El que callem...

A vegades el que callem eixorda més que el que diem, per alt i fort que diem el que diem.

És el que setmanes enrere va passar amb el discurs de Nadal del rei Felip VI, que va callar i no va dir res sobre la controvertida situació del seu pare, el reu emèrit!

És el que va passar dies enrere en el discurs de la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, en el que es va declarar hereva de la presidenta Carme Forcadell, obviant volgudament mencionar i fer qualsevol referència explícita a qui rellevarà en el càrrec, el fins ara president del Parlament Roger Torrent.

Laura Borràs i Junts li tenen botada de fa temps a Roger Torrent, especialment per la investidura fallida del president Puigdemont a finals de gener de 2018,  i per l'acceptació de la retirada de l'acta de diputat del president Torra a finals de gener de 2020.

Hi ha qui considera, dins l'àmbit independentista, que en ambdues situacions el president Torrent va trair la causa independentista, hi ha qui considera que va preservar la institució catalana...

La nova presidenta del parlament, Laura Borràs, no se'n va oblidar, de Torrent, ans al contrari! Amb el seu silenci el va assenyalar més, amb el seu silenci i amb el reconeixement explícit a Forcadell, que va donar encara més dimensió al que va callar.

I nosaltres, què callem?

Per bocamolls que siguem hi ha coses que, a risc de mossegar-nos la llengua fins a sagnar, callem; i ho callem perquè potser és pitjor dir-ho, o a vegades simplement perquè no trobem la manera de dir-ho...

També passa que, de sobre, diem el que callem com un volcà en erupció, i escopim lava que deixa rere seu terra cremada... És clar que una bona via d'escapament és Twitter, on molta gent diu, piulant i com si res, el que rarament diria cara a cara; a Twitter molta gent diu el que, en altres circumstàncies, callaria...

El que callem no es silencia, el que callem segueix murmurant dins nostre i a vegades fins i tot demana a crits poder ser dit, implora ser cridat! 

I com Felip VI amb l'emèrit Joan Carles I, o Laura Borràs amb Roger Torrent, a vegades la millor manera de dir-ho és amb un silenci, callant i fent, com diu el poeta, del silenci paraula... 

A Borràs se li va entendre tot, també el que no va dir, especialment el que va callar...

Fer de la necessitat inhabilitació

El president Torra va afirmar, en l'entrevista que TV3 li va fer després de la inhabilitació, que no va convocar les eleccions perquè necessitava ser inhabilitat per poder anar a la justícia europea.

A principis d'any el president Torra va donar la legislatura per finada, fruit de les desavinences internes del govern, i semblava, aleshores, que només calia esperar l'aprovació dels pressupostos, moment en que Torra convocaria les eleccions.

Però el confinament i l'estat d'alarma, i la posterior gestió, alhora que van accelerar l'aprovació dels pressupostos, van prorrogar "sine die" la convocatòria de les eleccions, se suposa, per a no generar una crisi de govern en plena gestió de la pandèmia: lògic.

Però la política té moltes lògiques, tantes com necessitats, i en previsió de la buscada inhabilitació, per l'assumpte de la pancarta, el president Torra va veure que la seva sortida només podia ser una, qui sap si ja prevista quan va ser ungit: sortir inhabilitat.

Més que fer de la necessitat virtut, quelcom que per uns moments va semblar fer en la gestió de la Covid-19, el president Torra ha acabat fent de la necessitat inhabilitació. Un episodi més, no en dubteu, de la confrontació intel·ligent...

Purgar

Una purga! Així és com s'ha definit, per gran part de l'opinió pública i publicada, la destitució de la consellera Àngels Chacón, per la seva indissimulada convicció de quedar-se al PDeCAT, i no fer el via cap a Junts, el nou partit de Carles Puigdemont.

Aprofitant l'avinentesa han saltat dos consellers més, i més n'haurien caigut si ERC s'hagués avingut a fer algun canvi en alguna de les conselleries que gestiona...

És inevitable la lectura política en clau de càstig, i també electoral, afeblint així (encara més), des del govern i per desig de Junts, el PDeCAT en aquesta nova lluita fratricida, ara ja a cara descoberta, que naturalment va més enllà de les sigles.

D'aquesta crisi de govern em quedo amb el concepte de purga, amb el verb purgar, i la definició del diccionari és prou eloqüent per entendre-ho tot de forma clara i diàfana.

Purgar: "Llevar d'una cosa allò que l'embruta, que la impurifica, que no li convé". 

No sé si, també per aquesta inesperada crisi de govern, amb un govern sentenciat des de fa mesos, el president Torra no podrà evitar el purgatori polític quan, per activa o per passiva (sembla que serà per aquesta darrera) deixi de ser-ho.

Per lliure...

