Les primàries del 21D

El 21D no només es decideix si a Catalunya hi ha o no una majoria de vots i/o escons independentistes, també es lliuren altres batalles, internes en cada un dels anomenats blocs, el de l'independentisme i el del constitucionalisme.

En ambdós blocs la pugna pren forma de primàries, com si el 21D també estiguéssim escollint el proper president o presidenta de la Generalitat; malgrat ens ho sembli, sabem que realment no és així: el 21D "tan sols" escollim la composició del Parlament de Catalunya i és el Parlament, i només al Parlament, a qui li correspon escollir, votar, el proper president o presidenta de Catalunya.

Dins el bloc constitucionalista Miquel Iceta es resisteix, a cop d'enquestes i a pas de balls, a que Inés Arrimadas es postuli com a única presidenciable no independentista, tot i que està per veure si el resultat confirma el que el seu nas fi sembla ensumar als seus mítings: "aquí huele a presidéncia!"

A l'altra banda Esquerra, que fins ara tirava de Pla B amb Marta Rovira com a presidenciable ha fet un cop de timó, veient la persistència de Junts per Catalunya, cap de llista inclòs, de no renunciar a la re investidura del president Puigdemont, el legítim. I el viratge d'ERC l'ha fet tornar al seu Pla A i a presentar el vicepresident cessat i reclòs com a presidenciable.

Més enllà de les lògiques, evidents i lamentables limitacions que l'empresonament d'Oriol Junqueras té en la campanya electoral d'Esquerra sorprèn que fins ara no hagin sabut veure que la seva situació a la presó també és un actiu electoral. Junqueras ja comença a fer campanya (ni que sigui en mode epistolar) des de la presó i farà bé Esquerra d'invocar-lo a cada acte electoral per no fer-lo encara més invisible.

És Oriol Junqueras, doncs, i no Marta Rovira qui en campanya pugna en aquestes primàries amb Carles Puigdemont per esdevenir el proper president de la Generalitat, i en aquesta pugna són inevitables retrets més o menys evidents, més o menys velats...

Carles Puigdemont es sent president legítim, Inés Arrimadas es somia presidenta i Iceta s'hi ensuma... A Junqueras ni els seus l'hi veien dies enrere, i qui sap si serà el tapat! De moment, tristament, ho és, tapat, tancat i barrat a pany i forrellat a la presó d'Estremera...

El 21D no escollirem el proper president o presidenta de la Generalitat, però com sempre votarem com si fos així, com si fossin unes primàries, esperant que després el Parlament actuï en conseqüència, si pot...

El vídeo de la setmana: Salvades?

El proper 21 de desembre no votaré a Inés Arrimadas ni a Marta Rovira; no, ja sé que a elles directament no les puc votar, com al seu dia tampoc vaig votar (l'enyorada) Carme Chacón, ja m'enteneu...

Que no les voti no és cap sorpresa i és per això que ho expresso amb total naturalitat, no com si estigués anunciant una exclusiva. Però que jo no les voti no vol dir, necessàriament, que bé una bé l'altra puguin acabar esdevenint presidentes de la Generalitat i, per tant, la meva presidenta.

És precisament per aquest motiu, per aquesta hipotètica que no remota possibilitat i no pel fet que les voti o deixi de votar, que a mi també em preocupen les preguntes que, en la seva majoria, no van saber respondre ni una ni l'altra a Jordi Évole al Salvados d'aquesta setmana passada.

Bé, respondre sí que van respondre, però no sempre necessàriament amb precisió a la pregunta que els feia el periodista sinó responent per la tangent sobre la qüestió sense donar la xifra preguntada... A vegades hi ha respostes que semblen excuses, quan no fugides endavant per no haver de dir "no ho sé..."

Independència al marge les respostes que van donar van evidenciar que lamentablement (sobretot per elles, suposo) Marta Rovira i Inés Arrimadas tenen més en comú del que es pensaven (i ens pensàvem); Jordi Évole deuria intuir-ho al preparar l'entrevista i ho va confirmar amb les preguntes que els va fer a l'inici del programa. Com va sentenciar la també periodista catalana Àngels Barceló: no en tenen ni idea!

Disparar amb bales

Més que disparar amb bala la setmana passada la secretària general d'Esquerra Republicana de Catalunya Marta Rovira va deixar caure una bomba informativa: “El govern espanyol, a través de múltiples fonts, ens va amenaçar amb morts al carrer.”

L'afirmació és gruixuda, tant com greu és l'acusació que fa i de seguida genera, quasi automàticament, com a mínim dues reaccions: la tendència a creure-te-la i la tendència a no creure-te-la, no només pel que diu i les proves que aporta (de moment cap més enllà de la seva paraula) sinó sobretot, massa vegades, per la confiança que ens infon tan ella mateixa com l'altra part. I sí, també hi ha l'opció "pasapalabra", allò de no creure's del tot ni uns ni altres...

Estem en un punt en que les coses que no cal que siguin, n'hi ha prou en que ho semblin i en les dues trinxeres d'aquest conflicte polític fa temps que ho saben i que hi juguen, bé per a refermar la posició pròpia com per desacreditar la de l'altre.

Sembla versemblant el que afirma Marta Rovira si en el seu relat tenim en un punt anterior la brutalitat policial exercida l'1 d'octubre i l'actuació motivada (per dir-ho d'una manera elegant) de la justícia amb empresonaments preventius del tot innecessaris i acusacions més que qüestionables, una justícia assedegada, sembla, més de venjança que precisament de justícia. Amb aquest context i en un escenari d'escalada de tensió sembla versemblant que el següent pas pogués ser substituir les bales de goma per les de plom!

Naturalment el govern espanyol ha negat la major, però aquí possiblement no és tan important si és o no veritat ser, sinó si podria ser-ho: "se non è vero, è ben trovato". Aleshores hauria disparat, Marta Rovira, amb bales de fogueig...

Naturalment el govern espanyol ha negat la major però, quina credibilitat li atribuïm? És un govern hereu del de les dues línies d'investigació, dels "hilitos de plastilina" o de tantes altres mentides i mitges veritats...

Em resisteixo a creure cegament Marta Rovira pràcticament amb la mateixa força en que m'esforço a creure'm l'incrèdul govern espanyol. Sí, també em costa creure que realment algú amb altes responsabilitats autoritzés l'ús de bales de debò, de les que maten, per ofegar la república, fins i tot em costa creure la sola possibilitat d'amenaçar d'utilitzar-les; serà que no m'ho vull creure, que de ser cert seria massa gruixut...

"Pasapalabra"...