Que nevi? No, gràcies!

La meva impressió és que la il·lusió per la neu, perquè nevi on no és habitual, és inversament proporcional a l'edat: com més gran menys il·lusió i viceversa.

Recordo algunes nevades de la meva infància, eren sinònim de festa i d'alegria; festa d'escola naturalment, i d'alegria per sortir al carrer i jugar amb la neu llençant-nos boles i buscant pendents per tirant-nos-hi amb plàstics.

De gran, per mi, amb la neu gairebé tot són mals de cap: malabars logístics recollir i quedar-nos la mainada, talls de llum, fred arreu, feina que has de deixar de fer i s'acumula... Sí, excepte la imatge de l'enfarinada, més o menys intensa, més o menys bucòlica, per mi la resta d'una nevada només són inconvenients. Si la neu ja m'agrada poc allà on és natural, a muntanya, imagineu-vos davant la porta de casa!

Ahir a Girona ciutat no va nevar i jo que ho vaig agrair. Em sap greu si us feia il·lusió, si esperàveu l'estampa de la ciutat amb el mantell blanc, però amb la neu em sento com El Grinch amb el Nadal...

Que nevi? No, gràcies!

Fred

Amb setmanes de retard ja sentim l'hivern a flor de pell; potser hi érem de fa setmanes però no ho semblava, no el notàvem.

Jo el vaig notar especialment el divendres al matí en el curt trajecte entre on vaig aparcar el cotxe i l'oficina. Era aquella fred que se't posa a dins, que et posseeix, una fred seca.

No era a primera hora, més aviat era a mig matí i jo, confiat, havia marxat de casa sense gorra. Notava com la fred pressionava el meu cap, com si volgués entrar i a fe que hi entrava. Vaig lamentar no agafar una de les gorres que tinc, potser aquella reversible grisa per un costat, negra per l'altre...

Desemparat del cap vaig fer com quan plou i no tenim paraigües i vaig anar a comprar una gorra en una botiga de roba que hi ha prop de l'oficina. La fred guanyava un a zero, m'havia agafat desprevingut, i es tractava de defensar-me, de respondre a l'atac.

La dependenta, cobrant-me la gorra que vaig comprar (me l'enduc posat!) va sentenciar: definitivament ha arribat l'hivern. Aleshores ens vam lamentar que l'hivern el notarem, a banda del cos, sobretot a la butxaca quan ens arribin les factures de gas i electricitat.

La setmana passada vaig sentir l'hivern i, diuen les previsions meteorològiques, que aquesta setmana l'hivern serà especialment gèlid! Almenys ara no m'agafarà desprevingut ni sense gorra!

Matins mandrosos de tardor, o tardes d'hivern que s'enfosqueixen?

Quarts de vuit del matí i el sol amb prou feines despunta, romanceja entre llençols i els núvols que l'acompanyen encara ho fan tot més fosc, més depriment. Aquests dies, des de fa unes setmanes, que el dia es desperti és un suplici! El dia es lleva lent i mandrós...

Enlairar la persiana de l'habitació, amb la il·lusió que la primera claror del dia la il·lumini, i comprovar que encara fosqueja convida a baixar-la i a arraulir-se morrut de nou al llit, entre els llençols, tot dient-li al dia: quan t'il·luminis ja m'avisaràs!

A finals d'aquesta setmana, amb el canvi d'horari, es farà clar més d'hora i  el dia podrà mostrar-nos la cara a una hora raonable. És clar que tot té un però i el canvi d'horari no n'és una excepció.

Si les hores del dia són la flassada, ja sabem que si l'estiro amunt s'escurça d'avall i la torna d'un matí més clar d'hora ben d'hora és una tarda que s'escurça, pel que fa a la claror, i el que em deprimirà a partir de la setmana vinent seran les tardes fosques a cap hora...

Sincerament, no sé què em deprimeix més, si els matins mandrosos de tardor o les tardes d'hivern que s'enfosqueixen precipitadament... Bé, em sembla que sí que ho sé, les tardes superen els matins, i en qüestió de setmanes, ho sé, ja me'n lamentaré!

Canvi d'armari

Dies enrere el meteoròleg Tomàs Molina ens anunciava que ja podíem endreçar la roba d'hivern, que ja no tornarà a fer fred. No és en Picó qui ens ho deia sinó en Molina, però pel fet tant és, que no parlem ni de condensació, ni de capil·laritat, ni de salnitre...

Aquest cap de setmana jo he fet el canvi d'armari, que no deixa de ser un ritual, en aquestes dates, de benvinguda al bon temps. Fa il·lusió treure la roba d'estiu, tan fresca, tan lleugera i, alguna, tan acolorida.

El meu canvi d'armari té tres etapes: sabates, pantalons i samarretes. Generalment sempre faig el canvi en aquest ordre, també a la tardor.

Començo per les sabates, traient del sabater les d'hivern, més gruixudes, canviant-les per les més fresques, lleugeres i airejades, i algunes sandàlies. Segueixo amb els pantalons, retirant quasi tots els llargs i recuperant els més prims i, sobretot, els curts, tipus bermudes. El canvi de pantalons exigeix passar la prova de la cintura, comprovar si corden bé, si van estrets o van balders... I finalment les samarretes, retirant les interiors, en el meu cas més ajustades, per les d'estiu, més folgades; samarretes i sobretot, en el meu cas, polos.

Ja tinc el canvi d'armari fet, però hi ha una peça de roba que encara no he canviat: el pijama. Sol tenir una pròrroga d'uns dies o setmanes més, que a les nits encara refresca. Caldrà veure què en diu en Molina, de les nits...

Com les aus migratòries, sabates, pantalons i samarretes d'hivern emigren cap a altres indrets de casa i de l'armari, convenientment encaixats, i no tornaran fins que a les sabates, pantalons i samarretes d'estiu els arribi l'hora d'hibernar.

El cicle de l'armari és com el de la vida i per algunes peces aquest és el primer canvi d'armari, per d'altres el darrer...

Horari d'hivern, horari d'estiu

Horari d'hivern, horari d'estiu, horari d'hivern, horari d'estiu... Potser ja seria hora de deixar de donar tantes voltes al canvi d'horari i quedar-nos-en amb un.

Aquest dissabte a les notícies entrevistàven experts que advocaven per mantenir l'horari d'hivern, opció que argumentaven per motius de son i descans, de rendiment escolar i laboral, prioritzant la llum solar més al matí que a la tarda.

És millor que els estudiants vagin a l'institut amb la llum del dia (per tant que es faci clar més d'hora, com amb l'horari d'hivern) i que al vespre no enganyem el nostre cervell fent-lo creure que a les vuit encara és de dia (per tant que es faci clar més d'hora, com amb l'horari d'estiu).

Jo, insisteixo, sóc més d'horari d'estiu que d'horari d'hivern, que això que a cap hora sigui fosc ho trobo molt depriment, que a mi m'agrada que el dia s'allargui i no em fa res que a primera hora del matí al sol se li enganxin els llençols...

És clar que mentre anem traient els pètals de la margarida (horari d'hivern, horari d'estiu, horari d'hivern, horari d'estiu...), i mentre discutim si canviem o no de fus horari podríem anar avançant seriosament en la reforma horària de la que tant parlem i poc implantem.

Horari d'hivern, horari d'estiu, horari d'hivern, horari d'estiu... I així procastinem, donant voltes i més voltes al canvi d'horari, cada mes d'octubre i cada mes de març, mentre no ens atrevim a modificar els horaris laborals i comercials, i mentre anem grapejant amb els escolars.

D'horari d'hivern a horari d'estiu, qui horaris passa anys empeny... 

Les platges, en silenci

Les platges fa mesos que, com alguns animals, hivernen. Durant la seva hibernació  esdevenen llocs agradablement silenciosos on el soroll del vent i l'onatge es fan més presents, alliberats del brogit dels estiuejants i turistes que en qüestió de setmanes iniciarà el seu crescendo.

Amb l'entrada a la primavera comencem a albirar les platges a l'horitzó com un territori a conquerir de bell nou quan la calor, instintivament, ens hi porti.

La majoria dels nuclis urbans de les platges també viuen l'hivern endormiscats, mantenint una mínima activitat comercial i turística, sobretot els caps de setmana, en una mena de letargia que els manté en vida, tot i fer la impressió, per contrast amb l'ebullició estival, d'estar esmorteïts.

Poblacions que durant la major part de l'any viuen a un ritme més pausat, i que s'accelera i s'intensifica vertiginosament els mesos d'estiu, densificant hotels i establiments turístics, carrers i platges.

Les platges, en silenci, transmeten una agradable sensació de tranquil·litat, fins i tot quan es mostren feréstegues amb el mar remolinat, sobretot perquè es transformen en un espai més per a gaudir que per a conquerir; a l'hivern ningú competeix per un pam de sorra a primera línia de mar.

I si bé l'aigua no convida a entrar-hi, la platja s'ofereix com un espai per passejar i contemplar la seva virginitat artificial, despullada de tot allò que a l'estiu ens sobra (soroll, para-sols, tovalloles, turistes...), tot allò al que nosaltres també hi contribuïm amb escreix.

Les platges, en silenci, en qüestió de setmanes tindran els dies comptats... Gaudim-les abans no sigui massa tard.

Les sabatilles d'hivern

Aquests dies a casa estic presentant la nova temporada de tardor - hivern, i vaig desfilant, tot sol i sense públic, davant el mirall de la meva habitació. La col·lecció no és nova, sinó la de les temporades anteriors, que novament abandonen el fons de l'armari després de la seva particular hibernació estival.

Anys enrere, quan era petit, el quid de la qüestió del canvi de temporada era si la roba em quedava curta, però ja fa molts anys que del que es tracta de mesurar, aquests dies, és si els botons de camises i pantalons corden sense deixar-me sense alè, o sense el risc d'esdevenir perillosos i improvisats projectils!

Ja m'he acomiadat dels pantalons curts i els polos i camises de màniga curta, a reveure!, al mateix temps que dono la benvinguda als jerseis gruixuts i de llana, que ja escalfen a la banda per quan vingui la primera i inesperada (que boig el món, que boig el temps!) onada de fred.

Dies enrere vaig fer el mateix amb el calçat. Sandàlies, xancletes i sabates fresques van abandonar el sabater, com qui abandona l'acadèmia fins a la propera temporada, i al seu lloc ja esperen tanda les sabates que millor suporten les inclemències del temps. També fa dies que ja calço les sabatilles d'hivern, més tancades i càlides, que de fet són les que marquen l'inici del canvi de temporada.

Amb les sabatilles d'hivern als peus, la primera flassada (el nòrdic prim) al llit i el llenyer farcit la fred ja pot trucar a la porta...

La Candelera (se'n) riu

Si fóssim fidels a la tradició, ahir, diada de la Candelera, hauríem desmuntat el pessebre. Em temo que aquesta tradició ja l'hem perdut...

També si fóssim fidels a la tradició, les dones que han parit recentment haurien d'anar, quaranta dies després del naixement de la criatura, a presentar-la als sacerdots d'algun temple i fer-hi una petita ofrena, tal i com, sembla ser, va fer la Verge Maria quaranta dies després de Nadal (el 2 de febrer), i a banda de presentar Jesucrist al Temple de Jerusalem, en un 2x1 de l'època, també li van purificar l'ànima, tot i que ignoro què la deuria embrutar...

Fidels a la tradició ahir a Punxsutawney (Pensilvania) van celebrar el dia de la marmota, una tradició que sembla atrapada en el temps... Aquí no som de marejar la marmota, aquí som més de marejar la perdiu, però aquest és un altre tema, i ara em fa tanta mandra...

Si fóssim fidels a la tradició ahir ja vam pronosticar el temps que tindrem en el que resta d'hivern, que "si la Candelera riu, el fred és viu"... Però no sé si tanta tradició es pot sostenir en el nostre temps, entre el canvi climàtic que embogeix el temps, i la pandèmia que ens embogeix a nosaltres!

Jo diria que la Candelera, com la marmota, més que riure, se'n riu de tot plegat, de nosaltres i les nostres tradicions...

El refrany de la setmana, sobre el desembre

 "No hi ha any sense refrany", tampoc cap mes, i el desembre no n'és una excepció.

Com a mes frontissa, just el que tanca l'any, el desembre no s'escapa d'esdevenir senyal de bons o mals auguris per l'any nou que s'albira, essent la fred la vara de mesura, en faci més o menys... "desembre que fred no plany, bon gener i millor any", "desembre tremolant, bon gener i millor any..."

El refranyer del desembre està colgat de fred i neu, com és natural, que "el fred del desembre es fica dins per sempre", i "la neu del mes de desembre té queixals i dents"; però no tot han de ser gebrades i alguns refranys també juguen amb el contrast del desembre congelat amb altres mesos més calorosos, i no sempre, necessàriament, parlant del temps, com aquest que hauria d'haver recordat aquest estiu: "qui canta a l'agost, al desembre dejuna".

Sigui com sigui, el refrany més irrefutable del mes de desembre, i encara no s'ha demostrat el contrari, és el que diu, ras i curt, que "desembre finat, any acabat!".

Turmells nuus, o quan jo començo a repapiejar...

Quan necessito escurçar la vora d'uns pantalons acabats de comprar recorro a la meva mare (les mares al rescat!) i ella, agulles en mà, marca la vora per on haurà de tallar, primer, i cosir després; la meva mare generalment tira llarg, i si alguna vegada jo tiro amunt m'adverteix del risc de semblar en "Pepito va de curt!"

No sé qui, i amb quin interès, ha posat de moda això d'anar amb pantalons que no arriben als turmells combinats amb mitjons que no els tapen, deixant aquesta part final de la cama al descobert, a les portes de l'hivern!

Aquests dies que refresca més, m'hi fixo i no paro de veure noies (i nois) amb aquest "outfit", que en diuen, i fins i tot he vist dones i homes (aparentment) més grans que jo refredant-se els turmells! El súmmum és que, a més, hi ha qui duu els pantalons estripats o esparracats!

Això sí, duen el tors abrigat amb jaquetes i anorac de plomes, i entenc que a sota hi duen alguna samarreta, qui sap si tèrmica, i un jersei o una dessuadora, tant li fa... Tant d'abric cintura amunt, i cames avall van mostrant la part baixa de les cames i els turmells i, dedueixo, passant fred!

En fi, no sé si és pitjor qui ho ha posat de moda, o qui la segueix tot i fer (i entenc que passar?) fred! Que no tenen mitjons llargs? O unes bones (i càlides) botes?

És clar que el problema dec ser jo, que ja em faig gran (i repapiejo) i em costa d'entendre aquestes modes; i com diria la meva mare, quan veig els turmells nuus a pocs graus sobre zero, jo també penso que semblen en "Pepito va de curt!"