Per lliure el president Torra va treure's de la màniga, en seu parlamentària, la carta d'un nou referèndum com qui s'hi guarda un as, per sorpresa dels grups parlamentaris que donen suport al govern, i enuig afegit d'ERC.

Per lliure el president del Parlament, Roger Torrent, va convocar una reunió per a tractar les derivades de la sentència, especialment la violència al carrer i la discutida (i discutible) acció policial, per sorpresa del propi govern i, diuen, també la pròpia mesa del Parlament, i enuig afegit de Junts per Catalunya.

Per lliure l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va assistir en aquesta reunió convocada pel president del Parlament i no a la que el president Torra va fer amb les alcaldies de les altres capitals del país.

Per lliure la CUP va convocar, per ahir, una assemblea de càrrecs electes oberta a tots els dels partits independentistes, sense esperar a fer una convocatòria conjunta amb la resta de partits independentistes, que formalment ja van rebutjar assitir-hi.

Pot el president Torra fer una proposta en seu parlamentària sense haver-la consensuat, ni tan sols comentat abans, amb el seu propi govern, i amb els partits que li donen suport? Naturalment que sí, un president ha de tenir prou autoritat per fer-ho, més quan la pròpia presidència és una institució! Altra cosa és que li convingui a l'estabilitat del seu govern... No sé si la seva proposta, més aviat, venia beneïda des de Waterloo...

Pot el president del Parlament gestionar com consideri la seva agenda? Naturalment que sí, a risc, però, que hi hagi qui interpreti que la seva agenda respon només al seu propi interès polític, més enllà del que pot tenir el seu propi partit...

Pot la CUP convocar una assemblea amb càrrecs electes que no són del seu partit? Entenc que, en aquesta ocasió, seran els càrrecs electes que no són de la CUP els qui en tot cas hauran de donar explicacions als seus respectius partits, cas que els hi demanin...

Així que, abandonada la unitat, ara ja també l'estratègica (els partits independentistes no han pogut, volgut o sabut consensuar una resposta a la sentència...), cada partit va a la seva, i hi ha qui dins de cada partit també! En aquest campi qui pugui, és evident que més d'un va per lliure, no sabem si per interès personal, institucional o polític, o tot alhora!

Per lliure, ja ho hem vist, hi va de nou la gent, i especialment els més joves; per lliure i organitzats, i alliberats (aparentment) de les directrius dels partits independentistes, possiblement massa preocupats per les eleccions del 10N i qui sap si, sobretot, per les autonòmiques que tard o d'hora vindran.

No tinc clar, però, que tanta gent anant per lliure sigui un bon símptoma de llibertat...

Operació ratafia!

No tenim proves, de moment, que la (re)investidura l'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, amb els vots del PSC i del díscol i controvertit Manuel Valls, fos una operació d'estat per evitar un alcalde, Ernest Maragall, independentista.

Sí que en tenim de l'operació de país, m'agradaria pensar que anomenada "Operació ratafia", per evitar un govern municipal a Santa Coloma de Farners amb una alcaldessa de Junts per Catalunya fruit d'un pacte, entre d'altres, amb el PSC! Ecs!

De debò el president Torra va aixecar el telèfon? De debò el president Torra va aixecar el telèfon i, com a president del govern, va trucar al grup d'Independents per la Selva, al d'ERC i al de Junts per Catalunya per fer-los quadrar i que pactessin, sí o sí, entre ells?

No és propi d'un president de govern, sigui el president que sigui, sigui el govern que sigui, fer aquestes trucades; aquestes són trucades que, en tot cas, fan i han de fer, si ho consideren oportú, els partits polítics (no el govern) en nom del partit (no del govern) i al seu propi partit, no el president del govern, com a president del govern, a qualsevol partit o grup municipal... Trist.

"El president Torra no mana a Santa Coloma", va afirmar l'ara alcaldessa Susagna Riera, en plena implosió del plenari de constitució, posant en boca seva aquestes paraules, segons va dir, del president Puigdemont, a qui ella es deu...

Però després del que va passar a Santa Coloma de Farners hom podria assegurar que sí, que efectivament el president Torra mana, i molt, a Santa Coloma, però que només mana a Santa Coloma de Farners!

Em pregunto si la nit de divendres a dissabte, sinó abans, el president Torra també va trucar personalment i com a president, als 18 grups municipals d'ERC i 25 de Junts per Catalunya que arreu del país han pactat (inacceptable!) amb el PSC? Ecs!

Estaria bé que ell mateix, o bé la portaveu del govern, ens aclarís el dubte, doncs la imatge d'un president del govern trucant a grups municipals per condicionar pactes embruta la figura institucional de la presidència del govern, i ataca i menysprea l'autonomia municipal.

