Imatge de El Caminante a Pixabay |
Molts nostàlgics d'aleshores no només enyoren aquells temps, també anhelen que poguessin fer-se, de nou, presents a nivell social, polític, econòmic i sí, també judicial.
L'autarquia és reclamada de nou, de forma més o menys velada, pels qui consideren, ara, la justícia europea com una ingerència, una nosa que entorpeix l'espanyola, que gosa qüestionar-la donant la raó a sediciosos independentistes que ataquen la unitat i la integritat d'Espanya!
Espanya és un estat que ja no viu aïllat, tancat dins el seu règim autàrquic resclosit i corromput, és un estat interdependent que conviu a la Unió Europea compartint polítiques, moneda i sí, mal els pesi a alguns, justícia.
És el que té la convivència, que tothom es regeix per unes regles mínimes, les convingudes entre tots els estats membres, en aquest cas, pel que no, hom no pot fer el que vulgui, de forma arbitrària, com si visqués sol, tampoc la justícia espanyola, com sí podia fer durant la dictadura, tot i que llavors, per més que se'n digués, no era justícia...
De fet és una sort que així sigui; la justícia europea exigeix justícia a l'espanyola, i sobretot ens ofereix a tots nosaltres, com a ciutadans europeus, majors garanties.
De fet ha estat la pròpia justícia espanyola la que va demanar empara i consell a l'europea en la qüestió que ara tanta polseguera ha aixecat (doctrina Junqueras), i que sens dubte representa un canvi de guió, un gir argumental en el devanir d'aquest tramvia anomenat procés.
Aquests dies brolla de nou l'euro escepticisme de la dreta espanyola, incòmode per la resolució del TJUE, i hi ha qui fins i tot planteja abandonar la Unió Europea i tornar a l'autarquia: Spèxit?
Viuen, nostàlgics, atrapats pel seu passat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada