Els primers catalans de l'any

A Catalunya s'està consolidant una nova tradició de Cap d'Any, al costat dels salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen, del concert de valsos de la Filharmònica de Viena i de la primera capbussada de l'any: criticar els noms i l'origen dels primers catalans de l'any.

Ja fa anys que de Joans, Joseps i ases no n'hi ha a totes les cases, que en la mesura com s'ha diversificat la societat catalana, també ho han fet els noms dels nadons catalans, que són, ni més ni menys, els que neixen i viuen a Catalunya, més enllà de l'origen ètnic, cultural, religiós o nacional de la seva família.

En Jacob, en Matteo Alexander, en Víctor i l'Ayah són els primers nadons catalans d'aquest 2024 i en tot cas haurien de ser ells qui, ja grans i amb prou maduresa, decideixin si a banda de ser catalans (pel fet d'haver nascut a Catalunya), també se'n senten.

Fa un any van ser en Yousaf, l'Alex Adrián, l'Abdul Jabbar, la Dayla Mia, en Pau i la Yasmin, i els anys anteriors els primers catalans van ser l'Alexa el 2022, la Yinara el 2021, l'Àlex el 2020, l'Emma el 2019, la Raisa el 2018, la Lara el 2017, l'Erik el 2016, la Noèlia el 2015, en Tanai el 2014, en Gerard el 2013...

Convindria recordar una dada que vaig compartir dies enrere, parlant del repte de la diversitat: el 1987 la població de nacionalitat estrangera representava l'1,1% de la població catalana, el 2023 el 16,3%. Els anys vinents és possible que aquest percentatge creixi, en previsió de l'increment de població que anem consolidant, combinat amb la baixa natalitat; ja sabem que l'increment de població es produeix més pel factor migratori que per la natalitat...

Convindria que aquesta tradició no arrelés; aquesta crítica conté importants traces de racisme i xenofòbia, alimenta l'odi i no contribueix a la convivència. Quedem-nos amb els salts d'esquí, els valsos de Viena i la primera capbussada!

El repte de la diversitat

La setmana passada escrivia sobre el nou horitzó poblacional de Catalunya, ara que ja hem sobrepassat els 8 milions d'habitants, que preveu que en qüestió de dues dècades assolim els 10 milions. Vaig compartir algunes dades del Centre d'Estudis Demogràfics de Catalunya, que comparaven alguns indicadors de la Catalunya dels 6 milions d'habitants (1987) amb l'actual, la dels 8 milions d'habitants.

Hi ha algunes dades, concretament quatre, que no vaig esmentar i que avui m'agradaria repassar breument, dades que mostren de forma clara i diàfana que no només som més habitants, també que la població que conformem és molt més diversa, i si voleu, també, complexa.

El 1987, quan érem 6 milions, el 32,3% de la població era nascuda a la resta d'Espanya, el 2023 menys de la meitat, el 15,2%. El 1987 la població de nacionalitat estrangera representava l'1,1% de la població catalana, el 2023 el 16,3%. El 1987 la taxa d'ocupació de les dones a Catalunya era del 26,5%, el 2023 del 50,9%. El 1987 els fills i filles nascuts dins del matrimoni representaven el 91,6%, el 2023 el 51,7%.

Totes aquestes dades dibuixen dues societats ben diferents: la del 1987, més simple i homogènia, la de 2023, més complexa i heterogènia. La composició social dels nostres barris, pobles, viles i ciutats ha canviat, també la composició de les famílies. No en voldria fer, ara, un judici de valor, simplement pretenc posar èmfasi en les dues realitats, ben diferents, que dibuixen les dades sobre un mateix territori en dos moments temporals diferents.

Potser és per això que ens costa tant trobar solucions, mesures que puguin donar resposta al repte de la diversitat, la que hi ha a peu de carrer, la que hi ha dins l'escola, la que hi ha en l'àmbit laboral, etc. És innegable que algunes mesures han resultat encertades, que s'han fet polítiques inclusives que han pogut donar una resposta prou satisfactòria a les noves necessitats, a la nova realitat, tan evident com que d'altres, per més esforços que es facin, per més recursos que s'hi destinin, resulten més estèrils.

Aquests darrers 35 anys no només hem crescut en nombre d'habitants, també en diversitat, per la qual cosa el nostre creixement no ha estat per motiu de natalitat, sinó pel factor migratori. Aquest factor afegeix complexitat a la realitat, exigència en el repte (la inclusió) i dificultats en la solució. I davant aquesta situació, és massa temptador voler minvar la diversitat, tornar a una societat més uniforme, com plantegen els discursos racistes de l'extrema dreta... 

El veritable repte és la diversitat, entenent que aquesta no només és inevitable, sinó que sobretot ens enriqueix.

Diversitat, més enllà del binarisme

Quan parlem d'identitat de gènere i d'orientació sexual amb els nostres fills i filles és possible que en moltes ocasions ho fem des de marcs mentals diferents, utilitzant no només termes diferents, també concepcions diferents d'aquests termes.

Avui no tot es redueix a la divisió binària clàssica d'home i dona de la nostra infància (si com jo ja teniu una edat...), sinó que han aflorat altres conceptes com la identitat no binària i s'ha fet més visible la diversitat d'orientacions sexuals quan parlem de persones heterosexuals, homosexuals (gais, lesbianes), bisexuals o asexuals; per si això no fos prou també hem hagut d'aprendre a entendre conceptes com cisgènere, transgènere o transsexual.

Reconec que a vegades em costa entendre aquests termes, termes que les meves filles fan servir amb total naturalitat i jo amb més inseguretat que el meu macarrònic anglès.

La sensació pot ser que tota aquesta nova diversitat de gènere ens aclapari, ens superi com hi ha una onada quan el mar està revoltat i ens agafa desprevinguts: comencem a rodolar sense control i ens costa Déu i ajuda reprendre el control.

La diversitat de gènere és una realitat i per més frívola i pueril que puguem trobar-la (si pensem que és així, cadascú sabrà) el cert és que no podem renunciar a entendre-la i a entendre sobretot com la viuen, en el propi cos, els nostres fills i filles.

És entre d'altres per tot això que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada ("Diversitat, més enllà del binarisme") per als pares i mares de l'institut, perquè no serà per nosaltres que no ens esforcem a entendre millor, tot i que ens costi i mal ens pesi (si us pesa), la diversitat del món en el que vivim.

Les cites dels llibres. "El meu germà persegueix dinosaures", de Giacomo Mazzariol

La portada i el títol d'un llibre són factors que, conscientment o no, fan que sentim atracció per llegir-lo, o no; naturalment també la contraportada, on hi trobem una breu presentació, o notables recomanacions, que amb una ràpida lectura pot acabar de despertar l'interès, o directament adormir-lo...

Si es pot fullejar el llibre, el cos de lletra també ajuda a prendre la decisió; en el meu cas una lletra petita, amb pàgines d'excessiva densitat, em frenen. I per mi hi ha un altre factor: les cites que conté, en cas que hi siguin.

El llibre d'avui (encara) no l'he llegit; sí la meva filla petita, com una lectura obligatòria de l'institut; diu que li va agradar. El llibre explica, des de la mirada d'un adolescent, l'arribada i existència del seu germà petit, en Giovanno, que té síndrome de Down.

El llibre té dues cites a l'inici, i aquestes dues cites, a banda de la portada, el títol i la contraportada, encara em fan venir més ganes de llegir-lo, i fins i tot de veure la pel·lícula!

"Tothom és un geni. Però si jutges un peix per la seva habilitat per escalar un arbre, viurà tota la vida creient que és estúpid." Albert Einstein

"Veure un món en un gra de sorra
i un paradís en una flor silvestre,
tenir l'infinit al palmell de la mà
i l’eternitat en una hora.”
William Blake

M'agraden els llibres que comences a llegir, i gaudir, abans d'encetar la primera pàgina...

"Vive la France!"

Aparcada la selecció espanyola com fins no fa tant era tradicional, als vuitens de final, així com la trista selecció argentina, la que de veritat m'hagués fet il·lusió que guanyés aquest Mundial de Futbol de Rússia 2018 era la selecció belga! Sí, també pel seu entrenador, el català Robert Martínez.

El tercer lloc de Bèlgica té molt mèrit i sens dubte aquesta ha estat una de les seleccions revelació del Mundial, juntament amb la selecció croata i fins i tot la colombiana del revaloritzat Yerri Mina!

Suposo que a la final del Mundial de Futbol molts i moltes de vosaltres animàveu més a Croàcia, no només per allò de ser teòricament la més modesta, sobretot perquè és un petit estat jove, d'uns quatre milions d'habitants, i amb quasi trenta anys d'independència; un mirall, salvant les distàncies històriques i bèl·liques, pels anhels, també esportius, d'una Catalunya independent.

Reconec que a mi també la selecció croata també em desperta certes simpaties, tot i que al final tampoc em va desagradar que vencés una selecció com la francesa, no només pel seu bon joc en general (justa vencedora en aquest sentit) sinó també per la diversitat d'orígens dels seus jugadors!

Entenc que aquesta és una qüestió que pot generar controvèrsia, però davant qui cerca la puresa nacional d'un equip m'agrada que, en aquest cas, el futbol respongui amb una selecció nacional construïda fruit del procés migratori, per l'arrelament de les persones nouvingudes al país d'acollida; és cert que la realitat és molt més complexa (i molt menys complaent!), però també que la diversitat és d'agrair, també a nivell de seleccions nacionals!

