BZRP Music Sessions #53. Minuts Musicals històrics.

El 7 de maig de 2010 la cantant colombiana Shakira va publicar la cançó "Waka Waka (Esto es África)". La cançó va esdevenir la cançó oficial del Mundial de Futbol de 2010 que es va jugar a Sud-àfrica.

L'11 de juliol de 2010 el futbolista català Gerard Piqué va guanyar amb la selecció espanyola el Mundial de Futbol. La Copa del Món no va ser l'única alegria de Piqué d'aquell Mundial: mesos més tard, ja a l'any 2011, Gerard Piqué i Shakira van fer pública la seva relació.

Dos fills i onze anys després, aquest passat 2022, aquesta parella mediàtica es va trencar i aquesta setmana, el 12 de gener de 2023, Shakira (juntament amb el productor musical Bizarrap) ha trencat, amb 64 milions de reproduccions, el rècord de reproduccions a YouTube en 24 hores.

No sé si aquesta cançó tindrà pàgina pròpia a la història de la música (tot sembla indicar que sí) però el que ja és, a banda d'actualitat, és històrica per l'impacte que ha tingut.

Aquesta 53a sessió musical tanca (?) el tríptic musical amb el que Shakira ha anat despullant i estripant la seva separació, després de "Te felicito" i de "Monotonía".

Aquesta cançó ens ha recordat que el despit és una de les grans fonts d'inspiració musical, com ja vam veure fa uns anys amb els Minuts Musicals de desamor... A diferència de moltes altres cançons en aquesta, per més que no vulguem, tothom en coneixem el context i sabem a qui van dirigits els dards que Shakira llança udolant, vull dir cantant!

Minuts Musicals de desamor amb "Les meves ex i tu"

Abans el drama era que et deixessin per telèfon, o per missatge quan va arribar la telefonia mòbil! Ara per analogia el drama és que et deixin per WhatsApp amb un missatge o, encara pitjor, amb una emoticona!

No sé si és més elegant que et deixin amb una cançó; potser és igual de trist i fotut, però com a mínim és més elaborat que un simple missatge!

Aquesta cançó de desamor d'avui, la darrera, té prou elements per sospitar que s'adverteix un comiat; d'entrada al principi apareix la temible frase "hem de parlar", frase que gairebé mai inspira bons auguris...

I després, per si quedava algun dubte, o algun bri d'esperança, un estudi americà és el pretext perfecte per donar força als arguments que "l’amor només dura un temps" i que "s’acaba evaporant un 100%"!

La cançó no estalvia el mal moment de tota ruptura, tampoc el recurs (hipòcrita?) de "ho faig per tu", ni l'esperança que, superades les inevitables turbulències, "segur que no ens pot anar tan malament"...

En tot cas quan et canten, no crec que a cau d'orella, que "Les meves ex i tu
teniu tant en comú" és fàcil endevinar que el comú és i serà, precisament, la condició d'ex!





En fi si hi ha cançons d'amor bé n'hi ha d'haver també de desamor; si n'hi ha per enamorar, s'agraeix que n'hi hagi, també, per a trencar el que ja no és amor!

Fins aquí els minuts musicals de desamor... La setmana vinent, l'any vinent, els minuts musicals seran de pel·lícula!

Minuts Musicals de desamor amb "Mi primera combustión"

"Sabéis cuándo quedas con una ex y te da la sensación de... qué es lo que vi en ella?"

Amb aquestes paraules, i algunes altres, i només dos acords, Santi Balmes enllaçava "La niña imantada" de "Mi primera combustión" en una de les seves genials i energètiques gires...

"Mi primera combustión" parla del retrobament amb una ex, sis anys després que la relació s'incendiés irremissiblement, i després que ell trobés qui l'ajustés de nou... Hi ha relacions que val més deixar-les, més que amb un punt i seguit, o un punt i apart, amb un punt i final!

Hi ha relacions que són una autèntica comunió, d'altres una virulenta combustió!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos"

Tal vegada a la lletra d'aquesta cançó li sobra el punt d'escatologia, sobretot perquè la imatge que ens evoca (de merda no fins al coll, sinó fins als ulls!) és prou desagradable.

És clar que alhora li podem agrair que no vulgui edulcorar el que, en cap cas, o si més no en aquest, és dolç! Dir les coses pel seu nom a vegades ajuda, ajuda a situar-les en el seu punt just, i a partir d'aquest punt de realitat decidir, actuar.

