Un diu que de tanta pressa i tantes ganes que tenia per arribar i veure món va néixer abans d'hora i, és clar, va anar directament a la incubadora; un dia va haver-hi una incidència a l'hospital que el va afectar directament quedant-se per moments sense oxigen i afectant-lo, en aquell moment i de per vida, de paràlisi cerebral.
Aquell fet, com d'altres amb la nostra, va marcar-li la vida i lluny de lamentar-se'n (tal vegada algun dia va fer-ho) el reafirma en la convicció que li va permetre al seu dia conèixer i enamorar-se de la seva dona, afectada també de paràlisi cerebral, i ser (ahir) amb nosaltres parlant-nos de valors, motivació i treball en equip!
Una altra agraeix sincerament a totes les persones que de petita la compadien a ella i sobretot a la seva família: no podrà fer ni ser res aquesta nena, més enllà d'una càrrega!
I és clar, una cosa és tenir paràlisi cerebral i l'altra ser ximple i ella, llesta com és, ho escoltava i en comptes d'empetitir-se es va fer encara més gran. Avui condueix la seva cadira de rodes amb la barbeta, tecleja amb destresa el seu telèfon mòbil amb el nas i gaudeix d'una autonomia i llibertat que s'ha treballat i guanyat a pols. I per postres acaba de guanyar la medalla de bronze al Campionat del Món de Boccia celebrat recentment a Portugal!
Aquests van ser només uns fragments dels relats de vida que els membres de l'Associació No Som Invisibles van compartir ahir amb participants del programa Reincorpora a Girona en un taller que va permetre'ns pintar, literalment, amb el cap!
Jo aquí no pinto res!, vaig dir en un principi intentant esquivar d'entrada posar-me el pinzell al cap, però de seguida vaig adonar-me del meu error: aquí no només pinta tothom, sinó que tothom hi pinta molt!
Aquest és el repte, aquesta és la clau, que malgrat pinten i hi pinten molt, com tothom, hi ha persones que, pel motiu que sigui, per més que les veiem les fem invisibles...
I tu, què (hi) pintes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada