Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts, i cada mes era una petita victòria que recordàvem i, en ocasions, celebràvem!
No sé fins quan vam deixar de comptar i celebrar els mesos, potser fins als seixanta, tot un lustre, quan vam afegir a la data de l'inici de la nostra relació una altra data molt celebrada, aquesta sí que només any rere any: la del casament!
Vint-i-cinc anys de relació diuen moltes coses, però sobretot tres: (1) que aleshores érem joves, (2) que ara ja no ho som tant, i sobretot que, amb alts i baixos com tothom, (3) hem sabut perdurar com a parella com a mínim fins avui: vint-i-cinc anys!
Els vint-i-cinc anys junts, que ja fa anys que per ambdós ja són més de mitja vida, són una bona base sobre la que seguir bastint la nostra bonica història d'amor, però ni molt menys són garantia, per si sols, d'un amor vitalici...
Els vint-i-cinc anys només expliquen el nostre passat i l'únic que garanteix el nostre futur, com el de totes les relacions, és el present, el dia a dia, un dia a dia no dels de "qui dies passa anys empeny" sinó un dia a dia que, en el còmput global (de la setmana, del mes, de l'any) sumi molts més dies bons que dolents.
Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts: avui celebrem el que fa tres-cents!
Per molts anys Sira, i moltes gràcies per la part que et toca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada