltissa, insistència? Diuen les males llengües que hi insisteixen tant perquè volen evitar que ERC guanyi les eleccions europees a Catalunya o, en el pitjor dels casos, obtingui un millor resultat que els projecti de nou com la primera força independentista...

No sé, sense negar aquesta possibilitat, jo diria que la seva reiterada insistència és com un anunci de la Coca-Cola, que més que incrementar les vendes (que també) sobretot té la finalitat de recordar-nos que, com sempre, és allà, o més aviat aquí, entre nosaltres! Sí, allò de la publicitat recordatori...

Amb la seva insistència el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) semblen voler-nos recordar que (com quasi sempre) és ERC qui no vol la llista unitària, no fos cas que, al l'as!, ens n'haguéssim oblidat!

La Crida sorda

Fenomen curiós aquest de la política catalana de rescatar noms pretèrits: anys enrere va ser Reagrupament (Independentista), que no sé si volis, però recordava el (PSC -) Reagrupament de Josep Pallach, després l'Assemblea (Nacional Catalana) per emular (?) l'Assemblea (de Catalunya) i més recentment La Crida (Nacional per la República) que inevitablement recorda, si més no pel nom i pel seu ús abreujat, La Crida (a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes).

Nom a banda suposo que també hi ha la voluntat de recuperar-ne l'esperit, alhora que de teixir un fil que ressegueix la història i que en certa manera la reprodueix, o la vol reproduir: si aleshores aquests moviments socials, polítics i culturals bullien en plena Transició i inici de la democràcia ara aquests nous també volen fer-ho, de fet els dos darrers ho fan, en el que vol ser una nova (i de moment llarga, si s'acaba esdevenint) transició cap a la independència, dita ara República.

I La Crida d'ara precisament en fa una (de crida) a tots els partits independentistes a sumar-s'hi, però només Junts per Catalunya, de cap, i el PDeCAT, escoltant a segons qui a vegades sembla que amb una certa resignació, s'hi han sumat; la CUP i ERC s'han fet i, sembla, es seguiran fent el sord...

No sé si La Crida Nacional per la República de Puigdemont vol ser el que el seu dia pretenia la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas: la voluntat de capitalitzar socialment i políticament un moviment transversal i plural, a risc de, paradoxalment, empetitir la pluralitat social i política del moviment.

Aquest és, possiblement, el major retret d'ERC a La Crida i a tot intent d'unificar, de nou, en una sola llista quasi tot l'independentisme: ERC amb Junts pel Sí en va tenir prou, sembla!, i la CUP ja aglutina prou moviments socials i polítics dins seu com per dissoldre's en un altre en el que, independència a banda, poques coses comparteix...

ERC s'ha fet forta davant els cants de sirena de la unitat electoral: ni a les municipals, ni a les europees! De fet aquests darrers mesos està aprenent (per si no n'havia après abans) a suportar la pressió de les xarxes socials (per alguns independentistes ara són ells els traïdors i botiflers!) i fins i tot al carrer, defensant (jo també ho penso) que separats sumen més.

Però la crida de La Crida és eixordadora, tant que a vegades costa entendre exactament el que és i, sobretot, el que vol ser (un moviment, un partit, una agrupació d'electors?...). Potser també és per això que hi ha qui, davant la crida de La Crida, prefereix fer-se el sord.

Crida Nacional per la República

No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...