Ventres com a salconduit, infants com a mercaderia

El concepte de precampanya electoral cada vegada costa més de definir i de precisar temporalment, sobretot en legislatures curtes i convulses com les darreres catalanes i espanyola.

En aquestes circumstàncies la precampanya és quasi permanent, esdevenint un període ric en globus sonda, en missatges llençats a l'electorat per a calibrar quina rebuda i resposta tenen, i valorar així si els missatges poden sobreviure i entrar en la campanya, o bé moren allà, sense glòria, com el soldat que mor a la rere guarda sense entrar en batalla!

Les precampanyes són períodes de tempteig, d'assaig i error, una mena de banc de proves per anar afinant l'argumentari electoral, fixant les idees força i entrenant les rèpliques que exigiran, i que permetran marcar distàncies amb els adversaris polítics.

M'agradaria pensar que la proposta del Partit Popular de Pablo Casado de convertir els ventres de les dones immigrades com a salconduit, i els seus infants com a mercaderia, es fa en aquest context de banc de proves, davant la necessitat de tapar la fuita de vots cap a Vox, i no des del convenciment d'aplicar realment tals mesures, en cas de governar...

S'albiren temps (encara més) convulsos...

La culpa no és del relator

"La culpa fue del Cha-cha-chá", cantava Jaime Urrutia de Gabinete Caligari, txa-txa-txa!, i ell sabia que en realitat no ho era, com tampoc ho és ara del relator!

El relator, com el txa-txa-txa de la cançó, és només l'excusa, i ni tan sols és la perfecta, tampoc la millor, sinó la més disponible, la que passa per allà, la.que passa per aquí...
Per la dreta espanyola, i part de la suposada esquerra, el relator ha estat la gota que ha fet vessar el got, la prova del nou i del cotó de la submissió del president Pedro Sánchez i el seu govern a la voluntat del govern català en les seves ànsies (dèria?) independentistes. Traïció!, es van afanyar a clamar!

La vintena d'insults del líder del Partit Popular, un desfermat Pablo Casado, va dedicar al president Sánchez, a banda de quedar tristament per la història i l'hemeroteca, han atiat encara més el conflicte, fent-lo més irresoluble i situant, ja no el diàleg sinó el seu intent, a l'alçada del terrorisme, o pitjor!

La culpa no és del relator sinó d'una dreta que negarà a la major qualsevol intent de diàleg i (per tant) resolució d'aquest conflicte polític que no passi per la submissió i (sobretot) humiliació del moviment independentista. O 155 dur i permanent o 155 dur i permanent!

És clar que la situació d'ara no és només responsabilitat (per no dir culpa) de la irresponsable dreta, escorada cada dia més a l'extrema dreta i al populisme, la responsabilitat també és dels governs català i espanyol, ambdós, des de la diferència, a priori predisposats al diàleg però alhora atemorits per ser titllats de traïdors pels seus. Les 155 monedes de plata pesen molt, van pesar molt sobre el president Puigdemont i pesen molt sobre qualsevol intent de cessió, que seria llegit com una debilitat.

Uns i altres s'exigeixen un coratge que no s'apliquen a ells mateixos, el coratge de cedir, si del que es tracta és de dialogar i negociar.

I és clar, el calendari tampoc ajuda, per més que la necessitat dels pressupostos d'aquí i d'allà sembli imperativa; negociar en ple judici dels presos polítics potser també condiciona massa...

En fi, ja ho diu la cançó:
"La culpa fue del Cha-cha-chá,
sí fue del Cha-cha-chá,
que me volvió un caradura
por la más pura casualidad"

Paraula de Fabra: madrassa

No, una madrassa no és el barbarisme de marassa ("mare excessivament bona, condescendent amb els fill"), és quelcom molt diferent.

Madrassa:

f àr Als països islàmics, escola d'ensenyament religiós.

Lamentable i desafortunada, a banda de demagògica i senzillament falsa, l'equiparació que el president del Partit Popular Pablo Casado va fer de l'escola catalana, titllant-la de madrassa independentista!

Desfrenat en la seva deriva cap a l'extrema dreta, Casado tira pel dret i de la veta del conflicte català, interessat com d'altres en mantenir la tensió política, i incrementar-la si cal amb un nova, i més incisiva, aplicació del 155.

Sap que és mentida, sap que l'escola catalana no és una madrassa independentista, ho sap però li és igual doncs, com Ciutadans, és un model que vol dinamitar.

De tenir raó Pablo Casado, de ser cert el que diu, avui el percentatge de no independentistes seria molt menor, doncs tots els que han anat a l'escola catalana, que no són pocs, engreixarien (i eixamplarien) amb escreix aquesta mítica base social de l'independentisme.

En fi, no oblidem que Pablo Casado a banda d'alumne avantatjat de Màster també ho és de la FAES... No sé si és per això que hi entén tant, de madrasses...

Les pistoles de Pablo Casado

S'han de tenir pocs escrúpols, o cap, per dir el que el president del Partit Popular, Pablo Casado, va deixar anar l'altre dia en una emissora de ràdio: "Esto del diálogo está muy bien cuando se dialoga sin una pistola encima de la mesa".

Preguntat pel periodista (qui ha posat la pistola sobre la taula?) ell es va excusar dient que és una manera de parlar, fent de la pistola la desafortunada metàfora del xantatge que, segons ell, l'independentisme fa al president espanyol, Pedro Sánchez.

No són pocs els esforços que cert unionisme espanyol fa per equiparar l'independentisme català amb el terrorisme d'ETA i el seu entorn, qualificant constantment als independentistes de terroristes; ara Pablo Casado ha fet un pas més posant-hi una pistola, situant en l'imaginari col·lectiu la imatge de l'independentisme català empunyant una pistola. Res més lluny de la realitat!

Suposo que deu fer temps que Pablo Casado tenia ganes de deixar-ho anar, doncs aquestes coses més que dir-les es deixen anar com si res, enmig d'un soliloqui i com qui no vol, com qui volent es tira un pet dissimuladament.

Pablo Casado veu pistoles, Mariano Rajoy veia filets de plastilina, José Maria Aznar veia armes de destrucció massiva i Ángel Acebes de les dues línies d'investigació dels atemptats de l'11 de març de 2014 només en veia una, la d'ETA!

La mentida, al Partit Popular, sembla un mal endèmic, i no sembla tenir remei...

Pablo Casado, quina mandra!

A la seva manera, i salvant les distàncies, el Partit Popular intenta fer, ara, el que Convergència (CDC) porta fent d'un temps ençà: passar pàgina!

Passar pàgina no només per deixar enrere un passat massa pesant, per deixar anar llast, passar pàgina també per, sobretot, tenir la capacitat i possibilitat de tornar a volar a nivell electoral.

Després de perdre sorprenentment el govern, sorpresa per la moció de censura que no pels motius que la van motivar, i reculant a les enquestes i sobretot en el cor i les fantasies electorals dels votants de dreta el Partit Popular vol aprofitar aquesta crisi per convertir-la, vés que originals, en una oportunitat. I l'oportunitat resulta que té nom: Pablo Casado!

Pablo Casado, de currículum acadèmic (i polític) més que qüestionable, vol ser, a banda del nou capità del Partit Popular, l'antídot d'Albert Rivera; això sí, guanyi un, guanyi l'altre qui sembla que ara no perdrà serà José María Aznar!

Polític de llengua afilada Pablo Casado també voldrà ser, ara des d'una posició més prominent, el nou, incansable i implacable flagell contra l'independentisme, escorant el seu partit encara més cap a la dreta, aprofitant que ara el Partit Popular està alliberat de la (sempre mínimament moderadora) responsabilitat de govern.

Sincerament, tot just comença el seu lideratge i a mi Pablo Casado ja em fa mandra, molta mandra! Em sembla que ja començo a enyorar Mariano Rajoy i el seu tarannà tan seu, que feia com si res...