Aquesta cançó, però, exigeix superar la merda i endinsar-se en el relat que explica, el relat d'una relació acabada però que possiblement no s'ha tancat del tot, un relat de solitud de persones que no es troben ni a elles mateixes...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "I’m not the only one"

El mite de l'amor romàntic, o potser no cal anar tan enllà (potser és tan sols una qüestió social i cultural promoguda per a mantenir la integritat dels béns), fa que la majoria de nosaltres tinguem la necessitat de sentir-nos únics als ulls de les nostres parelles, únics en tant que exclusius.

Quan formem una parella esperem que el nostre lloc no l'ocupi ningú més, i de la mateixa manera que nosaltres preservem en un lloc preferent, en el lloc preferent, a la nostra parella, esperem que ells, o ell, també ho faci!

Aquesta és una qüestió que, en el llenguatge de les relacions de parella sovint definim com a fidelitat i que l'abast i límits d'aquest concepte massa vegades es dóna per entès, però no sempre es defineix i concreta, i encara menys (o potser sí), es parla i es pacta.

Que una parella parlin i contrastin el que cada un entén per fidelitat, i fins a quin punt els compromet i compromet el futur de la parella és quelcom inevitable que passa tard o d'hora, i sempre serà millor parlar-ho abans de qualsevol malentès, que no quan el problema ja és majúscul!

També és cert que hi ha qui no sent aquesta necessitat de sentir-se únic, tot i que a vegades em sembla que hi ha qui confon el desig (inclòs el postureig) amb la veritat... i ja sabem que la veritat vertadera és íntima i personal, moltes vegades fins i tot intransferible!

Ei, i quan parlo de sentir-se únic no estic parlant de pertànyer a ningú, d'esser-ne ostatge! Això és tota una altra cosa que poc té a veure amb l'amor...

És clar que quan aquest sentiment de sentir-se l'únic o l'única es trenca ("But when you call me baby / I know I’m not the only one") es trenca quelcom, s'esberla l'amor...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Lucía / Penélope"

Em debato, aquesta setmana, entre dues cançons (d'amor?) de Joan Manuel Serrat que porten per títol dos noms de dona, Lucía i Penélope.

Podria debatre'm, també, entre dues altres cançons de Joan Manuel Serrat que canten sobre l'amor quan aquest ja no hi és, quan és un agredolç record que a voltes reconforta, a voltes diverteix: paraules d'amor i conillet de vellut!

Però tornem a les cançons amb nom propi, com la que vola per Lucía, "la más bella historia de amor que tuve y tendré", i la de la Penélope del "bolso de piel marrón", a la que "un caminante paró su reloj una tarde de primavera"...

A Lucía, ell (se suposa que és un "ell") busca en l'arena "una luna llena que arañaba el mar", i assaboreix els seus records, cada dia més dolços; la Penélope en canvi, pobre infeliç a qui se li va aturar el rellotge infantil ("una tarde plomiza de abril"), no només no té cap desmai en el carrer major, sinó que a més ens deixa (i es queda) amb el cor encongit i contrariat quan, amb un inesperat gir de guió i quan semblava que arribava l'esperat amant (vatua l'olla!) la realitat es fa durament palmària: "Tú no eres quien yo espero"...

La diferència entre les dues és, possiblement, que mentre Lucía ha estimat i ha estat estimada, a la Penélope me l'imagino esperant (eternament) un amant que, d'existir, potser ni tan sols va ser això...

Em debato, aquesta setmana, entre dues cançons de Joan Manuel Serrat, dues cançons tenen nom de dona!







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Malo"

Malo és la radiografia, cantada, de la violència masclista, una cançó sobre les agressions i que retrata el masclista que les fa:
"Tu carita de niño guapo
Se la ha ido comiendo el tiempo por tus venas
Y tu inseguridad machista
Se refleja cada día en mis lagrimitas"

Malo també ens presenta qui les pateix, la dona víctima, que en aquest cas a base de cops primer sembla que es debilita, que defalleix...
"Una vez más no, por favor
Que estoy cansá' y no puedo con el corazón
Una vez más no, mi amor, por favor
No grites, que los niños duermen"

Sembla que defalleix però, també a Malo, com amb tantes altres dones, arriba un moment que fa el cor fort i planta cara:
"Voy a volverme como el fuego
Voy a quemar tu puño de acero
Y del mora'o de mis mejillas
Saldrá el valor pa cobrarme las heridas"

Malo és un cop de puny, un estop a la violència masclista, crit enèrgic i contundent, una cançó que posa les coses al seu lloc, les coses d'un amor que, d'haver bategat algun dia, és evident que a cada agressió, a cada cop, s'ha anat esmicolant:
"Malo, malo, malo eres
No se daña a quien se quiere, no
Tonto, tonto, tonto eres
No te pienses mejor que las mujeres"

Malo és, ja ho sabem, una cançó sense edulcorants... Car la violència masclista és impossible d'edulcorar!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Sabor a Mi"

La noieta, pobreta, es va quedar amb la mel als llavis! Quasi diria que literalment, després que ell, en un moment de la cita, li mossegués suaument el llavi inferior per indicació d'una targeta, part del joc de la cita televisiva romàntica que van tenir.

La tendra mossegada no va anar a més, com ella desitjava; aquella mossegada no es va transformar en un apassionat (i primer) petó, preludi de qui sap què, un primer petó que, ens quedarem sempre amb el dubte, potser hagués esvaït tos els que a ell li rondaven pel cap, especialment un.

Per ell, de vint-i-cinc anys, els set que els separaven d'aquesta noieta era una distància insalvable que ni tan sols la química (i la física) evident entre els dos durant la cita va poder escurçar.

Ella, no sé si més il·lusionada que innocent, va perdre tota esperança quan ell li va dir que no, que no tindrien una segona cita, i va marxar amb la mel d'una tendra mossegada als llavis, una mossegada que ni tan sols va arribar a petó!

No sé si el sabor d'aquest quasi petó perdurarà gaire temps en els llavis d'ella, no sembla que el sabor dels llavis d'ell hagi pogut sedimentar en els seus com el sabor (a mi) del popular bolero, ara que hem tornat a escoltar boleros (si és que mai hem deixat de fer-ho...) arran de la mort de Lucho Gatica!

Canta el bolero que, després de tants anys que van gaudir de l'amor, ambdós tenen (i retenen) inevitablement (i si no per força) el sabor de l'altre... Un sabor que perdurarà eternament, fins i tot més que l'amor!

La noieta, pobreta, només pot consolar-se amb la mel que li ha quedat als llavis... llàstima, però, que precisament aquesta no sigui dolça!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Solo por miedo"

La vida, també l'amor car en forma part, és plena contradiccions, contundents ambivalències!

Sí, mentre ens convencem de la nostra falsa puresa, mentre ens reafirmem en la nostra fantasia d'integritat ocultem les contradiccions que se'ns revelen dins nostre i que esquerden l'ideal que imaginem de nosaltres mateixos. En el nostre imaginari som de pedra picada, no necessàriament sempre en la realitat...

Possiblement és per això que ens agrada tant (us agradarà, segur!) aquesta cançó de Juan Pablo Silvestre, interpretada magistralment per María Salgado; ens agrada la cançó per les aparents contradiccions que descriu i que a voltes ni tan sols les esmenaríem una coma: "que brillante el futuro cuando es oscuro" o "qué segura una barca a la deriva" en són només dos exemples.

L'amor, per moments, també és pura contradicció, simple ambivalència; ja sabeu, allò de "vol i dol", de "mal si fas, mal si no fas", de la fina, i a vegades perillosa, frontera que separa l'amor de l'odi... 

Les contradiccions ens fan por perquè ens interpel·len, ens qüestionen i fan dubtar, esberlen la pedra picada del nostre imaginari, vencen la millor versió imaginada de nosaltres mateixos; i arribats a aquest punt, però, el perill no són ni les contradiccions ni les ambivalències, sinó la pròpia por i, com diu la cançó, tot el que ens perdem per la seva culpa, per la por! El drama és que ens n'adonem massa tard, concretament una vida més tard...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "L’Amour en Solitaire"

La solitud es fa present en (pràcticament) cada un dels versos d'aquesta melancòlica cançó; la solitud a la platja, en una illa, en una barca... en una festa (la solitud) "és una llàstima", diu Juliette Armanet, "dos, és molt agradable".

L'absència de l'altre, sigui pel motiu que sigui, pot fins i tot isolar-nos, aïllar-nos nosaltres mateixos fent de la solitud la millor companyia per travessar el desert, a risc de, com diu la cançó, embolcallar-se amb les onades, naufragar!

"L’Amour en Solitaire" més que una cançó és un estat d'ànim!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Oh! The Divorces"

La primera llei de divorcis de l'estat espanyol data del 1932 va ser derogada per la dictadura franquista i no va ser fins  a la recuperació de la democràcia que, l'any 1981, es va recuperar.

Recordo, de petit, com de terrible es vivia això dels divorcis, com xiuxiuejàvem entre nosaltres per informar-nos que els pares de tal o de qual s'havien divorciat, del secretisme i dramatisme que envoltava tal notícia...

Avui el dramatisme no ha canviat; és evident que un divorci, en general, representa un trauma per totes les parts afectades, infants, cas que n'hi hagi, inclosos! Però afortunadament no és quelcom que s'amaga ni, encara menys, que es senyala!

