dijous, 10 de desembre de 2020

Normals?


Som únics i irrepetibles, i com nosaltres no hi ha hagut, hi ha, ni hi haurà ningú més!

I tot i la nostra singularitat no són pocs els esforços que fem, ja essent infants, per atenuar les nostres diferències, allò que ens fa únics, fins i tot dissimular-les en un procés d'homogeneïtzació, segurament inevitable, alimentat per la necessitat de socialització.

En el nostre procés de socialització, curiosament, mentre ens allunyem dels altres per reafirmar-nos accentuant el que ens diferencia ens apropem als iguals, també per a reafirmar-nos, mimetitzant-nos-hi.

I allà on no hi arriba la socialització, en la recerca de la nostra identitat, hi arriben la moda i la cultura amb els seus cànons i les seves tendències, encaixant-nos amb patrons estètics i fins i tot ideològics.

És clar que la recerca de saber (descobrir) realment qui som i, sobretot, com som no sé si s'acaba mai, ja que evolucionem constantment, fins i tot en allò que ens fa únics, irrepetibles...

D'alguna manera la majoria de les persones procurem circular per la vida com a persones normals, situant-nos en la part central de la Campana de Gauss, si és que la vida, o algun dels nostres talents, no ens ha situat, en algun moment o per algun motiu, en algun dels extrems.

No sé si la clau de la vida és fugir, com a mínim vers la nostra pròpia concepció, d'aquesta part central de la Campana de Gauss, i reconèixer-nos com a individus únics i irrepetibles, i per tant cercar allò que ens fa ser extraordinaris o, si ho preferiu, gens normals.

Perquè, com mostra aquest curtmetratge, si ningú és normal, perquè insistim en fer veure que ho som?

Cap comentari:

Publica un comentari