El Blockudoku de 12 del maig

Hi ha un joc en el qual ara no entraré en detalls, el Blockudoku, que té un repte diari en què has d'assolir una puntuació concreta. Quan no l'assoleixes, quan et quedes sense més opcions, et marca el % que has assolit en aquella partida. Tot seguit, et permet jugar de nou...

Al govern del president Aragonès li ha passat si fa o no fa el mateix amb aquesta legislatura, que com si es tractés d'un repte diari del Blockudoku, amb l'enroc pressupostari s'ha quedat sense poder fer cap més moviment, i la partida se li ha acabat al 77 % de la legislatura.

El cert és que ja portem unes quantes partides, perdó, vull dir legislatures, sense arribar al 100 %, sense acabar-les esgotant-ne el temps; darrerament no hi ha manera de completar una legislatura sencera.

Aquesta vegada l'entrebanc ha estat el projecte del Hard Rock, però més aviat sembla que ha estat el pretext pels uns i pels altres, per enrocar-s'hi, encallar l'aprovació dels pressupostos i precipitar l'avançament electoral.

Tornarem a començar la partida, doncs, amb tot el que això suposa: agitació, més que campanya, electoral. I el 12 de maig el Blockudoku ens oferirà el seu repte diari, amb una disposició inicial de les peces, i un objectiu de punts a assolir. Amb els darrers antecedents, no tinc clar que, aquesta vegada, completem la partida. Però tant de bo m'equivoqui...

El moment d'Esquerra

“Después de tantos años la verdad es que es mejor
Dejar de lado un poco nuestra fascinación
Y no empezar proyectos inauditos
Y no vivir al borde del abismo, pues
Eso ya pasó”

L’altre dia escoltant els primers versos de la cançó “El momento” de La Casa Azul em van fer pensar en Esquerra i el pragmatisme que tenyeix la seva política a Catalunya i a Espanya, sembla que amb prou bon resultat, malgrat les afilades crítiques que rep per part de Junts.

L’acord de claredat l’allunya de l’abisme i el controvertit fitxatge de la politòloga Astrid Barrio per formar part del grup d’experts que n’ha de formular la proposta sembla una evidència més que “eso ya pasó”, que Esquerra vol deixar enrere les turbulències del procés.

Malgrat tot això, o precisament gràcies a tot això, Esquerra viu a les portes de les eleccions municipals un gran moment polític, no només tenint la presidència de la Generalitat i, eventualment i veurem fins quan, la interina del Parlament de Catalunya, també té sota el seu únic control totes les cadires del Consell de Govern, amb el poder polític que això suposa.

Aquesta targeta de presentació, ben segur, li ha permès fer més llistes electorals per a les properes municipals, seduint candidats i candidates que veuen en Esquerra el partit de govern que és avui. Potser reben calbots per part de Junts dia sí dia també, potser el PSC aquí i el PSOE allà els fa passar més d’una vegada per l’adreçador, però al final només ells tenen totes les claus del Govern de Catalunya, les claus de les decisions sobre inversions.

Diluït com un terròs de sucre el 52%, vist avui com un miratge o, com canten La Casa Azul, com un “pequeño exceso de hipersueño emocional”, les eleccions del 28 de maig no només serviran per a escollir alcaldes i alcaldesses, també serviran, com sempre que votem, per prendre el pols a l’independentisme centrant de nou la pugna en clau d’hegemonia interna entre Esquerra i Junts.

La pugna és intensa i fins i tot sagnant, amb la decisió que ha prendre la vicepresidenta del Parlament amb funcions de presidenta, Alba Vergés (ERC), sobre el futur de la diputada i presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs (presidenta de Junts). Si per si sola la campanya electoral ja fa que pugi la intensitat política (més acusacions i retrets creuats), la retirada o no de l’escó de Borràs incrementarà encara molt més tot aquest soroll.

Esquerra està demostrant, de moment, una gran capacitat de resistència davant els embats de Junts. S’ha enfortit i s’ha alliberat d’aquell complex que l’empetitia dècades enrere davant Convergència. Ara faltarà veure si la seva resistència numantina i el seu pragmatisme polític li segueixen donant rendiment electoral; també faltarà veure si no és només Esquerra, sinó la majoria dels independentistes, els qui volen deixar una mica de costat la fascinació i no viure prop de l’abisme, que això ja va passar…

Article publicat a la Revista Mirall.

Atrinxerats

Com un matrimoni mal avingut, acabat de separar-se i mal avingut, Junts i ERC no desaprofiten qualsevol ocasió per seguir llençant-se retrets, cadascú des de la seva trinxera.

Al principi fins i tot fa gràcia, per la morbositat mal dissimulada que tenim, però arriba un moment que cansa, que es fa molt pesat veure com cada partit desplega a través dels respectius soldats piuladors les consignes de llurs argumentaris. No s'atenen a raons, disparen piulades a discreció...

Arriba un punt que dius, mira, parleu-vos-ho en privat, acordeu les diferències, resoleu com queda el que fins ara teníeu en comú i deixeu-nos en pau amb la vostra cançó de l'enfadós, les vostres rancúnies, les vostres frustracions.

És clar que, com en una separació complicada, van apareixent temes i ara el problema ja no és només la legitimitat del president Aragonès o la composició del nou govern, ara és el pressupost del que Junts, tot i tenir-ne la paternitat, en renega i ERC li exigeix un exercici de responsabilitat i que el segueixi sentint com a propi.

El procés, per bé o per mal, per bé i per mal, ha cavat moltes trinxeres, també entre teòrics aliats; bé, algunes les ha cavat el procés i d'altres s'han cavat en nom del procés però, en realitat, per pur interès partidista (amb el procés com a pretext), interès partidista naturalment ben legítim, tant com que Aragonès segueixi essent president.

Així estem avui, atrinxerats. Amb el pressupost per moments la trinxera es fa més fonda i veurem què passa quan els partits entrin en el camp de batalla parlamentari... I no, donades les circumstàncies, un pressupost prorrogat no hauria de ser una opció. Veurem.

Un gat vell al nou govern

A l'Albera hi ha un llop nou i al nou govern hi ha Quim Nadal, un gat vell.

Semblava que Quim Nadal s'havia retirat de la política, fins i tot així ho havia manifestat en alguna entrevista, però de fet Nadal no ha tornat a la política perquè, senzillament, no l' ha deixat mai, no n'ha marxat. Potser no tenia carnet de partit, potser no tenia càrrec però Quim Nadal ha seguit actiu políticament, només cal llegir-li alguns dels seus articles, tot i que amb una activitat de més baixa intensitat, des de darrera la barrera, i ara ha tornat al bell mig de l'arena.

Tant incombustible com hiperactiu, Nadal no para, ara torna a la primera línia política com a Conseller de Recerca i Universitats del govern Aragonès, un govern (ara per ara) fràgil a nivell parlamentari tot i que més compacte a nivell polític. Quim Nadal, bregat en el debat i el combat polític, també en la gestió de govern, s'entén que hi aportarà quelcom més que experiència; aportarà aquesta pàtina transversal que ERC i el president Aragonès volen donar al govern, i que tant incomoda, fins i tot indigna, a molts independentistes.

La seva presència, també la de Carles Campuzano i Gemma Usabart, és la prova del nou, per a molts independentistes, que aquest nou govern Aragonès arracona la independència en favor de la gestió del dia a dia: menys retòrica, més senzillesa; menys lírica, més prosa, tot i que amb Nadal segur que el govern tindrà, com a mínim, un polsim de prosa poètica. Prosa patètica, que diran els altres...

Nadal, Campuzano i Usabart són catalanistes, d'això no en tenim cap dubte, i a la seva manera s'han manifestat a favor del dret a decidir, que deu ser el mínim exigible pel president Aragonès per enrolar-se al seu govern, però no són independentistes de pedra picada, tot i que això ho hem anat veient amb molts altres independentistes que ho semblaven. Això de l'independentisme té molts matisos, ara ja fa temps que és evident, encara que per moments dolorós. 

