dilluns, 25 de setembre de 2017

Sedició


No entenc com una paraula tan bonica, sedició, pot significar suposadament (?) una cosa tan lletja: alçament contra l'autoritat establerta.

Sedició és una paraula realment bonica, eufònica, suau com la seda i aparentment lleugera com una ploma. Altres paraules que aquests dies també són notícia són més lletges, com prevaricació, una paraula tan lletja com el delicte que defineix. Però sedició?

La sedició no té cap element abrupte, fonèticament abrupte: ni una ce que soni ca, ni una pe, ni una te, ni una erra ni cap erra després d'una pe o una te. En canvi al bell mig hi té una de que encara l'arrodoneix més, com si l'embolcallés de cotó fluix: sedició; si és que és una paraula melosa, de les que se't fon a la boca!

I si per si sola encara no la trobéssiu prou bonica, sedició s'assembla molt a seducció, una paraula atractiva que com la pròpia paraula defineix ens sedueix...

No ens sedueix especialment aquests dies una part d'Espanya, l'Espanya governamental, judicial i policial; més que paraules a cau d'orella aquesta Espanya ens assetja en nom d'una legalitat que volen dur fins a l'extrem i si cal potser un xic més enllà...

I és clar, a menys seducció més risc, qui sap si més ganes, de sedició, i és tan atractiva la paraula, que a vegades hom pot passar, quasi sense voler-ho, o temptat per la seductora paraula com si fos un cant de sirena, de la paraula als fets: sedició...