El que va passar al ple de Santa Coloma de Farners mereix una serena reflexió, doncs en el combat de les idees ha de prevaldre sempre el respecte a les persones; són les persones, i no les idees, el que més cal respectar. I el que sap més greu que la manca de respecte també provingués de càrrecs electes, i més concretament de la mesa d'edat, encarregada de presidir i ordenar el procés de presa de possessió i d'elecció de l'alcalde o alcaldessa, no de torpedinar-lo per activa i per passiva.

I respecte l'anècdota de la retirada del quadre del president Torra de la sala de plens, bé, només deixar clar que, potser el ciutadà Quim Torra no, però la figura del president de la Generalitat no és patrimoni exclusiu de ningú, sinó de tothom; ja entenc que en un ambient caldejat com el que es va viure, amb els nervis a flor de pell, la impulsivitat vencés i derrotés la serenitat i la calma...

Santa Coloma de Farners ha mostrat el pitjor de la política municipal, i la bona notícia és que aquesta lamentable imatge només la vam veure a Santa Coloma; a la resta de municipis, fins i tot en aquells en els que forces independentistes (o processistes, com vulgueu, tant se val...) han pactat amb el PSC va imperar, al costat de la lògica discrepància política, el mínim respecte institucional.

El fracàs de la "Operació ratafia" ha estat, més enllà del mal institucional que fa a la presidència del govern, la seva indissimulada indiscreció... En fi, ni això sabem fer bé!

El (president) patidor

El popular concurs televisiu "Un, dos, tres..." va tenir en algunes temporades la figura de "los sufridores", una parella que concursava passivament al concurs, ja que es "limitava" a veure el desenvolupament de les proves, algunes temporades fins i tot tancats i encadenats!, en una mena de gàbia.

Aquesta patidora parella veia, com la resta de participants i de públic, els premis que els concursants "actius" anaven perdent a mesura que els descartaven, amb la diferència que sabien abans que els propis concursants i que el públic els premis que amagaven els objectes descartats; aquest fet incrementava el seu patiment, ja que aquesta parella s'enduia el mateix premi que els concursants...

L'altre dia, mirant el telenotícies, vaig patir, potser no tant com aquells "sufridores", però la meva incomoditat davant el televisor era evident, la vaig poder palpar. Em feia patir el president Torra, que lluny de defugir la protesta (fet que l'honora) va apropar-se a un grup de manifestants (del CDR de Sabadell) que li exigien desobediència o dimissió, arran de la retirada dels llaços dels edificis de la Generalitat i equipaments públics.

El president Pujol tampoc hagués defugit l'escena, i possiblement hagués acabat renyant, a la seva manera, de forma enèrgica els manifestants; el president Torra, titubant, va acabar demanant respecte pels Mossos d'Esquadra i per la seva figura institucional com a president...

És clar que el respecte per la figura presidencial hauria d'emanar des de la pròpia presidència, especialment després de veure, aquesta setmana, de quina manera s'ha servit del Síndic de Greuges per allargar l'inevitable: la retirada dels llaços per part dels Mossos d'Esquadra.

"Apreteu", va dir-los en català no normatiu mesos enrere davant un micròfon i adreçant-se als mitjans (a la població via mitjans); "apretar" és el que va fer precisament el CDR de Sabadell l'altre dia, possiblement per disgust del president, que com la meva, feia cara de patir...

Al capdavall ja sabem, i possiblement Quim Torra més que ningú, que qui realment concursa és el president Puigdemont!

L'eslovena, una via morta!

Entenc el que li deuria passar al president Torra: visita Eslovènia, és rebut pel seu president, es submergeix en la seva història recent i el seu procés d'independència i, embriagat d'aquest país i de la ferma voluntat que van mostrar aleshores, s'hi identifica: fem com ells!

Qualsevol comparació és odiosa (ja ho sabem) i en totes podem trobar-hi pegues; la via eslovena no n'és una excepció! De seguida hi ha qui, amb raó, ha posat el crit al cel doncs aquell no va ser un procés d'independència exempt de violència, amb un conflicte bèl·lic i desenes de morts; i sense obviar aquesta dada, també caldria puntualitzar que els dos referèndums eslovens van comptar amb una altíssima participació, per sobre del 90%. També es podria apuntar que després de la declaració unilateral allà sí que es van crear estructures d'estat, milícia inclosa amb despesa d'armament...

I sí, la resposta de Sèrbia va ser violenta, però abans de fer el fàcil paral·lelisme amb la resposta (o possible resposta) espanyola caldria preguntar-nos si els catalans podem i volem emmirallar-nos amb els eslovens.

L'eslovena, en relació al procés català, és una via morta sobretot perquè els propis partits que donen suport al govern Torra han acuitat a recordar-li que posats a emmirallar-nos en vies, la que val és l'escocesa, per bé que Escòcia (encara) no és un estat independent...

Hi ha qui reclama que la bona (i si més no la nostra!), però, és la via catalana, una via en construcció... Una de les característiques de la via catalana és la determinació i perseverança de la seva base, acompanyada de l'anomenat "processisme" d'alguns dirigents polítics, i d'un ús i abús del simbolisme i la retòrica.

No sé si també forma part de la via catalana que el Conseller d'Interior primer digui que no li tremolarà el pols per prendre decisions i fer canvis dins el cos dels Mossos d'Esquadra i després, sembla, li tremoli la veu, o les cames, i demana disculpes als Mossos i accepta que la seva intervenció el 6 de desembre (càrregues incloses) va ser correcta. No sé si és molt de la via catalana que el president Torra li demani canvis i el Conseller d'Interior li respongui, uns dies després, que ja s'ha disculpat davant els Mossos i que això dels canvis, doncs que ara no...

Sincerament, no sé si em sap més greu que el president Torra es posi en un jardí amb la via eslovena, o que faci com si res (en ple dejuni i retir a Montserrat) davant la desautorització que li ha etzibat el Conseller d'Interior, que quan li demanava mà ferma amb els Mossos s'hi ha acabat disculpant; possiblement no podia fer altra cosa, sinó dimitir!

Si amb la via eslovena el president Torra posa en risc la seva autoritat moral, amb el seu "farol" en relació als Mossos, hi posa la seva autoritat institucional i política...

Quan "apretar" és incorrecte

No sé si quan el president Torra va exhortar el passat u d'octubre als CDR a "apretar" es referia al que van fer el passat dijous 6 de desembre a Girona, trencant el cordó policial dels Mossos d'Esquadra (i rebent de valent!), que protegien el dret a manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes, que per més que a molts els semblin sinònims, no ho són...

Aquelles paraules, poc afortunades aleshores, li han rebotat ara com un bumerang, fins al punt que ha exigit al Conseller d'Interior uns canvis (depuració) que no sé si podrà fer sense un elevat cost polític. Diria que tot plegat es resoldrà amb sordina i quatre retocs, perquè no sigui dit...

Aquells a qui el president Torra animava a "apretar" són els mateixos que ara li demanen el cap del Conseller d'Interior, un conseller que, com la resta, per bé que els ha nomenat formalment i formalment els pot destituir, no sé si té l'autoritat moral per fer-ho, doncs ja sabem que li venien designats... La feblesa del president es fa de nou evident...

Les càrregues d'alguns Mossos d'Esquadra van ser desproporcionades, només cal veure les imatges, i si en comptes de la policia catalana fos l'espanyola ara seria el propi president Torra qui clamaria al cel i interpel·laria el ministre de l'Interior!

Les càrregues van ser desproporcionades i desproporcionada em van semblar, també, la voluntat d'una quants manifestants antifeixistes de trencar el cordó policial; la seva no va ser, en tot moment ni per part de tothom, una actitud passiva ni pacífica, ni de resistència pacífica, sinó una actitud activa per trencar el cordó policial, usant també la força i la violència, amb la ferma voluntat, suposo, d'adreçar-se a la manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes per, no sé exactament com (sospito que amb quelcom més que bones paraules) boicotejar-la...

Possiblement el més trist de tot plegat és que el titular de la notícia d'una manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes hagués estat les violentes càrregues dels Mossos d'Esquadra contra manifestants antifeixistes! Era aquest el titular que cercaven alguns dels manifestants antifeixistes?

I ara veiem com el president Torra ha de fer equilibris entre el que li exigeixen alguns sindicats dels Mossos (la destitució del Conseller d'Interior, que no els ha fet costat) i el que li exigeixen els CDR (la destitució del Conseller d'Interior, que no els ha fet costat).

Feu bé d'"apretar", els va dir als CDR, "apreteu", els va demanar... Més enllà de la incorrecció del verb (més aviat seria empenyeu) el president Torra ara ja sap que, en algunes ocasions, quan els CDR apreten els Mossos d'Esquadra responen, i tant si responen!

Fins a la sentència (final)?

La passada va ser una setmana especialment tensa dins l'independentisme, especialment entre els grups parlamentaris de Junts per Catalunya i ERC.

La tensió semblava haver-se apaivagat una mica arran de la compareixença conjunta dels dos grups parlamentaris, però va caldre que també compareguessin conjuntament els president i vicepresident del govern; ja es podia i pot esforçar el president Torra per afirmar que el seu és un govern fort.


El president Torra i el vicepresident Aragonès es van comprometre (quasi conjurar!) a mantenir viu el govern com a mínim (serà com a màxim?) fins a la sentència dels processats per l'u d'octubre.

