Per pocs anys!...

Ja fa cinc anys que la Sira té Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa. 

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

Un nou Sant Jordi a Girona

La pandèmia de la Covid-19 ha estat la frontissa que separa com fèiem les coses abans, i com les fem ara, després d'haver-les fet diferent, precisament, durant la pandèmia.

Ens ha passat amb les reunions de treball. Abans les fèiem (gairebé) sempre presencials i durant la pandèmia vam haver d'aprendre, a marxes forçades, a fer-les en línia. I potser en algun moment ens vam pensar que les reunions en línia havien vingut, com tantes altres coses que van venir per la pandèmia, per quedar-se, però tampoc amb les reunions ha estat ben bé així.

Certament, les reunions en línia s'han quedat, després de la pandèmia, però no per a substituir les presencials, que hem recuperat, sinó per complementar-les i fins i tot per hibridar-s'hi. És a dir, després de la pandèmia hem recuperat part del que fèiem abans, però ho fem una mica diferent, recollint alguns aprenentatges de la pandèmia.

Quelcom semblant a les reunions ha passat amb la celebració del Sant Jordi a Girona. Abans de la pandèmia la diada de Sant Jordi omplia la Rambla de la Llibertat de Girona de les parades de llibreries i floristeries, i la plaça de Catalunya, la pujada del Pont de Pedra i el mateix Pont de Pedra de parades d'entitats i col·lectius varis. La pandèmia va traslladar tota aquesta activitat a la zona de La Copa, al costat de la Devesa, en un espai més ampli i diàfan, més "oxigenat" (per allò de la distància de seguretat), i potser en algun moment semblava que aquest nou emplaçament podria haver vingut per a quedar-se, però enguany el centre neuràlgic de la diada de Sant Jordi a Girona ha tornat a ser el Barri Vell.

I com les reunions amb la recuperació de la presencialitat, el retorn de la celebració la diada de Sant Jordi al Barri Vell de Girona no s'ha fet exactament com es feia abans, i allà on hi havia les entitats (placa Catalunya) enguany hi vam trobar les llibreries i floristeries, i viceversa. El canvi, certament, ha funcionat i ha resultat un èxit, possibilitant esponjar més tota l'activitat sense renunciar a l'emplaçament del Barri Vell.

Aquest nou Sant Jordi a Girona, tornant al barri vell, però de manera diferent, ha agradat molt a tothom i de moment, sembla, ha vingut per quedar-se...

Set coma sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana l'Hospital Germans Trias i Pujol ha publicat un estudi que aporta dades molt interessants (i preocupants alhora) sobre les persones afectades de covid persistent.

A Catalunya hi ha unes 13.000 persones diagnosticades de covid persistent i aquest estudi, fet amb una mostra de més de 500 pacients, estima que només el 7,6% de les persones afectades es recuperen dos anys després d'haver-se contagiat.

És a dir, la gran majoria de les persones afectades per la covid persistent, més del 90%, continuen arrossegant en major o menor grau els diversos símptomes i afectacions que té aquesta nova malaltia, i que poden ser:

• Fatiga extrema: moltes persones continuen sentint-se extremadament cansades i sense energia.
• Dificultats respiratòries: algunes persones tenen problemes respiratoris, com falta d'aire o dolor toràcic.
• Problemes neurològics: afectacions com pèrdua de memòria, confusió, dificultats de concentració, sensació de boira mental.
• Símptomes gastrointestinals: nàusees, vòmits, diarrea o dolor abdominal.
• Pèrdua de l'olfacte i el gust: en alguns casos persisteix l'alteració de l'olfacte i el gust.
• Dolor crònic: dolors musculars, articulars i mal de cap més o menys intermitent en el temps.
• Problemes cardíacs: algunes persones afectades poden patir inflamació del cor (miocarditis) o altres problemes cardíacs.

A banda d'això les persones amb covid persistent també poden patir altres símptomes com la pèrdua de cabell, erupcions cutànies i, lamentablement cada vegada més, ansietat i depressió.

Aquest estudi també evidencia que la covid persistent afecta més a dones que a homes, i curiosament són més els homes que s'han recuperat, que no les dones.

L'estudi, certament interessant i necessari, posa de relleu la necessitat que des d'una perspectiva holística (no només mèdica) es pugui afrontar aquesta malaltia i les afectacions que té en tots els àmbits de la vida, especialment el laboral. Incapacitacions laborals, adaptacions al lloc de treball, reducció de jornades, baixes laborals... Els instruments els tenim i els apliquem en altres malalties, encara no de forma clara i concisa en aquesta; potser falta temps, potser falta literatura, potser falta legislació.

Bé, de literatura se'n va generant i aquest estudi n'és una mostra, i el que indica és que la covid persistent, en la gran majoria de casos, podria esdevenir crònica. Davant aquesta perspectiva urgeix establir mesures per a millorar la qualitat de vida de les persones afectades, mesures no només de l'àmbit mèdic i de la salut, també especialment en el laboral.

Hi ha moltes persones que fa més de tres anys que conviuen (o malviuen) amb la covid persistent, que pateixen aquestes afectacions cada dia sense treva i amb la (necessària) recuperació de la normalitat no podem obviar que per a aquestes persones la seva normalitat és una altra, que per elles la covid va venir per quedar-se, qui sap fins quan...

A cara descoberta

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, la veritat finalment va ser revelada. La veritat de les nostres cares. Potser els ulls són el mirall de l'ànima, però de l'ànima, amb les mascaretes, només en vèiem un tros, un fragment, una part...

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, al gimnàs vaig completar les cares que fins ara les mascaretes ocultaven. Els ulls són molt expressius, sens dubte, però l'expressió de les nostres emocions, la nostra comunicació no verbal, restava inevitablement coixa i escapçada sense la boca i les galtes, tapades preventivament per la pandèmia.

Ahir al gimnàs, sense mascaretes, les mirades rutinàries de salutació cordial duraven alguns segons més, els necessaris per radiografiar i registrar les cares noves descobertes, per descobrir la identitat completa de qui fins ara s'exercia emmascarat.

Descobrir i sorprendre'ns, en molts casos, per no haver endevinat amb prou precisió cap de les mil càbales de quines cares s'amagaven rere el tros de tela arrapat a la cara. Moltes sorpreses, cap decepció, i somriures còmplices de qui es reconeixia completament per primera vegada. I sí, també un cert pudor, que al capdavall ens despullàvem la cara.

És clar que al gimnàs ja hi havia qui hi circulava de fa temps sense mascareta, o qui se la treia en fer segons quin exercici, segons quin esforç; em va fer gràcia un noi que, com des de fa setmanes, ahir també la duia sota la barba...

Personalment agraeixo que anem deixant enrere la mascareta; entenc que ha contribuït a protegir-nos més, i segurament millor; també que ha estat, per a mi, una molèstia constant, molt incompatible amb les ulleres...

No l'eliminem del tot, és veritat; potser per molt temps seguirà essent recomanada o obligatòria en segons quines espais, segons quines circumstàncies; celebro, però, que cada vegada més puguem anar com abans, a cara descoberta!

Més mascareta?

Si no fos perquè sé que n'hi ha de pitjors, diria que dur la mascareta és un drama! Ja sé que no m'hauria de queixar si la meva gran queixa, per tot plegat, és la mascareta... Ja em perdonareu, però la mascareta em supera!

Pensava que els tests d'antígens serien més molestos que la mascareta, però ja us puc assegurar que per a mi, tot i que això d'introduir un bastonet pel nariu m'inquieta força i em fa regalimar una llàgrima galta avall cada vegada que ho faig, dur la mascareta s'endú la palma!

I mira, al gimnàs fins i tot la tolero, m'hi he acostumat, fins i tot a l'el·líptica o a la ciclo estàtica, però quan l'he de dur amb les ulleres posades i s'entelen els vidres és un drama, és el meu drama. 

I més quan, per exemple, en una reunió presencial he de prendre notes: per escriure necessito les ulleres, que a la segona alenada s'entelen, i si de normal la meva cal·ligrafia ja és jeroglífica imagineu-vos sense ulleres!

Mesos enrere ja vaig dir que la mascareta no m'agrada, i jo, il·lús, em pensava que seria cosa només de l'any 2020, i som al 2022 i la mascareta segueix essent obligatòria, de moment "sine die", també al carrer i en espais oberts.

Estic per començar a buscar feina i casa a Dinamarca, tot i que en faria prou que aquí, seguint la recomanació d'experts i sanitaris, ens permetessin anar sense mascareta pel carrer i en espais oberts, sempre que no hi hagi aglomeracions.

De fet sorprèn força que es mantingui aquesta mesura, que segurament respon més a qüestions de percepció del risc i per a no relaxar-nos que al propi risc de contagiar-se. Entenc que la mascareta hagi vingut per quedar-se a l'interior, i espero que més aviat que tard deixi de ser obligatòria a l'exterior, que hagi vingut per marxar... 

Vint-i-dos mesos

Vint-i-dos.
Els més veterans, "boomers" que ens diuen ara, per bé o per mal recordem aquella cantarella que acompanyava el "Dúo Sacapuntas" al programa "Un, dos, tres" de Televisió Espanyola: “veintidó, veintidó, veintidó, veintidó, veintidó...” Sí, eren el Linterna (Manolo Sarria) el Pulga (Juan Rosa) i també han passat a la història de l'humor i la televisió per "¿Cómo estaba la plaza?... ¡Abarrotáaaaaa!"

Més nostrats són els vint-i-dos de la popular llibreria de Girona, la Llibreria 22, que precisament enguany, l'any 22, en fa 44! És evident que en aquesta llibreria, a banda de llibres i cultura, també hi ha molta numerologia i, especialment, una gens dissimulada tendència fetitxe vers el número 22 i tot el que hi combina. A la 22 van de la parella d'ànecs a les dues cadires, que la 22 en fa 44, i certament n'hi ha per llogar-n'hi!

Vint-i-dos mesos.
Vint-i-dos mesos és el temps que separen el part del meu germà gran i el meu, i si l'Olimpíada és el període entre dos Jocs Olímpics, aquests vint-i-dos mesos entre el setembre de 1972 i el juliol de 1974 van ser, per a la meva mare, la seva particular olimpíada partera. Ningú li discuteix la medalla d'or!

Però vint-i-dos mesos són, des d'ahir, els que la Sira fa que té (el putu) Covid Persistent i ahir va piular: "22 mesos després... Accepto que estic malalta i m'adapto. Però no accepto que sigui crònic.
Fatiga, mal de cap, problemes cognitius, boira mental... Marxeu ja!!! Deixeu-me estar!!!
Potser caduca als 24 mesos?"

Tan de bo que sí, que aquest Covid Persistent caduqui més aviat que tard, que persistent no és crònic!

El pitjor partit de Djokovic

És possible que, sinó ara amb l'Open d'Austràlia, Novak Djokovic sigui el tennista amb més tornejos de Grand Slam. Diuen que esdevindria així el millor tennista de la història...

Novak Djokovic ha estat i és notícia aquests dies per la seva agitada arribada a Austràlia per jugar-hi el primer Grand Slam, amb detenció, retenció, vista judicial i alliberament (per defectes de forma) inclosos, fent un pols sanitari, també diplomàtic, amb les autoritats locals.

Amb la seva polémica arribada a Australia, sense estar vacunat i declarant haver passat per un controvertit positiu, s'ha erigit en símbol de llibertat (la llibertat d'Ayuso) per molts anti vacunes, arribant quasi a (l'esperpèntica) beatificació per part de la seva família, alçant-lo a la categoria de màrtir. Algunes declaracions del seu pare i la seva mare, pel meu gust de vergonya aliena, penso que li han fet i fan un flac favor, tot i que veient-los entens més coses del caràcter altiu i xulesc de Djokovic, dins i fora la pista.

Djokovic potser guanyarà aquest partit, de moment ha salvat una bola, i veurem si salva la segona. Fins i tot, si finalment juga, pot guanyar el torneig. Djokovic, que sens dubte és un dels millors tennistes de la història, pot ser el que guanyi més Grand Slams, superant al talentós i elegant Roger Federer i al combatiu Rafa Nadal, però per més que tingui els números a favor per mi, i em sembla que per molta altra gent, no serà mai el millor tennista de la història perquè al tennis, com en l'esport en general, i de fet també en la vida, l'actitud també suma o, com en el seu cas, resta...

Els innocents som nosaltres...

Avui és el dia de les llufes, però no de totes!

No és el dia (o també?) de les ventositats produïdes sense estrèpit, aquell pet, no de llop ni de monja, que xiula més que brama... 

Tampoc és el dia (o sí?) de fer llufa, com fan alguns petards que cremen sense explotar, que fem les persones quan defallim, quan no responem a les expectatives... 

Avui és el dia per penjar la llufa, ja sabeu, aquell retall de paper en forma de ninot que clavem a l'esquena a qui, sense malícia, volem prendre el pèl el dia dels Innocents. 

A qui li penjarieu la llufa, avui? 

A mi m'agradaria poder-li penjar al Covid i poder-me'n riure i fer-li "elis, elis" i pam i pipa, clavar-li la llufa a l'esquena i que la passegi arreu on va... Així també veuríem venir el virus, aquest empipador òmicron que fa setmanes que es fica per tot arreu! 

Em temo, però, que els innocents som nosaltres, i ja fa molts mesos, masses, que portem la llufa clavada a l'esquena i, per més que ho sabem i la notem, no trobem la manera de desempallegar-nos-en. 

I fos només la llufa... 

Per Nadal cada ovella (confinada) al seu corral

La sensació, aquests dies, aquestes darreres hores, és de viure un "déjà vu", tot i que afortunadament aquesta sisena onada manté més a ratlla el nombre de defuncions. Malgrat tot, les vacunes tenen els seus efectes, també els efectes positius.

A les portes de Nadal hem tingut una nova anunciació, que ho sap tothom i és profecia, en forma de noves restriccions. Sembla que els corrals, aquest Nadal, hauran de tornar a ser per a menys ovelles, i hauran de tornar a estar això sí, ben ventilats. A risc que entri el llop i sobretot perquè marxi el virus!

A casa ja ens n'hem fet a la idea, vés quin remei, i reconec que especialment a mi m'ha costat acceptar-ho, resignar-m'hi, però al final la prudència s'imposa, prudència que hi ha qui anomena sentit comú.

Aquestes festes, doncs, tampoc farem trobades familiars multitudinàries convençuts que, si més no en aquestes circumstàncies, menys és més: menys persones, més seguretat, més salut.

I salut és sobretot el que demanem i desitgem per a tothom, i si no fos que la nit de Nadal ja tindré la tercera dosi, acabada d'inocular aquell mateix dia, li demanaria al Tió millor que als Reis que ja fa més de sis mesos de la segona i la tercera millor que vingui més aviat que tard.

I és que qui estigui lliure de contagiar-se que llenci la primera "mascareta", que si una habilitat té l'òmicron és la d'escolar-se per tot arreu sigil·losament, com la fura al galliner. Casum l'olla, ara que semblava que ens anàvem refent...

Per Nadal, doncs, cada ovella (confinada) al seu corral...

Sis-cents

A casa el Seat 600 també va ser el primer cotxe de la família! En el següent van doblar l'aposta, primer un Simca 1200 gris metal·litzat, després un Simca 1200 granat!

El 600 de casa no el recordo, sí el d'una veïna, la Dolors, que en tenia un i amb el que, al meu germà i a mi, i als seus fills, ens duia cada matí a l'escola. Quanta paciència havia de tenir l'estimada i enyorada Dolors per aguantar cinc criatures dins aquell resistent 600!

El 600 de la Dolors forma part de la meva infantesa, de quan amb els seus fills i altres veïns jugàvem al carrer. Temps era temps...

Els 600 van marcar una època i tots guarden grans històries, bons records, històries de viatges, molts d'ells iniciàtics gràcies al primer cotxe, amb un destí incert...

Vaig pensar en els 600 quan la Sira, dies enrere, em va dir que ja feia 600 dies que té aquest maleït Covid Persistent. I com va dir en una piulada, "600 dies s'escriu ràpid però han costat de passar."  600 dies, diu la Sira, d'intolerància a l'esforç, tant físic com cognitiu, de mal de cap, fatiga, dolors musculars, problemes cognitius, tos...

També 600 dies de comprensió i suport de les persones que l'estimem, de camí compartit amb altres covid persistents (més aviat resistents), 600 dies d'anades i vingudes a metges i especialistes... Aquest sí que és un camí, i destí, incert!

Ja són més de 600 dies i espero que en el seu cas la Sira no dobli l'aposta!

Jo aniré a Fires per tu

Massa gent l'atabala; no només la gent, massa de tot l'atabala. Per exemple, massa productes en un passadís d'un supermercat, o a les lleixes d'una botiga. Massa informació, massa estímuls que el seu cap, que ara va més lent, no té temps per processar i es satura.

Com quan, per exemple, en un sopar de colla estem entre dues o tres converses i les sentim totes, però no n'escoltem cap; o quan hem d'estar pendents de diferents tasques alhora (ara que es venera tant això de la multi tasca) i no donem a l'abast, ni en fem cap de bé... Situacions que, si (aparentment) amb plenitud de condicions ens saturen i atabalen imagineu-vos amb una afectació cognitiva, causada en aquest cas pel Covid Persistent, que fa que tot s'hagi de processar més lentament.

Massa gent l'atabala i les Fires de Girona són sinònim, aquest any que han tornat, de gent, de molta gent, massa gent per ella. Anar a Fires cansa, ja sigui a les barraques o a les atraccions, i anar-hi, ja d'entrada, amb cansament sortint de casa és esgotador. I a banda d'esgotador físicament ho és també a nivell cognitiu per la borratxera d'estímuls: cares, llums, sons, moviment... Els canals visual, auditiu i cinestèsic estressats per moments!

Ei, que de ganes no li'n falten, al contrari! No és qüestió de ganes, sinó de forces, d'ànim. Amb petites dosis és una altra cosa, com per exemple l'actuació que va fer, juntament amb nosaltres, la seva família, a l'acte de lliurament del Premi Casero; això ja va ser un esforç també, però més mesurat.

L'acte del Premi Casero ha estat, de moment, les úniques Fires per la Sira; mirarem de fer alguna escapadeta més, mentre m'insisteix que vagi a Fires per ella...

Jo aniré a Fires per tu, Sira, però és amb tu que m'agrada anar-hi!

Sense taula ni cadira...

El fet, consumat precipitadament, va passar mesos enrere: d'un dia per l'altre em vaig quedar sense taula ni cadira a l'oficina! Sense taula, cadira i calaixos, sense la meva taula, la meva cadira i els meus calaixos, per a ser més concisos.

Una tarda em van trucar perquè l'endemà, sens falta, anés a buidar la meva taula, o el que és el mateix, recollir totes les meves pertinences; estem fent una reestructuració, em van dir...

I ja em veieu a mi, anant cap a l'oficina, amb una caixa per recollir-ho tot. El cert és que feia mesos que, amb prou feines, hi havia anat, a l'oficina, i com la majoria dels meus companys i companyes treballava quasi el 100% de la jornada fent teletreball; d'aquí la reestructuració, que no era de personal, sinó d'espais!

Afortunadament la caixa no em va fer falta, i vaig poder-ho desar quasi tot en un armari (sobretot la documentació), que és ara el meu únic espai particular a l'oficina; quan, molt de tant en tant, necessito anar a l'oficina per fer alguna gestió que, sí o sí, he de fer allà, abans he de reservar dia i hora per disposar d'una taula i d'un ordinador; i com jo, la majoria de les companyes i companys d'oficina.

Sí, en el meu cas, com a la majoria de companyes i companys d'oficina, el teletreball ha vingut per quedar-se, i les oficines de l'entitat també s'estan adaptant a aquesta nova realitat, en la que són menys, moltes menys, les persones que hi treballen cada dia.

Reconec casa hi treballo molt bé, i com que ja feia anys que feia teletreball una part de la jornada, m'he adaptat sense problemes a fer-la quasi al 100%; l'entitat m'ha facilitat l'equipament informàtic per a fer-ho, i fins i tot ja em fa la valoració de riscos laborals tenint en compte el teletreball. És clar que no és el mateix i, sobretot, es troba a faltar el contacte amb els companys i companyes, però ara que ja ha passat un temps, me n'he adonat que no trobo a faltar ni la meva taula ni la meva cadira, i que tampoc passa res, absolutament res, si no tinc un espai fix i exclusiu a l'oficina si, amb prou feines, només hi vaig un o dos cops al mes, com a molt!

És més, prefereixo no tenir taula ni cadira pròpies, ja que això voldria dir que hauria d'anar-hi cada dia, i cada dia durant tota la jornada, amb mascareta!

Entenc que seguiré així, teletreballant quasi al 100% de la jornada, de moment de forma indefinida, o fins que algú em digui el contrari...

Nou (no) inici de curs

El món es divideix amb dues classes de persones: les que tenen agendes per curs escolar, i les que tenen agendes per any natural. Sí, ja sé que fa anys que les agendes en paper van a menys, en favor dels calendaris en línia, però ja m'enteneu... Jo sóc dels segons!

La meva dona, mestra de música de professió i per vocació, és d'agenda per curs i, per tant, l'u de setembre (si fa o no fa) és la data que en marca l'inici del seu curs, com a la meva l'u de gener (si fa o no fa) marca l'inici d'un nou any, és a dir, un nou exercici...

Per als i les mestres i professorat el curs comença abans que arribi la mainada, com també s'acaba després que, al juny, la mainada comenci les vacances, i aquests són dies d'acabar de preparar el curs, de cohesionar els equips docents (que poc o molt cada curs hi ha canvis), tota una feina no sempre visible i, encara menys, valorada, però del tot necessària per a que el claustre de mestres i professorat funcioni com un equip al llarg de tot el curs.

La Sira el coneix molt bé, aquest treball, ja que el duu fent des de l'any 1999 com a mestra, i també l'ha fet, alguns anys, com a Secretària i com a Cap d'Estudis; és un compte enrere de tasques administratives, docents, pedagògiques i de treball d'equip, amb massa documents per escriure, i possiblement també massa reunions, que s'afronta amb les piles renovades i amb la il·lusió d'estrenar un nou curs, com qui estrena sabates noves!

Aquest nou inici de curs, però, la Sira se'l torna a mirar, de moment, de cua d'ull, des de la barrera i no des de l'arena, per la seva baixa laboral pel maleït Covid Persistent. Tot el curs passat se'l va passar de baixa, i de baixa també comença aquest...

Aquesta pandèmia ha trastocat moltes vides, naturalment més enllà de les que malauradament ha llevat, i com la Sira són moltes les persones que el Covid ha apartat de les seves feines, o encara pitjor, els hi ha fet tornar sense estar, encara, ni amb prou forces, ni energies, per poder-les fer. A vegades alguns criteris semblen arbitraris, i és material sensible el que està en joc.

Mentre a nivell mèdic es segueix investigant el Covid Persistent, i a nivell assistencial i terapèutic es segueix donant suport a les persones que el pateixen, caldria articular un pla a nivell laboral que contemplés adaptacions d'horaris i de tasques, i suports, alhora que caldria valorar molt bé com aterren aquestes afectacions al complex món de les incapacitats laborals. Hi ha qui no pot evitar tenir la sensació que entra en una tómbola!

Comença un nou curs escolar, i tenim un munt de deures pendents... És hora de treure-li punta al llapis!

A bodes em convides!

La pandèmia del coronavirus va impedir-me, l'any passat, assistir al darrer casament al que em van convidar. Els nuvis, ja feliçment casats, van celebrar la cerimònia aquest any, mesos després del que tenien previst, en petit comitè i seguint les recomanacions i les mesures preventives (restriccions) de la Covid-19...

Del darrer casament que vaig anar ja fa uns anys, i de moment no n'hi ha cap a l'horitzó... Ara les parelles no es casen tant, i les que ho fan solen fer cerimònies i convits més modestos, menys multitudinaris...

M'agrada que em convidin a casaments i m'agrada molt més assistir-hi! No sé, serà que m'agraden les festes familiars, també les que no són de la meva família...

Sense cap en perspectiva no puc fer res més que recordar els casaments als que he assistit, i precisament avui en recordo un de particularment especial: el meu!

Avui fa 23 anys que, sota un sol de justícia i amb molta calor, em vaig casar amb la Sira. Calor a banda, el recordo com un dia molt emocionant i emotiu, envoltats de la família i amistats, en total unes 190 persones; fotos i records a banda, del casament encara en conservo alguns documents, com la llista de convidats, el model d'invitació, el llibret de la cerimònia, la (sempre complexa i arriscada) distribució de les 20 taules i fins i tot el llistat, ben detallat, dels regals i ingressos que vam tenir, i de totes les despeses: vestits, anells, convit, viatge... naturalment tot en pessetes!

Vint-i-tres anys després, repassant la llista d'invitats, també les fotos d'aquell dia, encara es mantenen parelles, d'altres han canviat, i malauradament no són poques les persones que, per llei de vida o no, ja no hi són...

M'agraden molt els casaments, i del meu en tinc un gran record: per mi ha estat el millor al que he assistit i, possiblement, assistiré mai... Això no vol dir que no vulgui assistir-ne a cap més, al contrari! Per mi, si rebo una invitació, a bodes em convides!

Que sigui el que Pfizer vulgui!

"2a dosi cap dins! I que sigui el que Pfizer vulgui!", vaig piular després de rebre la segona dosi... I Pfizer va voler que després del segon glop tingués una mica de malestar... Us ho explico.

Divendres a mig matí vaig rebre la segona dosi de la vacuna contra la Covid-19, també de Pfizer. Només entrar al box de vacunació i passar la targeta sanitària pel lector la infermera em va preguntar, per confirmar, "segona dosi?"

"Sí, segona dosi", vaig respondre, mentre, ja assegut, li oferia el braç arromangant-me la màniga curta del polo.
"Què tal la primera?", va seguir ella...
"Molt bé", li vaig dir jo, al temps que me la inoculava per via muscular.
"Pot ser que la segona et doni una mica més de malestar...", em va informar, "... potser una mica de febre, mal de cap, malestar general..."

El divendres va seguir normal, vaig seguir treballant i, més enllà de la fiblada per la punxada, em vaig trobar bé. El dissabte al matí, però, vaig notar aquella sensació que el cos no anava bé, ni el cap girava del tot rodó, la sensació de no estar fi, i havent dinat la temperatura em va pujar una mica, tot i no arribar als 37º, i em notava una mica "xof"!

Vaig covar el malestar amb un ibuprofè i el sofà, mig endormiscat, i poc a poc em vaig anar refent, al ritme que anava minvant la temperatura del termòmetre! Això va ser tot, una tarda entre cotons...

Això va ser tot? Una mica de malestar i ja està? És aquest el preu que he de pagar, jo, per a estar immunitzat? Sincerament, a casa quasi em feia vergonya queixar-me; ja ho veien que no estava fi, no calia fer-ho més evident, a risc de quedar jo, en evidència.

Així és, si fa o no fa, com es troba cada dia la Sira, afectada pel Covid persistent... Bé, així i més: febrícula, malestar general, mal de cap, fatiga, dolors musculars... Així cada dia, no unes hores a la tarda; així cada dia des de fa més d'un any: així cada dia, uns dies millor, d'altres pitjor, des de fa catorze mesos i mig. Així cada dia...

El meu malestar és un tip de riure!
Sí, si és (només) això, que sigui el que Pfizer vulgui!

A un pas de la pauta completa

Demà a mig matí rebré la segona dosi del vaccí, tot i que a mi m'agrada més dir-ne vacuna. Sospito que, com aquests darrers dies, hauré de fer cua entre els plàtans de la Devesa abans d'entrar al Palau Firal, reconvertit per a l'ocasió com a centre de vacunació. La cua i l'espera pagaran la pena si el resultat final és sortir-ne amb la pauta completa de la vacunació.

A més, ara que als de la meva generació ja els toca vacunar-se, no sé si de la primera o de l'única dosi, ja no sentiré la incomoditat per vacunar-me quan per edat, encara no em tocava...

Amb la segona dosi suposo que ja podré tenir aquest controvertit certificat digital de vacunació, tot i que no espero que, ja amb la pauta completa, el dia a dia de la meva vida canviï gaire; no tinc previst fer cap viatge ni res massa diferent del que he fet, o deixat de fer fins ara. Sí que espero, no obstant, poder contribuir, com la immensa majoria, a la immunització contra el virus per anar recuperant, més aviat que tard, part del que aquests mesos hem perdut: recuperar somriures, recuperar trobades...

Sí, més que viatjar, el que m'agradaria és poder prescindir més de la mascareta, especialment al carrer i en espais oberts, i recuperar trobades amb familiars i amistats, naturalment mantenint mesures preventives.

Demà ja tindré al cos la segona dosi, i confio que se'm posarà bé, com la primera. Quan vaig rebre el missatge per a vacunar-me de la primera dosi em vaig enfadar més que alegrar; ara que estic a un pas de la pauta completa, agraeixo disposar d'un sistema sanitari públic que, tot i les mancances que encara té, està vacunant amb celeritat i eficiència a la població; és trist dir-ho així però sí, em sento i sóc un privilegiat, que malauradament quelcom tan bàsic i vital com la vacunació contra la Covid-19 no està a l'abast de tothom, arreu del món...

A un pas de la pauta completa, moltes gràcies!

Vacuna sense èpica

No va haver-hi èpica. Dijous a la tarda em vaig vacunar i en el moment de la punxada no va haver-hi èpica, ni una dosis d'èpica!

Ningú em va aplaudir, ningú va immortalitzar el moment, ningú em va prendre declaracions quan vaig sortir, més sorprès que triomfant, del box de vacunació... Res, punxada i a seure i esperar uns minuts en una sala de repòs, que no d'espera, en una estranya solitud col·lectiva, això sí, de ramat vacunat!

De fet tot va ser tan ràpid que ni en vaig ser conscient, de la punxada, i ni tan sols vaig pensar a preguntar quina vacuna m'havien inoculat al cos! Tot va passar molt ràpid, com una exhalació. No vaig tenir temps ni per degustar el moment!

La cua d'espera no era ni cua, ni d'espera, sinó un flux continuu de persones cridades a ser vacunades, i quan vaig entrar al box de vacunació i seure a la cadira ho vaig entendre. Targeta sanitària en mà em van demanar si m'anava bé que em punxessin al braç esquerre i quan vaig seure, la sanitària va dir-me no sé què mentre m'untava el braç d'alcohol i en menys de cinc segons em va dir: ja està! I jo... Ja està?

Vaig quedar descol·locat. Ni tan sols vaig gaudir del moment, ni tan sols vaig patir pel moment! Va ser un pim-pam. El següent!

A la sala de repòs, que no d'espera, el comentari generalitzat era la rapidesa del procés i sobretot, la fugacitat del moment! És evident que posar-se la vacuna no és com degustar un bon vi, per més que a la televisió ens hagin vestit d'èpica el moment de vacunar-nos! És simplement el que és: un tràmit, important, però només un tràmit.

No va haver-hi èpica. El moment de la vacuna no té més èpica de la que hom hi vol posar. Salut ens posa la vacuna, l'èpica és cosa nostra!

Avui em vacuno!

Hola món, avui em vacuno!

Si cap contra temps no ho impedeix, avui a la tarda ja estaré vacunat de la Covid-19. No sé quina vacuna em punxaran, i de fet m'és igual, que em posin la que toqui!

Si la vacuna contribueix (més aviat que tard) a generar una major immunitat, a deixar enrere la mascareta i a anar recuperant una certa normalitat, benvinguda sigui!

Vacunar-se és quelcom més que un gest purament individual, també és un gest col·lectiu que contribueix al combat contra aquest virus; vacunar-se, doncs, també és un gest solidari! 

A casa la notícia de la meva vacunació va ser rebuda amb entusiasme, molt més entusiasme del que, d'entrada, em va despertar a mi, més preocupat per si Salut (també) em feia més gran del que sóc. Resulta que em vacunen, em van dir, per pertànyer a una entitat del tercer sector... em vaig quedar més tranquil!

En fi, el que us deia, a casa la meva l'anunci de la meva vacunació va ser motiu d'alegria, i fins i tot entre alguns amics (coetanis) ha estat motiu d'enveja, naturalment sana!

Avui em vacuno i confio que tot anirà bé. I si la vacuna em causa alguna molèstia, segur que el mal serà molt menor del que em podria causar el virus.

Avui em vacuno i, vés per on, de totes les que m'han posat al llarg de la meva vida, aquesta és sens dubte la més celebrada! Perquè aquesta vacuna, no en dubteu, d'una o altra manera la celebrarem! 

Però... quina edat es pensen que tinc?!

La setmana passada llegia al diari que a les persones entre 40 i 50 anys ens vacunarien a partir del mes de juny, ara que ja havien començat amb les de cinquanta en amunt...

El dimecres de la setmana passada vaig rebre un missatge de text de Salut que em deia: "Hola Roger. Formes part d'un dels col·lectius convocats a vacunar-se contra la COVID-19. Demana la teva cita per vacunar-te a https://vacunacovid.catsalut.gencat.cat/".

El missatge, d'entrada, em va estranyar i fins i tot inquietar. Com és que rebia el missatge? A quin col·lectiu convocat a vacunar-se se suposa que pertanyo? Vaig clicar l'enllaç i vaig consultar els col·lectius convocats i no hi encaixo en cap, ni per essencial, ni per data de naixement, ni per res de res! No serà que Salut (també) es pensa que tinc més anys dels que realment tinc? Quants anys es pensa que tinc, Salut?

Reconec que en un primer moment el missatge em va pujar la mosca al nas; fins i tot Salut em fa més gran... Tan malament em veuen? Després hi vaig veure, en aquest cas i per una vegada, la part positiva: em vacunaré més aviat! De fet abans no s'acabi aquesta setmana, ja estaré vacunat, si més no de la primera dosi!

En fi, ho sé, possiblement tot plegat m'ho hauria de prendre menys a la valenta, que no és que no accepti la meva edat, ans el contrari; com que accepto els anys que tinc, ni me'n vull posar menys, ni vull que me'n posin de més, tot i l'alopècia, les canes i ara la vacuna insisteixin en desmentir-me!

Alarma, sense estat

Fa un any "estat d'alarma" era un terme gruixut, d'aquells que imposen i fan respecte, com confinament i toc de queda.

Atemorits pel coronavirus el vam abraçar amb resignació, com un mal menor, seguint fil per randa les restriccions de mobilitat i d'activitat imposades. La situació excepcional requeria mesures excepcionals, i sens dubte l'estat d'alarma ho era, ho és.

Amb el pas dels mesos hem après a conviure amb l'estat d'alarma i amb les seves restriccions, tot i l'elevat preu que algunes activitats econòmiques han hagut de pagar i paguen encara... 

Ens hem habituat a l'estat d'alarma i a les seves restriccions, ara més laxes, ara més estrictes, i fins i tot hem aplicat, amb més o menys cara, la picaresca, que feta la llei, feta la trampa... Sí, l'estat d'alarma l'hem anat trampejant, aprimant el terme erosionant-lo amb allò de la nova normalitat, adaptant-nos a horaris, aforaments, a la mascareta i al gel hidroalcohòlic.

Ara que fa hores que l'estat d'alarma és història, no sé si el trobarem a faltar. Potser és tot just ara quan podem començar a parlar, de nou i de veritat, de nova normalitat, perquè mai hauríem de considerar com a "normal" la situació en la que hem viscut aquests darrers mesos, sota un estat d'alarma, quelcom que és i ha de ser sempre, excepcional.

Amb la fi de l'estat d'alarma recuperem drets, i amb els drets la responsabilitat d'exercir-los de forma responsable; caldria no oblidar-ho. 

L'alarma, sense estat, continua activa mentre aquest maleit virus, i totes les seves variants, segueixi actiu, i ni les vacunes, per si soles, ens mantenen ara per ara completament fora de perill, allunyats del risc.