L'ultimàtum

Fer de la necessitat virtut, heus ací el que, sembla, sosté el moviment que el president Torra va fer en el debat de política general amb el seu ultimàtum al president Sánchez.

El president Torra va viure en la pròpia pell, al seu propi clatell, l'alè de la base de l'independentisme més activista, el que li reclama, més enllà de la dimissió del Conseller d'Interior, determinació per fer efectiva la República, cas que el seu sigui, com diu, un govern efectiu.

Quan hom sent l'alè d'algú a prop inevitablement reacciona i el gest de Torra no es va fer esperar: ultimàtum amb data de caducitat!

És clar que l'amenaça, cas que ho sigui, si fos de mort semblaria que la fa a un cadàver (polític, s'entén...), doncs és evident que, tot i els esforços que fa, el govern del president Sánchez ja semblava prou sentenciat o, per dir-ho d'una altra manera, viu permanentment sentenciat, sobreviu cada dia.

Pedro Sánchez, si quelcom ha après en política, i especialment del seu propi partit, és a sobreviure, a ser un supervivent; la mateixa resistència i perseverança, el mateix esperit de supervivència se l'aplica ara com a president amb el seu govern. Com que ho tenia tot perdut, cada dia és un dia guanyat!

L'amenaça, perdó, l'ultimàtum, ressona i dóna una mica d'aire al president Torra, que a la seva manera també fa equilibris entre els CDR i el Conseller d'Interior, entre les queixes dels sindicats dels Mossos i la necessitat de traçar un rumb més o menys visible i versemblant vers una República emanada d'un mandat no executat. L'ultimàtum li dóna una mica d'aire i alhora l'ofega, doncs compromet uns grups parlamentaris que no estan sota el seu control, ni el del PDeCAT ni, encara menys, el d'ERC a Madrid, que a la seva manera l'han qüestionat.

L'ultimàtum té força però alhora n'ha perdut i té el risc d'esdevenir només un foc d'encenalls, allò tan nostrat del molt soroll per a res...