Fins a la sentència? Jo que pensava que el fruit del 21D era un acord de govern que ens portaria fins a la República (que no l'infinit) i més enllà!

La tensió semblava haver-se apaivagat una mica, però diria que simplement es manté latent...

Els efectes (in?)esperats de l'ultimàtum del president Torra

Una pedra fora de la mà no saps mai on pot anar a parar!
Aquesta és una de les moltes frases fetes i dites que deien els meus avis materns, i hi pensava aquests dies veient els efectes inesperats de l'ultimàtum, la pedra llançada, del president Torra.

El primer va ser l'efecte bumerang, ja sabem, quan llances el bumerang i, sempre que l'hagis llançat amb la perícia requerida, torna! Torna i, si estàs distret, pam, plantofada a la cara!

La plantofada van donar-li els grups parlamentaris del PDeCAT i, especialment, el d'ERC a Madrid: el diputat republicà Gabriel Rufián li va etzibar que era ERC de Madrid qui decidia el que feia ERC a Madrid, i ho va reblar dient que els ultimàtums els carrega el diable! Un diable, va aclarir Rufián fugint de l'escomesa dels periodistes, que vesteix de Ciudadanos...

I així és com hem descobert, per sorpresa (?) i decepció de molts, que els diputats d'ERC ja no són soldats del govern de la Generalitat, com va afirmar al seu dia el també republicà Joan Tardà, si és que ho han estat mai...

Però els efectes de l'ultimàtum del president Torra no s'acaben aquí, i precisament ell i el seu govern han estat l'objecte i diana d'un nou ultimàtum (que ara, a la tardor, es veu que es porten...), el llançat per la presidenta de l'ANC d'Elisenda Paluzié.

L'ANC ha marcat el proper 21 de desembre de 2018 com la data límit perquè "es fixi una única i nítida estratègia de govern per la implantació de la República". De no ser així la pròpia ANC es manifestarà contra el govern de la Generalitat!

Ens hi acabarem fent mal, amb tants ultimàtums, sobretot si els llancem com qui llança pedres! I ja ho sabem: una pedra fora de la mà...

L'ultimàtum

Fer de la necessitat virtut, heus ací el que, sembla, sosté el moviment que el president Torra va fer en el debat de política general amb el seu ultimàtum al president Sánchez.

El president Torra va viure en la pròpia pell, al seu propi clatell, l'alè de la base de l'independentisme més activista, el que li reclama, més enllà de la dimissió del Conseller d'Interior, determinació per fer efectiva la República, cas que el seu sigui, com diu, un govern efectiu.

Quan hom sent l'alè d'algú a prop inevitablement reacciona i el gest de Torra no es va fer esperar: ultimàtum amb data de caducitat!

És clar que l'amenaça, cas que ho sigui, si fos de mort semblaria que la fa a un cadàver (polític, s'entén...), doncs és evident que, tot i els esforços que fa, el govern del president Sánchez ja semblava prou sentenciat o, per dir-ho d'una altra manera, viu permanentment sentenciat, sobreviu cada dia.

Pedro Sánchez, si quelcom ha après en política, i especialment del seu propi partit, és a sobreviure, a ser un supervivent; la mateixa resistència i perseverança, el mateix esperit de supervivència se l'aplica ara com a president amb el seu govern. Com que ho tenia tot perdut, cada dia és un dia guanyat!

L'amenaça, perdó, l'ultimàtum, ressona i dóna una mica d'aire al president Torra, que a la seva manera també fa equilibris entre els CDR i el Conseller d'Interior, entre les queixes dels sindicats dels Mossos i la necessitat de traçar un rumb més o menys visible i versemblant vers una República emanada d'un mandat no executat. L'ultimàtum li dóna una mica d'aire i alhora l'ofega, doncs compromet uns grups parlamentaris que no estan sota el seu control, ni el del PDeCAT ni, encara menys, el d'ERC a Madrid, que a la seva manera l'han qüestionat.

L'ultimàtum té força però alhora n'ha perdut i té el risc d'esdevenir només un foc d'encenalls, allò tan nostrat del molt soroll per a res...

El poble mana... el govern obeeix?

Una de les (tristes?) evidències que s'ha fet palesa aquest u d'octubre és la distància que ha anat separant, des de fa un any i especialment aquests darrers dies, la base social de l'independentisme dels seus dirigents polítics. Possiblement el que més evidencia aquesta distància és la proclama, escrita i cridada aquest darrer u d'octubre, "el poble mana, el govern obeeix!".

El malestar d'una part de la base de l'independentisme s'ha alimentat aquestes darreres hores per les càrregues policials dels Mossos d'Esquadra en algunes mobilitzacions, càrregues negades pel conseller d'interior, a qui se li demana (i exigeix al president) la seva dimissió.