"Oh, els divorcis", canta Tracey Thorn (inconfusible veu del mític grup Everything But The Girl), en una cançó que deixa enrere les llunes de mel, els anells de noces, les infidelitats i es pregunta: quin serà el següent?

"Examina el cor", canta Tracey Thorn, "mira com està... meravella si encara està en mans segures"... En cas contrari, ja ho sabem: "Oh, els divorcis!"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Debí llorar"

Amb el desamor a vegades no n'hi ha per menys, per menys dramatisme, per menys tristesa, per menys desesperació... i a vegades, com em fa pensar aquesta cançó cubana popularitzada al seu dia per Pablo Milanés i sublimada per Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio, no n'hi ha per tant!

"Debí llorar y ya ves, / casi siento placer", comença dient la cançó, que acaba amb un definitiu "Debí llorar / pero pensé / ¿por qué?"






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Someone Like You"

Amb "Someone Like You" Adele evoca, sobre les notes d'un solitari piano, els records d'una relació passada, trencada. Ell ja està casat, ella no pot oblidar-lo i sembla témer, per sobre de tot, que ell pugui fer-ho, pugui deixar-la caure en l'oblit.

No li desitja cap mal, no hi ha en aquesta cançó esperit de venjança, sinó la necessitat de seguir representant quelcom significatiu en la vida d'ell, com ell, i el seu amor, signifiquen per ella, un amor que d'alguna manera ella encara manté viu, tot i l'esperança (més desig que desesperació) que trobarà algú com ell...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Go Your Own Way"

Si hi ha cançons que expressen un estat d'ànim aquesta, sembla, expressava especialment no només el de qui la va compondre, sinó el del grup, en aquell moment, en general.

El cert és que la relació entre el que aleshores era cantant i guitarrista de Fleetwood Mac, Lindsey Buckingham, i la vocalista Stevie Nicks, que eren parella, no passava el seu millor moment i possiblement el millor que va sortir d'aquella època de malestar i retrets va ser aquesta magnífica cançó, "Go Your Own Way".

"Go Your Own Way" va ser el primer senzill d'un dels discs de referència de Fleetwood Mac, "Rumours", i sembla que tots els rumors que desprenia el disc no eren pura coincidència sinó el fidel reflex del que passava al grup...

La cançó no pot evitar el regust agredolç del desamor, aquesta (inevitable?) barreja de nostàlgia i rancor, aquest preguntar-se com la relació pot haver-se girat com un mitjó!

Vés pel teu camí, li canta... i ella va fer-lo...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Don't Speak"

Arriba un moment, en el desamor, que s'imposa l'imperatiu: vés-te'n, deixa'm o, com avui, no parlis!

No parlis, li diu, sé el que estàs pensant i no necessito les teves raons; raons, diu i reitera, que li fan mal! El desamor també s'alimenta de la incredulitat (no puc creure que això podria ser el final) però en la seva evocació de records també apareixen, a banda dels temptadors, els terriblement aterridors.

Al llarg de la cançó no el deixa parlar, ella, "Don't Speak", li diu, i fins i tot és ella la que també vol callar, imposant, també imperativament, el silenci... Ella també sap que en aquestes circumstàncies les paraules, les dels dos, sobretot fan mal!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "I Hate Myself For Loving You"

Només hi ha una cosa pitjor que odiar a qui t'ha trencat el cor: odiar-te a tu mateix, o mateixa, per haver-lo o haver-la estimat!

Això és precisament el que canta Joan Jett, acompanyada dels seus "Blackhearts" (Joan Jett and the Blackhearts), tota una icona i referència del rock femení dels anys '80, un portent vocal i musical!

I no deixa de tenir raó, sobretot quan s'evidencia que tot plegat ha estat, possiblement, una pèrdua de temps, quan et deixen, en aquest cas, plantada; quan, com diu la cançó, primer em vas prendre el cor, després l'orgull...

Quan passa tot això i més i, malgrat tot, no es pot fugir ni escapar de la relació ("I wanna walk but I run back to you"); és precisament aleshores quan pren sentit el que Joan Jett no deixa de dir-se, de dir-nos fins i tot amb una actitud amenaçadora: "I Hate Myself For Loving You"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Todo lo que merezcas"

"Quant pitjor, millor" no és una expressió aplicada només a la política, com tantes vegades hem comprovat, també és una expressió que s'escau molt bé en les relacions amoroses, especialment quan aquestes s'esberlen i resta encara quelcom latent...

El desamor a vegades cerca guarir-se (o com a mínim consolar-se) amb la malastrugança de qui t'ha trencat el cor, a qui sobretot li desitges tot el que es mereixi, especialment només allò dolent, reclamant una mena de justícia divina: "Y sufras sin remedio"

Algunes cançons expressen perfectament aquest agre sentiment, que generalment resta com a desig no expressat, i que es fon gola endins i es mal paeix a l'estómac!

"Y que si es perra la vida
Se ensañe contigo un poco mas
Y que te falte el aire
Y que te ahogue el silencio
Y llores todos los dias
Como me hiciste llorar a mi
Y que tus dias se llenen
De infinito desierto
Y que te abrase el frio
Que un día casi me abraza a mi"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "Historia Universal"

Has pensat mai què és l'amor?
Doncs resulta que, per més que hi hagim pensat, i déu n'hi dó com hi hem pensat, personalment i col·lectivament des de la anys, dècades, segles, mil·lenis... doncs resulta (deia) que l'amor no és el que penses!

Qui més qui menys, qui s'ha enamorat, ha arribat en algun moment en aquesta determinació, quan les decepcions vencen, a vegades fins i tot per golejada, les satisfaccions, quan tornar a començar és només un miratge, quan el mal, més que cicatritzar, forma part de la relació...

Qui més qui menys hi ha passat per aquí, d'aquí que aquesta sigui, efectivament, una Historia Universal!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Minuts Musicals de desamor amb "El matrimoni Arnolfini"

"Compendi dels valors més alts de la pintura primitiva flamenca. Realisme, minuciositat, delicadesa, tot presidit per un penetrant esperit d'observació."

Aquestes són les paraules que acompanyen, a mode de peu de foto, la imatge a pàgina sencera de l'obra "Matrimoni Arnolfini" de Jan van Eyck que presideix l'inici del tema 12 del llibre de text d'Història de l'Art que vaig tenir a COU, dels pocs que encara conservo, sinó l'únic (?)...

El quadre tornaria segles més tard en forma de cançó de la mà d'Els Amics de les Arts, tot i que, al contrari del protagonista de la cançó (de l'institut se'm va quedar / només el matrimoni Arnolfini), a mi sobretot se'm va quedar el tríptic d'un altre pintor primitiu flamenc, "El Jardí de les delícies" d'el Bosch, part del qual es reprodueix en la portada del tercer disc del mític grup de música Deep Purple!

Però tornant al famós matrimoni pictòric que dóna títol a la cançó d'Els Amics de les Arts, el quadre ha generat molta controvèrsia entre historiadors, entre d'altres si la dona que apareix al quadre era la primera, o la segona, del ric mercader italià, Giovanni Arnolfini...

És clar que per controvèrsia la que es respira a la cançó d'Els Amics de les Arts, ja des de bon principi: "Per tu l'Índia van ser tres mesos vitals, / Per mi van ser noranta dies a l'exili"...

De la cançó, que amb realisme, minuciositat i delicadesa descriu certa tensió matrimonial (no com el quadre...), jo em quedo sobretot amb aquesta estrofa:

"Un marajà va perdre la dona
i aquest palau li va fer construir,
Si ens passés això a nosaltres, que faries tu per mi?
I no vaig saber que dir..."

Em quedo amb aquesta estrofa sobretot perquè davant algunes preguntes el que realment espanten, el que realment temem, són les possibles respostes, pel que sí, a vegades (per evitar mals majors...) és millor no saber què dir, de fet a vegades millor no dir res!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor? Doncs no, els minuts musicals es prenen unes setmanes de vacances i no tornaran fins el proper dissabte 8 de setembre!

Minuts Musicals de desamor amb "Killing Me Softly With His Song"

És prou coneguda la paràbola de la granota; sí, la de la granota, no el conte del gripau i la princesa que amb el seu llefiscós petó va despertar del seu encanteri un formós príncep...

La història de la granota bullint té un final més tràgic, possiblement també més metafòricament real, que la del gripau del conte...

Si llancem una granota en una olla plena d'aigua bullint, la granota instintivament saltarà de l'aigua per salvar la pell! Però si la llancem en la mateixa olla en aquest cas plena d'aigua freda i la fem bullir lentament, diu la paràbola que la granota quedarà esmaperduda i morirà bullida, doncs quan la temperatura sigui insuportable la granota ja no tindrà forces ni possiblement instint per saltar i salvar-se.

Quelcom semblant ens passa amb l'amor, amb amors que es moren lentament i quasi sense adonar-nos, doncs el desamor ha anat creixent tan lentament com lentament ha anat bullint l'aigua per la granota.

Amors, com aquesta cançó, que ens maten suaument... però maten al cap i a la fi!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!