dilluns, 19 d’octubre de 2020

Més de dos-cents dies...


Els embarassos es compten per setmanes, tot i que recordo una certa discrepància sobre a partir de quan es comencen a comptar; il·lús de mi, pensava que es comptava des de la gestació, dia amunt dia avall, i resulta que es compta des de la darrera menstruació! Una mostra, una prova més, del rol secundari que les persones no gestants tenim en tot aquest procés...

Els embarassos es compten per setmanes i l'edat dels nadons per mesos, com quan amb la Sira comptàvem, fa vint-i-set anys, l'avanç del nostre festeig, fins que els anys són suficientment plurals, és a dir, a partir dels dos...

I és que ja ho sabem, qui dies passa (setmanes, mesos i) anys empeny!

Per dies la Sira va començar a comptar el seu malestar, també el seu aïllament dins de casa, quan es va començar a trobar malament... Aleshores, al principi de la pandèmia, de l'estat d'alarma i el confinament, també del principi de la primavera, fins i tot va gosar comptar enrere els dies que, se suposa, revertia positivament el seu malestar.

Però totes les previsions van ser només una il·lusió, un miratge, i per bé que un dia va abandonar l'aïllament dins de casa, els dies de mal de cap, de febrícula i de cansament no van cessar, ni ho han fet encara...

I sí, hi ha dies millors que d'altres, però la boira no escampa, ni la fatiga desapareix, i si algun dia la febre baixa, l'endemà puja de nou, i aquest malestar general que no paralitza però turmenta persisteix dia sí, dia també.

I qui sap si tal dia farà un any, que espero que no, però ara ja fa més de dos-cents dies que la Sira resisteix, també ella persistent, i conviu amb una malaltia sense nom, i qui sap si amb remei...

Ara ja no compta enrere, ara només espera que l'endemà d'un dia que es troba millor, la millora persisteixi, es consolidi i venci! Per qui espera un remei, en forma de vacuna o poció màgica, tant és, dos-cents dies són una eternitat, i per moments un calvari...

Hi pensava l'altre dia, sortint d'una primera visita preliminar a la Clínica Guttmann, quan es va fer evident la diferència entre la seva percepció del temps i la meva; per ella, és natural, tot el que no sigui ara és tard, que ja fa més de dos-cents dies que espera, simplement, trobar-se bé!

2 comentaris:

  1. Una abraçada especial a la Sira. La força emotiva i contundent del relat ens fa propera la malaltia. Fins valentes, familia valenta.

    ResponSuprimeix