La picada d'ullet del president Torra als CDR ("apreteu i feu bé d’apretar") s'explica sobretot per la necessitat que té, ell i el seu govern, d'apaivagar una mica les ànsies revolucionàries de la part més activa i activista del moviment independentista, que vol menys retòrica i més acció. Una acció, al ulls de molts independentistes, a voltes certament desmesurada...

Conseller d'Interior a banda les divergències entre els dirigents polítics i (part de) la base independentista és que mentre els primers parlen molt de la República però van fent xino-xano, a risc de caure en la velocitat "processista", els segons volen, i exigeixen, que es faci efectiu el mandat (perquè encara n'hi ha, no, de mandat?) i es faci efectiva la República, si cal, per la via de la desobediència, quelcom que ara per ara ni Puigdemont avala, d'entrada...

Sense la necessitat de fer la proclama "el poble mana, el govern obeeix!", en molts independentistes hi ha un cert sentiment de decepció i frustració vers els dirigents polítics independentistes, per un costat per les discrepàncies i desavinences que no poden (o saben) dissimular, per una altra per l'abús del verb i la retòrica, la metàfora i l'exaltació emocional de tot plegat, i també perquè, al capdavall, no poden deixar de veure que en realitat, per més que ens omplim (i s'omplin) la boca de República, seguim essent (encara i sembla que per temps) una autonomia.

De moment, ni el poble mana, ni el govern obeeix... Diria que més aviat el poble es lamenta, fins i tot s'indigna, i el govern, tot i que ahir el president Torra va mostrar-se disposat a donar el braç a tòrcer (unilateralitat en cas de sentència condemnatòria dels presos polítics i ultimàtum al president Sánchez!), fa el que pot...

L'u d'octubre, un any després

Fa un any va haver-hi urnes, paperetes, meses i col·legis electorals, contradient les previsions del llavors president del govern espanyol Mariano Rajoy. També va haver-hi càrregues policials: porres, violència i agressions.

Un any després sabem que el responsable de l'operatiu policial, Diego Pérez de los Cobos, està convençut, com n'estava també aleshores, que avui fa un any no hi ha haver càrregues policials, que les actuacions de la policia van ser proporcionades (?!) i que els agents de la policia nacional van ser rebuts amb violència i força.

Ni mil paraules podran contradir les imatges de les càrregues policials, que sí, que van ser-hi i van ser contundents, violentes i fins i tot injustificades!

Un any després també sabem que el preu de tot plegat va ser i és elevat, preu que paguem encara, i sembla que pagarem, alguns anys més. Un preu polític, judicial i personal que en general afecta a tothom, i en particular a desenes i desenes de persones que es trobem immerses en processos judicials, entre ells presos polítics i exiliats, certament un trist anacronisme.

La maquinària judicial de tot el que va passar a partir dels dies 6 i 7 de setembre no té aturador i, amb independència del seu resultat, seguirà el seu curs, potser més lentament del que caldria; sí, aquí la pregunta més que on és la justícia ràpida és, on és la justícia? O potser millor: què li passa a la justícia que li ha caigut la bena dels ulls?

Un any després han canviat moltes coses, han canviat presidents i governs, però semblen aquells canvis que permeten que precisament no canviï res. De canvis certament n'hi ha hagut, potser el més destacable el desgel de les relacions institucionals entre els governs català i espanyol; però la República, per més que se l'esperi (se l'espera?), no hi és...

Commemorem l'u d'octubre amb més incerteses de les que teníem fa un any, amb menys il·lusió i més mala llet, amb més desunió, entre els partits independentistes, que no deixen de pugnar entre ells i de vigilar-se, i amb un viratge accelerat, especialment de Ciutadans i el Partit Popular, cap a la dreta més populista, i perillosa...

No tinc massa clar que d'aquí un any, el proper u d'octubre, la situació estigui millor; em temo que l'emprès fa anys no sigui, al capdavall, com la pel·lícula Fernando Fernán Gómez, "El viaje a ninguna parte".

Un any després, l'u d'octubre alimenta de nou el meu escepticisme...

Crida Nacional per la República

No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...

Aneu a passeig!

A dreta i esquerra, concretament la dreta més unionista i l'esquerra més independentista, si poguessin enviarien a passeig els presidents Sánchez i Torra després de la seva trobada si no fos perquè a passeig ja s'hi van enviar, literalment, ells mateixos!

El president Torra, com una part important de l'independentisme (el que descarta ara la via unilateral com a única) reclamaven sempre diàleg i amb el president Sánchez l'han trobat; han trobat, per sort o per desgràcia, algú amb qui parlar de tot, algú disposat a escoltar-los, que no necessàriament a fer-los cas... Això ja seria una altra cosa!

Invocar el diàleg quan no era possible i defugir-lo ara hauria estat un greu error de l'independentisme, error potser més Europa enfora que Catalunya endins, però error polític majúscul.

Hi ha qui considera que, amb les seves (males) arts de seducció, el president Sánchez se'n va endur el president Torra a l'hort! En realitat va ser una font, una al voltant de la qual Antonio Machado festejava, i sembla que la petició de la visita a la font, passeig inclòs, va ser una petició feta pel propi president Torra en la trobada i conversa informal que van tenir a la llotja dels Jocs Mediterranis.

No crec que amb el passeig el president Sánchez portés el president Torra al seu terreny; ambdós saben que en determinades qüestions llurs posicions estan molt allunyades, però també saben que en allò que poden acordar han de posar-hi voluntat, a pesar, i mal els pesi, a qui els engegaria, a un i a l'altre, a passeig!

Sánchez - Torra: atiar o descongelar?

La simple trobada, ni que fos sense més contingut que una encaixada de mans, ja és positiva; si a més és per parlar, discutir, debatre i fins i tot discrepar, millor que millor!

Inequívocament un element clau de la trobada entre els presidents Sánchez i Torra d'ahir va ser l'evidència de la discrepància, situar sobre la taula allò en que, segur, no es posaran d'acord, temes cabdals com el dret a decidir, un referèndum pactat o els presos polítics.

Fer evident la discrepància és important per posar-hi nom, per identificar-la i definir-la per decidir, després, cadascú pel seu costat i ambdós alhora, què fer-ne: (1) situar-la com a peça imprescindible per fer avançar la trobada, és a dir, com a element de bloqueig, o bé, sense deixar d'evidenciar-la, (2) desar-la en un costat per seguir avançant en l'exploració del terreny dels possibles acords, que hi són i no són pocs.

Sembla evident que en la reunió d'ahir, més enllà d'alguns titulars i piulades, es va imposar la voluntat de, malgrat les discrepàncies, donar un major recorregut als possibles acords, descongelant a banda de la relació institucional, també les comissions de treball bilateral Catalunya - Espanya.

La trobada d'ahir, doncs, va ser quelcom més que una simple encaixada de mans, dos llibres, una inesperada ampolla de ratafia i un passeig presidencial. La trobada d'ahir, més que per a seguir atiant el foc de la discrepància va servir per a descongelar les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, una trobada que precisament per això no ha agradat un sector de l'independentisme, que hi veu el retorn de l'autonomisme (l'anomenat independentisme autonomista), ni tampoc ha agradat a un sector del constitucionalisme, que hi veu la rendició del govern Sánchez davant el xantatge independentista.

Sánchez i Torra, ambdós presidents per sorpresa, han fet un petit pas per l'home (i la dona), veurem si també un gran pas per a resoldre políticament el conflicte Catalunya - Espanya...

Les engrunes dels presos polítics

L'apropament dels presos polítics són les engrunes i ells, com molts de nosaltres, volem el pa sencer! Un dia em va semblar sentir que el president Torra deia, en un altre ordre de coses, que més que el pa volia la fleca!, no sé si una fleca com la del president Puigdemont...

El pa sencer és, en aquest cas, la llibertat que mai els hauria d'haver estat presa, i ni amb totes les engrunes podríem fer un pa! En fi...

L'apropament vol ser quelcom més que un gest i, tot i que insuficient, sens dubte permetrà alleugerir el trasbals dels familiars dels presos polítics, que els visitaven fins ara a centenars de quilòmetres, i podran fer-ho a partir d'ara a desenes...

El càstig infligit a les famílies era part de la condemna, d'aquesta condemna prèvia al propi judici que tenia i té per missió l'avís per a navegants, un avís que, sembla, també ha donat els seus resultats...

De moment amb els presos polítics ens haurem de conformar (o no) amb les engrunes, i també diria que amb altres qüestions, en especial les que el president Torra vol situar prioritàriament a l'agenda política de la reunió que mantindrà, la setmana vinent, amb el president Sánchez.

Quan semblava que podíem tenir la fleca, que només depenia de nosaltres, de voler-ho molt i molt, de moment resulta que no tindrem ni el pa i que hem de maldar per les engrunes, també les dels presos polítics... En fi...

Són temps de gestos

Són temps de gestos, de política de gestos. Els gestos són el que permeten semblar el que volem ser plenament, però que en realitat no som...

Els gestos permetran al sorprenent govern de Pedro Sánchez semblar més d'esquerres del que la realitat de la seva gestió li permetrà ser, i sens dubte hi haurà gestos de calat que es traduiran en accions i alguns potser fins i tot en polítiques.

I com el president Sánchez han fet, fan i faran gestos l'alcaldessa Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, el president Torra al govern de la Generalitat...

