dimecres, 25 de juliol de 2018

El dia abans


Avui fa deu anys us parlava de tal dia com avui de fa vint anys, concretament del que vaig escriure avui fa vint anys, el dissabte 25 de juliol de 1998, vigília del meu casament...

Aquell dissabte, com avui dimecres, era festiu a Girona i vam anar a Banyoles per comprar algunes coses pel casament; recordo sobretot que la Sira es va comprar unes sabates, més modestes però més còmodes que les oficials del casament, imprescindibles per tota núvia previsora, per quan els peus, després d'un intens dia, ja no donéssin de més i demanéssin a crits un respir.

A Banyoles vam trobar-nos una professora de l'institut, de l'institut que amb la Sira ja feia uns anys haviem deixat enrere; li va fer molta il·lusió trobar-nos i més en aquelles circumstàncies! Avui, quan ens trobem professors que haviem tingut a l'institut també els fa il·lusió que amb la Sira seguim junts, casats i amb les nenes grans, fins i tot més grans que quan ens van conèixer! Alguna vegada hem fet inventari de les parelles d'alumnes de l'institut (de la nostra època) que encara segueixen juntes i, que en tinguem coneixement, ben bé podriem arribar a quatre o cinc, sinó més! Relacions de llarga durada, com els elapés de l'època...

El dia abans no hi va haver comiat de solter, ja l'haviem fet dies enrere, preparat pels nostres amics i amigues amb quatre directrius prèvies que, pel bé de l'amistat i del futur de la relació, van respectar; el dia abans, però, en comptes d'estar sol a casa (aleshores vivia sol al centre de Girona) vaig quedar amb alguns amics i amigues per anar a fer un toc, amistats d'aquí i d'allà (de l'escola, l'institut i el Cau) que l'endemà es trobarien al casament, i que vaig convocar per compartir les meves darreres hores de solteria.

Aleshores aquest canvi d'estat (de solter a casat) el vaig viure amb molta transcendència, suposo que com a míniom la mateixa que vam donar, de fet, a la cerimònia i a tot l'acte del casament; avui possiblement el casament, no sé si també el matrimoni, es relativitzen més, fet que no és necessàriament negatiu, a vegades tot el contrari.

No casar-se és avui una opció tan vàlida (de fet ho hauria d'haver estat sempre) i socialment més acceptada que casar-se, i casar-se en ocasions no és més que un mer tràmit administratiu, per molts menys rellevant, alhora que comprometador, que la signatura de la hipoteca!

Al capdavall cada vegada tenen menys sentit els partits de solters contra casats (o solteres contra casades!), fins el punt que podroiem considerar-los, ja avui, un anacronisme!

Avui fa vint anys va ser el dia abans, i vint anys després us puc assegurar que l'endemà l'únic que vaig perdre va ser la solteria... I des d'aleshores no recordo haver-la trobat a faltar mai!