És possible que, si sou de la generació dels «baby-boomers», de la «generació X» i fins i tot de la dels «millennials», hàgiu viscut aquesta escena o us hi hàgiu reconegut quan l'heu vista en alguna pel·lícula. L'escena és aquella de l'adolescent que porta a casa la nova parella i els pares, o especialment la mare, treuen l'àlbum de fotos familiar, d'aquells d'anelles on s'hi anaven enganxant les fotos de la família, perquè la parella vegi les fotos de l'adolescent quan era un nadó, mentre aquest es mor de vergonya.
Ja fa anys que aquesta escena pràcticament no es produeix, i no només perquè amb prou feines es fan àlbums de fotos físics, sinó perquè és possible que avui una parella d'adolescents ja hagi vist les fotos de petit de l'altre a les xarxes socials dels pares i mares, sinó a la seva... Bé, les fotos de nadó i de totes les seves etapes.
Tornant a l'escena, tot i que la situació podia ser vergonyosa, fins i tot incòmoda, aquelles fotos íntimes i familiars es mantenien als àlbums físics de casa i no en sortien. Aquelles fotos en paper, també els seus negatius, restaven sota el control i la custòdia de la família dins de casa i, excepte algunes fotos de celebracions com ara bateigs, aniversaris o comunions, no es compartien ni amb familiars llunyans i, encara menys, amb estranys.
Amb la digitalització de la fotografia, d'una banda, i l'eclosió de les eines digitals i les xarxes socials, de l'altra, tot això ha canviat. Avui els àlbums de fotos són sobretot digitals, amb quantitats ingents d'imatges desades a casa d'altri, com Google, Apple, Meta i companyia, i amb una compartició i propagació de moltes d'aquestes fotos i vídeos de caràcter familiar, fins i tot íntim, a les xarxes socials.
La nova necessitat creada per les xarxes socials de compartir gairebé tota la nostra vida a través de la seva xarxa, de la seva teranyina, no és immune a moments tan especials i intensos com la maternitat i la paternitat. Avui dia ja no ens estranya gens veure com molts pares i mares comparteixen, i gairebé retransmeten, a les xarxes socials el dia a dia de la gestació, del naixement i de la criança dels seus fills i filles, exposant-los també a ells i a elles.
D'aquesta pràctica de publicar de manera recurrent imatges i vídeos dels fills i filles a les xarxes socials i eines digitals com Instagram, TikTok, Facebook, X, YouTube o WhatsApp se'n diu «sharenting», un neologisme anglès nascut de la unió de «share» (compartir) i «parenting» (criança).
Aquesta sobreexposició digital dels infants, sovint feta amb la millor de les intencions, no és ni innòcua ni neutra, i quan es publiquen de manera reiterada imatges i vídeos de nens i nenes, se'ls està dotant d'una identitat digital prèvia, construïda per tercers, els seus propis pares i mares, de la qual no són conscients ni poden opinar. Abans fins i tot de saber llegir o escriure, alguns infants ja tenen una petjada digital profunda i extensa, amb imatges, hàbits, expressions, gustos, moments íntims i escenes quotidianes (a vegades amb plors i enrabiades) que quedaran associades al seu nom, al seu rostre, a la seva identitat, i que condicionant i afectant així el seu futur.
Els riscos d'aquesta exposició són presents i futurs. A curt termini poden aparèixer situacions de burla, d'ús inadequat de les imatges o de vulneració de la intimitat. A mitjà i llarg termini aquestes imatges poden reaparèixer en el futur fora de context, condicionar la seva reputació digital, afectar processos educatius o laborals, o simplement esdevenir una font de vergonya o malestar quan l'infant ja és adolescent o adult i descobreix que la seva vida ha estat àmpliament documentada i exhibida sense haver-ho escollit. Ja n'hem vist exemples, i més que ens en trobarem.
A tot plegat, en la compartició de les imatges dels fills i filles a les xarxes, s'hi suma un element clau: la pèrdua de control. Un cop una imatge surt de l'àmbit privat, encara que sigui compartida en un grup aparentment tancat o de confiança, el control real, en aquest cas per part dels pares i mares, desapareix. Les fotos poden ser reenviades, copiades, descarregades o emmagatzemades en dispositius i servidors dels quals ja no en sabem res ni en tenim cap control. Allò que inicialment es comparteix per satisfer familiars, amics, coneguts o saludats, pot acabar circulant en espais completament aliens i fins i tot en mans de xarxes de pornografia infantil o de persones amb intencions delictives, que sovint s'alimenten d'imatges aparentment innocents extretes de xarxes socials i xats familiars.
Aquest escenari, incòmode però real, ha obert també un debat ètic sobre la monetització de la infància, dels fills i filles. Cada cop són més visibles els casos de pares i mares que converteixen el dia a dia dels seus fills i filles en contingut per a les xarxes socials, en audiència i, en definitiva, en negoci: infants que protagonitzen canals de YouTube, perfils d'Instagram o vídeos de TikTok amb milers o milions de visualitzacions, sense que quedi clar fins a quin punt hi ha consentiment, protecció o retorn real per a ells. Infants que es converteixen en productes. La pregunta és tan necessària com inevitable: on acaba la criança i on comença l'explotació?
Tot això ens obliga, un cop més, a una reflexió més àmplia sobre la necessitat desmesurada de fer visible la nostra vida a les xarxes socials, sobre aquesta pulsió gairebé automàtica (i malaltissa?) de compartir-ho tot: el que mengem, el que sentim, el que vivim i, quan som pares i mares (avis i àvies), també el que viuen els nostres fills i filles (nets i netes). Potser cal preguntar-nos si aquesta exposició constant respon realment a una voluntat de compartir, o més aviat a una dinàmica imposada per empreses i plataformes digitals que viuen de la nostra atenció (del nostre temps), de les nostres dades i del nostre contingut.
Davant d'aquest context no hem de perdre mai de vista que sempre hauria de prevaldre l'interès superior dels infants, que hauria d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Alguns països ja han començat a legislar per limitar, regular o fins i tot prohibir la publicació d'imatges de menors a les xarxes socials, especialment quan hi ha una explotació reiterada o comercial. I amb això no es tracta de criminalitzar les famílies, sinó de posar uns límits clars en un entorn digital que ha demostrat ser molt més agressiu, persistent i opac del que ens pensem i percebem.
És en aquest context que s'entén perfectament que avui hi hagi mares i pares que, conscients d'aquests riscos, decideixin no compartir cap imatge dels seus fills i filles, ni tan sols amb la família més propera, a través de xats o xarxes socials. No ho fan per desconfiança, sinó per una voluntat conscient de no perdre el control sobre aquestes imatges, de protegir la seva intimitat i de preservar-los, als seus fills i filles, d'un dret que, paradoxalment, abans era gairebé automàtic: el dret a créixer sense ser observats, arxivats i etiquetats constantment. Un dret que, d'alguna manera, s'assemblava molt al que teníem quan les fotos familiars, les de la nostra infantesa, simplement dormien dins d'un àlbum de paper, guardat en un calaix de casa.
Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada