dilluns, 22 de juny del 2009

Sóc amo i senyor del meu càrrec de conseller comarcal?

Des de l’any 2003 sóc conseller del Consell Comarcal del Gironès pel grup PSC-PM; per ser conseller comarcal he de ser, necessàriament, regidor d’un dels 27 municipis del Gironès, pel què des del 2003 sóc també regidor de l’ajuntament de Sarrià de Ter pel PSC.

Per ser regidor m’he hagut de presentar per una candidatura, en aquest cas del PSC; per ser conseller comarcal m’ha hagut de designar el partit pel qual sóc regidor, en aquest cas el PSC. És a dir, sóc regidor i conseller comarcal amb el vist i plau i conformitat del PSC. Però des del moment en què prometo ambdós càrrecs, el de regidor i el de conseller, la llei em converteix a mi, i no al partit, en l’amo i senyor dels meus càrrecs, almenys fins a la fi dels mandats d’ambdues administracions, que en tant que locals són coincidents.

Al PSC li podria interessar prescindir de mi com a conseller comarcal al Gironès i/o regidor del PSC a Sarrià de Ter, però per més que li interessés, hauria de ser jo, personalment qui hauria de presentar la renúncia al càrrec. I podria decidir no presentar-la... Al cap i a la fi, jo sóc amo i senyor dels meus càrrecs...

Això és el què aproximadament ha passat al consell comarcal del Gironès; un conseller comarcal del grup minoritari al govern no ha volgut presentar la seva renúncia com a conseller comarcal tal i com el seu partit (bé, el partit que fins ara l’ha aixoplugat al consell comarcal, també al seu municipi) li va demanar. Ells volen que plegui de conseller comarcal per deixar pas a un altre càrrec electe i ell s’hi nega, de moment, en rodó. La qüestió és més complexa, però no seré jo qui entrarà en les interioritats personals i d’un partit que no és el meu.

Però aquest fet, comú en molts altres casos (potser els més coneguts són els de transfuguisme: quan una persona és escollit regidor per unes sigles i acaba donant suport en unes altres), ens ha de fer reflexionar, si més no em fa reflexionar, en fins a quin punt els càrrecs electes hem d’estar subjectes o no als partits que ens aixopluguen, o bé una vegada escollits càrrecs electes podem actuar-ne al marge, accentuant-ne els aspectes i interessos més personals (que no particulars).

Potser les llistes obertes evitaria aquestes situacions, que són incòmodes per les persones, els partits, les institucions i, en general, la política i la ciutadania... Però son aquestes trifulques les que, tot sovint, fan que la ciutadania observi els polítics com a classe (ells s'ho fan i desfan) allunyats de la seva vida, els seus problemes...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada