Pere Tubert, en el record...

Quan vaig conèixer personalment en Pere Tubert, ell ja era una persona coneguda i reconeguda dins el món social en general, i de les persones amb discapacitat en particular, i jo tot just m'estrenava com a coordinador del programa Incorpora a Girona. Era mitjans de l'any 2007.

El recordo, aquells anys, al seu despatx de la seu de Mifas al carrer Empúries de Girona, al barri de Sant Narcís. La seva porta sempre estava oberta, sempre era molt accessible, i sempre estava disposat a comentar la jugada, fos quina fos la que em portés a la seu de Mifas.

Escoltant-lo era fàcil endevinar quelcom comú a d'altres presidents i presidentes d'entitats socials: que no havia tingut res fàcil, i que el seu caràcter persistent l'havia forjat en moltes batalles, vetllant pels drets de les persones amb discapacitat física, treballant per trencar barreres i per la igualtat d'oportunitats.

Mifas és l'entitat de referència per a les persones amb discapacitat física i sensorial de les comarques de Girona, i una de les referents de Catalunya, i la seva contribució a la inserció laboral, bé en els propis serveis i empreses que gestiona, bé en el mercat laboral ordinari, és altament valuosa. Ho veig cada dia, des de fa més de tretze anys, coordinant el grup d'entitats de Girona del programa Incorpora. L'empenta i determinació d'en Pere Tubert i de les respectives juntes que va presidir hi tenen molt a veure.

L'any 2015, ja com a expresident de Mifas, a Plataforma Educativa li vam fer un reconeixement amb el Premi a la Corresponsabilitat Ciutadana dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, una decisió presa per plena unanimitat del jurat. 

La darrera vegada que vaig veure i parlar amb en Pere Tubert va ser el 15 de novembre de 2019 a la Coma Cros de Salt, en l'acte que tancava el 40è aniversari de Mifas. Feia temps que no el veia i em va fer molta il·lusió veure'l i xerrar una estona amb ell.

En Pere Tubert ens deixa un valuós llegat de lluita en favor de les persones amb discapacitat, llegat que té continuïtat en el treball i compromís de la gent de Mifas, que segueixen treballant per a trencar les barreres, no només arquitectòniques, que encara tenen les persones amb discapacitat física.

La seva prematura mort ha estat molt sentida, no només dins el món social, i ens ha entristit molt a les persones que l'hem conegut... DEP. 

Mifas: 40 anys, 4 reflexions

El divendres de la setmana passada una jornada de Mifas va cloure la celebració dels seus 40 anys d'història, una història marcada per la lluita dels drets de les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial, una lluita per la inclusió, i contra les barreres físiques i mentals, també legislatives, que avui encara dificulten la seva inserció social i laboral, la seva plena inclusió.

La jornada ens va permetre reflexionar sobre els canvis que s'han produït al llarg d'aquests darrers quaranta anys, de la mà de l'escriptor Antoni Puigvert, debatre sobre la resposta política a les seves necessitats, amb l'incombustible Quim Nadal, l'ex consellera Anna Simó i l'ex diputat, i actual director de la Dincat, Carles Campuzano, i sobretot ens va permetre motivar-nos, i fins i tot emocionar-nos un xic, amb la vitalitat de l'esportista andorrà Albert Llovera.

Reposada i digerida la jornada, afloren, especialment per mi, quatre reflexions:

La primera reflexió és sobre un concepte que l'Albert Carbonell, president de Mifas, va voler expressar, diria, deliberadament: el paternalisme. En la seva defensa dels drets i les necessitats de les persones amb discapacitat Mifas, com tantes altres entitats socials, ja fa anys que no demanen permís sinó que exigeixen el que és just. Roman encara una visió condescendent i paternalista, la que fa dir "pobrets", potser amb la millor de les intencions i des del cor, però no és ni ha de ser aquesta la visió, ni la qüestió...

La segona reflexió la va transmetre, a la seva manera, tan apassionada com, a vegades, desordenada, i sempre vital, l'esportista Albert Llovera, i té a veure amb la importància de les adaptacions. Som molts els qui necessitem adaptacions per circular per la vida, com a mínim tothom que necessita i duu ulleres! Ell, com tantes altres persones amb discapacitat física, les necessita per a moltes coses més, algunes de primera necessitat per al seu dia a dia, d'altres per gaudir de les seves passions, com l'automobilisme. Pot una persona com ell, paraplègic de mig tors per avall, pilotar un cotxe de rally? Amb adaptacions sí, tal i com ha demostrat, però ell no s'hi ha conformat, amb això... Si pot pilotar, pot aleshores competir amb la resta de pilots aparentment no discapacitats? L'adaptació al cap i a la fi és una solució tècnica que requereix, naturalment, inversió, investigació i personalització; però l'adaptació no és una finalitat en ella mateixa, sinó que és només el mitjà; és el mitjà per per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Llovera va trobar més resistència en que acceptessin que podia competir amb les persones "normals" que no dificultats per trobar solucions tècniques a les adaptacions...

La tercera reflexió, també manifestada per Albert Llovera, és la importància, també per a les persones amb discapacitat física, especialment per a les persones amb discapacitat física, de mantenir una vida activa, de fer exercici físic. Mantenir-se actiu, va venir a dir, no només millora la qualitat de vida, també ha augmentat l'esperança de vida atribuïdes a algunes discapacitats... Llovera, és evident, és un esportista nat, ja ho era abans de l'accident (precisament en una prova esportiva) i no ha deixat de ser-ho després.