Dels vint-i-tres futbolistes campions del món només quatre tenen pare i mare francesos; i si bé la majoria han nascut a França, tot i que els seus pares i mares poden ser d'orígens diversos (Senegal, El Congo, Camerun, Marroc, Guinea, Algèria, Mali, Martinica...) fins i tot n'hi ha dos que ni tan sols han nascut a França.

La selecció belga també té jugadors d'orígens diversos, tot i que no tants com França, i és cert que aquesta realitat és també el reflex del passat colonial de molts dels països d'origen d'aquests jugadors.

Sigui com sigui la realitat és que la França campiona del món té més de la meitat de jugadors d'origen africà, fet que sens dubte no deu agradar massa a la ultra dreta racista i xenòfoba que fa temps que campa per França i s'escampa per Europa.

Només per això, per aquest simple i si voleu fet aïllat, avui jo també crido "Vive la France!"

I tu, què (hi) pintes?

Un diu que de tanta pressa i tantes ganes que tenia per arribar i veure món va néixer abans d'hora i, és clar, va anar directament a la incubadora; un dia va haver-hi una incidència a l'hospital que el va afectar directament quedant-se per moments sense oxigen i afectant-lo, en aquell moment i de per vida, de paràlisi cerebral.

Aquell fet, com d'altres amb la nostra, va marcar-li la vida i lluny de lamentar-se'n (tal vegada algun dia va fer-ho) el reafirma en la convicció que li va permetre al seu dia conèixer i enamorar-se de la seva dona, afectada també de paràlisi cerebral, i ser (ahir) amb nosaltres parlant-nos de valors, motivació i treball en equip!

Una altra agraeix sincerament a totes les persones que de petita la compadien a ella i sobretot a la seva família: no podrà fer ni ser res aquesta nena, més enllà d'una càrrega!

I és clar, una cosa és tenir paràlisi cerebral i l'altra ser ximple i ella, llesta com és, ho escoltava i en comptes d'empetitir-se es va fer encara més gran. Avui condueix la seva cadira de rodes amb la barbeta, tecleja amb destresa el seu telèfon mòbil amb el nas i gaudeix d'una autonomia i llibertat que s'ha treballat i guanyat a pols. I per postres acaba de guanyar la medalla de bronze al Campionat del Món de Boccia celebrat recentment a Portugal!

Aquests van ser només uns fragments dels relats de vida que els membres de l'Associació No Som Invisibles van compartir ahir amb participants del programa Reincorpora a Girona en un taller que va permetre'ns pintar, literalment, amb el cap!

Jo aquí no pinto res!, vaig dir en un principi intentant esquivar d'entrada posar-me el pinzell al cap, però de seguida vaig adonar-me del meu error: aquí no només pinta tothom, sinó que tothom hi pinta molt!

Aquest és el repte, aquesta és la clau, que malgrat pinten i hi pinten molt, com tothom, hi ha persones que, pel motiu que sigui, per més que les veiem les fem invisibles...

I tu, què (hi) pintes?

Si avui us feu un "selfie", que sigui un #SelfieporlaDiversidad!

Els "selfies" estan de moda! Aquests darrers mesos n'hem vist de moltes celebritats i fins potser vosaltres i tot us heu fet un "selfie" o heu aparegut en més d'un!

Els "selfies", autoretrats que ens fem sols, o acompanyats i que compartim a internet a través de les xarxes socials (Facebook, Twitter. Instagram...), no solen tenir més intenció que transmetre on som, què fem o amb qui som! Sí, ja sabem que com moltes altres coses d'internet, les noves tecnologies i les xarxes socials poden ser una banalitat més... com tantes altres que hi ha a la vida analògica!

Però avui, precisament avui, podeu omplir de contingut, enriquir com ho fan les pastilles de caldo amb sopes i guisats els vostres "selfies"! Avui els "selfies" són una arma més per a demostrar que sí, que som diversos i que aquesta diversitat ens enriqueix a tots!

En motiu del Dia Europeu de la Diversitat, la Fundación Diversidad ens anima  a fer-nos "selfies" amb persones de diferent gènere, ètnia, (dis)capacitat, raça, orientació sexual, religió, cultura, edat... i compartir aquest "selfie" a les xarxes socials fent servir l'etiqueta #SelfieporlaDiversidad (Facebook i Twitter), demostrant així que la diversitat forma part del nostre entorn, del nostre dia a dia... que el nostre és un entorn divers i enriquidor!

Així que ja ho sabeu, si avui si us feu un "selfie", que sigui un "selfie" per a la diversitat!