Veurem com neda Quim Nadal en aquest nou govern, veurem quin paper hi juga, més enllà de l'estricta gestió de la seva conselleria; Nadal és bastant tot terreny i en el joc de la política sempre s'ha sabut moure, tot i que amb errors, amb prou criteri. A més no oblidem que tenia bitllet i seient destacat en el Dragon Khan del primer tripartit... 

Aquesta setmana, més de 20 anys després de deixar de ser-ho, en una reunió veïnal del meu barri encara hi havia qui el reivindicava com a alcalde, com a alcalde proper i, sobretot, resolutiu. La seva ombra és molt allargada, tant com la seva trajectòria i, com en Lucky Luke, a vegades s'hi mou més ràpid; aquest darrer moviment n'ha estat el darrer exemple. El que deia, gat vell.

És un botifler, el president Aragonès?

Personalment jo no titllaria el president Aragonès de botifler, tampoc per la seva no assistència a la manifestació de la Diada organitzada per l'ANC.

El president Aragonès pot ser moltes coses però jo no el titllaria, ni insultaria, com a botifler. Bé, potser sí  en la seva primera accepció, "que té les galtes molt grosses", definició que no sé si admet també la definició metafòrica, allò de ser un galtes!

Titllats al seu dia amb aquest malnom, botifler era, també segons el diccionari, el "nom donat als habitants de certes poblacions pels pobles veïns pel fet d’haver estat partidaris de Felip V de Castella durant la guerra de Successió". Cenyit-nos amb aquesta definició el president Aragonès no podria ser titllat de botifler, que per menut que sigui és independentista de cap a peus!

Com a molt se'l podria titllar de traïdor, com també fa molta gent des que és al càrrec i, sobretot, des que s'ha erigit des de la seva talaia presidencial com un dels més ferms defensors de la taula de diàleg amb el govern espanyol; traïdor per, tal i com versa la definició de traïció, la "violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa". A qui ha traït Aragonès? Segurament, en gran part, als independentistes que no el van votar...

Seria botifler, als ulls dels independentistes, si de bones a primeres s'hagués manifestat en favor de la unitat d'Espanya i no en defensa de la independència, però ell és, insisteixo, inequívocament independentista per més que avui per avui moltes persones no s'ho creguin...

Si no és botifler, doncs, és un traïdor? Pot ser-ho en la mesura que hom pot sentir-se traït, però en aquesta tessitura, la dels sentiments, entrem en una espiral de difícil sortida i entesa, en el que la subjectivitat marca el pas i ho condiciona tot, sobretot si la subjectivitat es barreja amb la visceralitat...

El diccionari, però, a vegades ens sorprèn i en una tercera definició de botifler diu que és, per extensió, el "català que col·labora amb els enemics del seu país". Arribat a aquest punt, ho reconec, ja estic totalment desarmat...

És clar que posats a titllar de botiflers i traïdors, no traeix més Junts els seus votants seguint formant part del govern, que el president Aragonès els seus votants?

En fi, anys enrere comptàvem i sumàvem independentistes, avui comptem i sumem botiflers...

La Diada de la discòrdia

"La veritat és que encara no hem iniciat la batalla, que ja el territori és ple de desertors. (...)
Posats a parlar de situacions civils en relació amb la diada d'avui, m'agradaria reconstruir demà el petit panorama de les presències i de les absències de determinats homes públics."

Just M. Casero signava aquestes paraules al seu "Quiosc" de cada dia, publicat al Punt Diari, la Diada de l'any 1980 sota el títol de "L'altre 11 de setembre". Quaranta-dos anys després seguim parlant de presències i absències als actes de la Diada.

És clar que ell no es preguntava per la presència o absència del president de la Generalitat, sinó per la d'altres autoritats de l'època; l'article seguia així: "Curiositat per saber com i on ha celebrat l'Onze de Setembre el Governador Civil de la Província, i el Delegat Provincial del Ministeri de Treball, o el Delegat Provincial de... poseu-hi el que vulgueu. Curiositat insana i morbosa, en alguns casos."

Aquests dies de debat tan intens com (segurament) estèril al voltant de l'absència del president Aragonès, també la resta de consellers d'ERC, a la manifestació de l'ANC, mirem enrere i repassem les darreres manifestacions de la Diada des de la de 2012, com si les d'abans no comptessin ni sumessin en la construcció del país, en el desplegament del catalanisme, fins i tot en la propulsió de l'independentisme.

La Diada d'enguany, en certa manera, és una evidència més de la capacitat de centrifugació que té el procés, fins al punt que ara fins i tot un partit independentista, dels majoritaris, s'incomoda, i l'incomoden, per una convocatòria d'una organització independentista, de les majoritàries.

Potser ens manca perspectiva i aquest "altre 11 de setembre" de 1980 ens la dóna. Just M. Casero finalitzava així la seva columna diària, el seu "Quiosc" de cada dia:
"Si alguna cosa diferent aporta la proclamació de la Diada Nacional és la universalització de la Festa. Ara ja no és cosa d'uns pocs. Ara és un patrimoni col·lectiu del nostre poble. I si hem sabut conquerir la llibertat de celebrar-la, ara ens hem de guanyar la dignitat de mantenir-la.
Onze de Setembre. Catalunya necessita tots els catalans."

Em pregunto a partir de quin moment la celebració de la Diada ha deixat de sumar catalans per començar-ne a restar, quan la concòrdia (si mai n'hi ha hagut, ni que fos un miratge) ha mutat en discòrdia. No sé si la solució és que, al final, cadascú celebri la seva Diada, a la seva manera i només amb els seus.

El fracàs del 52%

Aquesta setmana s'accentua de nou la ciclotímia del govern amb la tramitació del pressupost de 2022, amb el grup parlamentari de Junts responsabilitzant el president Aragonès de trinxar el 52%.

Aquests estirabots de Junts ara ja no sorprenen i no descartaria que el propi pacte de govern inclogués que la gestió de les discrepàncies es farà al safareig dels faristols parlamentaris, finant allò que la roba bruta es renta a casa...

Amb les declaracions dels líders del grup parlamentari de Junts, que no els del govern, assenyalant amb el dit el president Aragonès dia sí, dia també, sembla que més que un partit de govern sigui d'oposició. I en relació al pressupost sembla que més que els Comuns, el que més els molesta és que Aragonès sigui president. Cada vegada ho dissimulen menys i això, s'ha de dir, també és d'agrair.

El president Aragonès fa de president, ara que la pilota és seva, i exerceix el càrrec fent ús del seu poder, ara vetant els representants de Junts a la Taula de Diàleg, ara negociant amb els Comuns el pressupost després de l'esmena a la totalitat de la CUP.

També va fer de president el president Torra, ara jugant amb les pancartes, després pactant el pressupost 2020 amb els Comuns...

Ho sap tothom i no és profecia: la independència no és a l'agenda política del president Aragonès i, em sembla, tampoc del seu govern. Exercir-la o declarar-la, vull dir, com tampoc ho estava a la del president Torra i, em sembla, a la del seu govern.

D'aquí plora la criatura, la CUP si voleu, que novament diu no, no, no i no. I aquest és el fracàs del 52%, sumar pensant que es pot fer la independència, quan ni tan sols es pot fer un pressupost.

Seny o rauxa?

Fent una simplificació de la realitat, sempre arriscades, injustes i, per tant, esmenables, per a l'independentisme el president Puigdemont seria l'amant, i el president Aragonès la relació d'estar per casa. Aragonès el seny, Puigdemont la rauxa.

La darrera aventura, apassionant i trepidant, s'ha viscut a l'Alguer, vivència que contrasta amb la monotonia del dia a dia, que ara passa per seure a la taula de diàleg com qui, segons el tòpic, seu a casa els sogres...