I finalment la quarta reflexió, retro alimentada i compartida a la jornada de Mifas amb molts dels assistents entre entrepans, mini croissants i brunyols de bacallà; una reflexió que va més enllà del món de les persones amb discapacitat, que és més general de sector, del del tercer sector social, i que deixo anar en forma de pregunta: en quin moment vam deixar-nos trepitjar definitivament per l'administració?

La contribució de Mifas al llarg d'aquests quaranta anys és impagable; han trencat barreres físiques i mentals, han contribuït a fer una societat, la nostra, més accessible i inclusiva per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial; i seguiran fent-ho durant molts anys més, veient la feinada que encara ens resta fer col·lectivament en matèria d'inclusió social i laboral, d'accessibilitat i de mobilitat.

Moltes gràcies Mifas, i per molts anys!

Mifas, una entitat social amb innovació tecnològica

Amb més de 30 anys d’història Mifas és l’entitat de referència per a les persones amb discapacitat física a les comarques gironines.

A dia d’avui Mifas ofereix un ampli ventall de serveis a les persones amb discapacitat física:
assistencials, de suport personal, d’atenció residencial, de formació ocupacional, d’inserció laboral, d’esport i lleure, etc.

Però Mifas no és només una entitat de caràcter assistencial, sinó que forma part, també, de l’anomenada economia social, desenvolupant diferents activitats productives, a través de les seves empreses, que permeten crear llocs de treball i, per tant, donar feina a les persones amb discapacitat física que tenen majors dificultats d’accedir al mercat laboral ordinari..

Un dels sectors en què Mifas ha desenvolupat més i amb més èxit la seva activitat econòmica és la gestió i explotació d’aparcaments i zones blaves. Fruit d’aquesta llarga experiència Mifas va presentar i estrenar, a principis d’any, un innovador sistema de pagament de zones blaves a través de telèfons mòbils intel·ligents (“smartphones”): l’aplicació Pay Park.

Amb Pay Park Mifas ha fet un salt tecnològic i innovador que representa no només una millora en la gestió de les zones blaves, sinó, i sobretot, una millora del servei per les persones que en fan ús, per exemple pagues exactament per l’ús que fas de la zona blava.

I ha estat aquesta aplicació el motiu de la darrera alegria de Mifas, que com moltes altres entitats del tercer sector social, darrerament només reben males notícies: retallades a la dependència, retallades en programes ocupacionals i d’inserció laboral...

Aquesta darrera alegria ha vingut en forma de Premi BDigital per a projectes R+D+i de mitjanes i grans empreses, universitats i institucions que es van lliurar a principis de juny a la 14a edició del BDigital Global Congress que organitza Barcelona Digital Centre Tecnològic.

Pay Park, desenvolupada inicialment per a iPhone, estarà disponible aviat per al sistema operatiu Android.

Aquest premi posa de relleu una realitat cada vegada més emergent: les entitats del tercer sector social no només innoven a nivell educatiu, assistencial, pedagògic i metodològic, sinó que tenen també un gran potencial d’innovació tecnològica, tan pel que fa a l’atenció integral als usuaris que atenen, com pels productes i serveis que moltes presten a la societat dins l’economia social.

Ja és hora, doncs, de veure a les entitats del tercer sector social com a molt més que entitats assitencials; són un veritable actiu social i econòmic, generadors d’igualtat d’oportunitats, d’ocupació i també, com ha demostrat Mifas amb el Pay Park, d’innovació tecnològica.

Article publicat a Gironainfo el passat dimecres 13 de juny de 2012.

#Innovació, #TercerSector i exclusió social... seguirem dialogant!

Em va agradar molt llegir, aquesta setmana, l'article "Innovar no és car" d'Enric Segarra al diari El Punt Avui.

Segarra, després d'una reflexió sobre si cal o no innovar per als més desfavorits, i sobre si la innovació és o no és cara, aporta tres exemples, a mode de mostra, per il·lustrar l'essència del seu article, que subratlla com a frase destacada el propi diari: "La clau passa per innovar no per als desafavorits, sinó innovar des del context dels desafavorits".

Una incubadora feta amb recanvis de cotxes

Un sistema per a generar llum sense electricitat

Una senzilla bomba d'aigua

Aquest article m'ha recordat a la jornada a la que vaig assistir, quasi accidentalment, a finals del mes de març d'enguany: el 2n diàleg en innovació i tecnologia amb el tercer sector..

Open publication - Free publishing - More innovacio

I també m'ha transportat directament a un event que tinc marcat al calendari: la propera jornada del @DIT3S; jornada, per cert, a la que encara us hi podeu inscriure.

Innovar per als més desavaforits no és, necessàriament, el mateix que innovar des del tercer sector... Tot i que des del tercer sector social s'innova per als més desafavorits, també s'innova pensant en els productes i serveis que, des de l'economia social s'ofereix en general a la ciutadania.

En aquest sentit, i per acabar, mereix menció especial el Premi BDigital 2012 pel servei Pay Park de l'Associació Mifas.



Enhorabona!...
Innovació, tercer sector, exclusió social... seguirem dialogant..

------------------
Apunt publicat també a Storify.