No hi ha polític que des del govern estant eviti els gestos, ans el contrari, la gestualitat ara és tant o més important que els fets!

Ciutadans viu, aquests darrers temps, de les enquestes i els gestos, com el que van escenificar al Parlament en una estúpida picabaralla per vergonya de tothom i enuig del president del Parlament.

Si fos pels gestos per moments podríem creure'ns que ja vivim en una República, que ja no som una simple comunitat autònoma... I parlant de comunitats autònomes i l'agenda del president Sánchez: deia dies enrere el president Torra, en una piulada que no sembla que el president Sánchez hagi entès res ("La relació entre Catalunya i l’estat espanyol ha de ser bilateral, de govern a govern. Si el govern del PSOE considera que no és urgent reunir-nos i ens situa en el paquet de les comunitats autonòmiques, és que no ha entès res de res.")... però el mateix podria dir el president Sánchez en relació al president Torra (que no està entenent res de res...). Les piulades també han esdevingut, possiblement avui més que mai, gestos!

Més enllà del que es diguin en privat em temo que la seva trobada (sembla que a principis de juliol!) sobretot anirà de gestos, els que veurem i ens faran visibles i els que destacaran (allò de brillar!) per la seva absència.

Són temps de gestos, el que els joves (i no tan) en diuen postureig...

Paraula de Fabra: governar

El president Mas es va prendre això de governar d'una forma molt literal, potser fins i tot massa, més que amb la seva acció de govern (de les retallades al procés, o "processisme" passant pel 9N) amb l'abús de les metàfores nàutiques; no anava mal encaminat, tenint present la primera definició del verb governar:

[s. XIV; del ll. gubernare, i aquest, del gr. kybernõ 'governar una nau; conduir']
    
v 1 1 tr MAR Dirigir una nau per un rumb determinat.
         
2 intr MAR Servar.
         
3 tr p anal Governar un vehicle, un aeroplà.
    
2 1 tr Dirigir la conducta d'algú o el desenvolupament, la marxa, d'alguna cosa. No saber algú governar la seva família, la seva casa. Governes les passions o les passions et governen?
         
2 pron No et saps governar tu mateix i vols governar els altres.
    
3 tr esp POLÍT Dirigir els afers de l'estat.

No em consta que el president Torra hagi parlat de timons però sí que arrossega, vulgui o no, la condició de president governat, per allò de la dependència, la influència o l'allargada ombra del president Puigdemont!

En qualsevol cas el que molts esperem, ara que ja té govern, és que governi en el sentit més polític del terme, encara que el nostre país no sigui (encara?) un estat; no veig massa clar on ens voldrà o podrà dirigir, però fins i tot en el cas de virar, de seguir donant voltes o d'anar cap a un horitzó incert, el president Torra té al davant molts afers que necessiten ser dirigits, un país per governar!

(Des)il·lusió

El president Puigdemont reconeixia setmanes enrere en una entrevista el seu principal error: no convocar les eleccions anticipades el 26 d'octubre? No, no proclamar fermament, formalment, la República!

Reconèixer un error té el seu mèrit i s'ha de lloar, doncs no és massa habitual en política, tot i que no sé si aquest reconeixement vol ser, sobretot, una mena disculpa; potser no el contundent "mea culpa" que molts independentistes esperen, però sí un cert reconeixement que en els moments clau es van prendre decisions equivocades, si del que es tractava era de fer República.

Possiblement el passat mes d'octubre ha estat el moment en què més a prop hem estat o ens hem sentit de la república, d'una república no nada que no podem enyorar perquè, simplement, no la vam tenir!

La República va ser una il·lusió, tot i que avui possiblement podem definir aquella il·lusió més en la seva definició "d'error de percepció" que en la "d'alegria i entusiasme" o, potser més encertada és la tercera definició: "l'esperança sense fonament real".

Semblava que si havia d'haver-hi un moment, podia ser aquell, havia de ser aquell, però a molts els van tremolar les cames; normal, per poc que preveiessin el que els podria caure; normal, veient el que, fins i tot sense activar la República, els ha caigut!

I aquella il·lusió engendra ara aquesta desil·lusió que, com un virus, s'està escampant en gran part de la parròquia independentista i que s'alimenta de la renúncia a la República factible (?) pel govern efectiu.

La desil·lusió abraça tots els qui veuen en el president Torra, més enllà de la seva voluntat, compromís i esforços, i en el seu govern la prova del nou de la renúncia efectiva a una República a la que, això sí, diuen que no renunciaran.

L'independentista que estava disposat a tot, el que es va mobilitzar i esperava ordres es pregunta resignadament de quina manera i quan tornarà aquella il·lusió en la que tot semblava possible...