L'independentisme trempa amb el president Puigdemont, i amb la seva energia i actitud s'il·lusiona pensant, novament, que tot és possible, que amb un nou embat ho tindríem més a tocar.

És clar que la majoria de l'independentisme prefereix aferrar-se al pragmatisme del president Aragonès (així ho diuen les darreres eleccions, també les darreres enquestes), que garanteix més estabilitat, encara que menys passió, que proposa menys ho tenim a tocar, encara que garanteix un plat a taula i, si s'escau, el cotxe oficial davant la porta.

El president Puigdemont és l'aventura que et fa somiar, que et fa volar, el president Aragonès és la quotidianitat, monotonia si voleu, que et treu la son, i que et fa tocar de peus a terra, fins i tot també te'ls lliga.

El més curiós de tot plegat és que ara ja sabem que els seus papers podrien ser intercanviables, perquè d'alguna manera ja se'ls han intercanviat abans, no ells personalment sinó el que representen. I la clau del canvi, sembla ser, és el grau de responsabilitat governamental que tenen, i que com una llosa els pesa.

L'amant sempre és més lliure, fins que l'empresona la responsabilitat... Paradoxalment el president Puigdemont és més lliure que l'Aragonès, com més lliure és el president Torra ara que quan exercia el càrrec, reclamant una independència, unes accions que ell com a president no va voler (poder o atrevir-se) fer.

Així està l'independentisme, flirtejant amb l'amant mentre qui taula de diàleg passa, legislatura empeny.
Seny o rauxa?

Qüestió d'imatge

Una imatge val més que mil paraules i això és el que els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès van voler transmetre, sobretot, amb la de la seva trobada en el marc de la reiniciada taula de diàleg.

Potser el president del govern espanyol va ser més explícit emfatitzant el valor de la imatge de la trobada, encara que al president del govern català també se li va entendre tot. L'important és l'ara i aquí, aquesta foto, de la resta n'anirem parlant fins al 2030...

D'imatge també en buscava una Junts, la del president Sánchez assegut amb presos polítics indultats, una imatge que Sánchez no volia, i que el president Aragonès no va permetre. Ja ho va dir al seu dia Alfonso Guerra: "El que se mueve no sale en la foto."

Quan les paraules sonen a buides, per grandiloqüents que puguin semblar, quan necessites massa paraules per explicar-te, res millor que una imatge per concentrar, com una pastilla de caldo, el missatge. I el missatge de la imatge dels dos presidents és que, per allunyat i improbable que pugui estar un acord, ambdós es necessiten.

Pedro Sánchez necessita Aragonès per aprovar els pressupostos i seguir governant; Pere Aragonès necessita potenciar i consolidar la seva imatge de president, allò de marcar perfil propi i manar, i la fotografia amb Sánchez, malgrat la crisi amb Junts, li serveix: una trobada de president a president, i sense presos polítics indultats que li poguessin fer ombra, espatllar la foto, o serrar una pota de la taula.

És clar que, també penso jo, Aragonès va cometre un error eliminant del pla de la seva compareixença la bandera espanyola: si la trobada hagués estat amb el president Macron hauria enretirat la francesa? El gest va ser de país petit...

El paper ho aguanta tot, aguanta moltes paraules, més de mil si cal. Però ja sabem que al final, tard o d'hora, la realitat s'imposa, i les imatges, com les paraules, també se les endú el vent. La imatge dels dos presidents i de la taula de diàleg té dos anys de coll, tot i que em temo que corre el risc d'esgrogueir-se abans d'hora, si no de ser estripada, o cremada com vam veure per la Diada.

Una imatge val més que mil paraules, i és que avui, en general, ens costa escriure i llegir més enllà dels caràcters que conté una piulada. Tot plegat sembla una mica insubstancial, com aquest mateix article, que no té més de mil paraules, sinó poc més de quatre-centes!