dimarts, 1 de desembre de 2020

Maradona, excessiu


Si hagués de definir amb un adjectiu la vida de Maradona, la definiria com a excessiva; també faria servir el mateix adjectiu per a definir la seva mort, i tot el que l'ha envoltat...

La percepció és que en relació a Maradona tot és excessiu, des del seu excels futbol (mà de Déu inclosa!), segons els qui el van veure jugar en la seva plenitud futbolística, passant per la seva relació amb les drogues, amb les dones i en general amb tot el que era o representava. Excessiva (per mi) la (irracional) idolatria de tants i tants argentins, i napolitans...

No sé si, generacionalment, jo hauria d'admirar més a Maradona del que admiro, i sincerament l'he admirat i admiro més aviat poc. Potser perquè el primer pòster del Barça que vaig tenir va ser el de l'equip campió de lliga de la temporada 1984-85, i ell en aquell pòster, que encara tinc, no hi sortia.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú, admiro més a Carrasco, "Pichi" Alonso, a Rojo o a Calderé que a l'astre argentí, possiblement perquè aquests em van arribar més al cor blaugrana que no Maradona, que potser va arribar al Barça massa aviat, i potser en va marxar massa aviat, també...

La imatge que tinc de Maradona és la d'un home enfadat, increpant a no sé qui a la tanca de casa seva, una imatge que algun dia deuria veure als informatius; és possible que el meu record, i la imatge que el meu imaginari s'ha forjat d'ell, no li faci justícia, doncs és evident que com a futbolista és un dels grans, per molts el millor. Però per bon boxejador que fos Mike Tyson, que ho era, no puc evitar pensar en ell com l'eixelebrat que va mossegar, en ple combat, l'orella del seu rival, Evander Holyfield...

És indiscutible que Maradona va guanyar molt més que un Mundial de futbol amb Argentina, i que una lliga italiana amb el Nàpols, i que els valors intangibles de la seva contribució sobrepassen allò estrictament futbolístic; argentins i napolitans possiblement van tenir, amb les victòries de Maradona, una injecció d'autoestima i d'autoafirmació que els va inocular la deïficació del mite, relativitzant, perdonant i fins i tot obviant la resta dels seus excessos, més enllà dels futbolístics. Curiós procés del que Maradona no és l'únic exemple... 

No és estrany, doncs, que el seu comiat hagi estat una metàfora de la seva vida: excessiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada