Assitia l'altre dia, per
tercera i darrera vegada a la meva vida, a la
reunió de mares i pares de
primer d'ESO prèvia a
l'inici de curs, una reunió que sobretot serveix per
avançar als pares i mares el que la
mainada es
trobarà (s'està trobant) a
l'inici d'aquesta
etapa escolar.
Naturalment a la reunió es va parlar del
funcionament intern de l'institut en general i del
primer d'ESO en particular, dels horaris, les matèries, les activitats, la convivència dins l'institut... Inevitablement també es va parlar del
no ús del telèfon mòbil per part dels
alumnes dins l'institut, sota
amenaça d'ésser requisat; el
mòbil, no (lamentablement) la
criatura!
Quan una criatura comença
primer d'ESO se li sol donar el que jo anomeno el
pack d'autonomia: les
claus de casa i el
telèfon mòbil! De fet la majoria dels i les alumnes
ja disposen d'ambdues coses des de
força abans... Que el
telèfon mòbil no es pugui
utilitzar dins
l'institut i en horari escolar
no vol dir que el
seu ús, institut enfora, no generi
conflictes entre l'alumnat, conflictes que inevitablement moltes vegades també es
viuen, analògicament, a les
aules i els
patis de l'institut.
Conscients per pròpia
experiència d'aquest fet els i les
professores ens van
instar, als pares i mares, a exercir un
cert control sobre
l'ús del telèfon mòbil dels nostres fills i filles; entenent la
bona intenció de les seves
recomanacions vaig trobar a faltar que la paraula
control es
repetís diverses vegades i que en canvi en
cap moment aparegués la paraula
confiança; ja sabem que la
confiança és, al capdavall, el
més eficients dels
controls parentals!
Molts dels
conflictes que el
professorat ha de
mediar entre els i les
alumnes tenen
vinculació amb els
telèfons mòbils, d'aquí naturalment les seves
advertències i consells. Arribats a aquest punt un
pare va demanar si
l'institut, concretament ells com a
tutors del grup classe, podria
intervenir en cas que es produís algun
conflicte entre
alumnes o d'un
mal ús del
telèfon mòbil; en la seva explicació el pare, possiblement
desbordat per la
manifesta adolescència de la seva
criatura (ignoro si noi i noia) llençava un
SOS, quan no directament una
delegació de la seva
responsabilitat educativa!
Per segons vaig haver-me de
mossegar la llengua i
no intervenir; no calia i menys en una primera reunió; no intervenir per dir que, en realitat, la
major responsabilitat sobre els
nostres fills i filles és
nostra, dels seus
pares i mares, i que aquesta, com tantes altres, no és una
qüestió que puguem
delegar (sí compartir) als i les
professores dels instituts.
No
enviem la
mainada a les
escoles i instituts perquè ens els tornin
educats, perquè ens arribin a casa amb tot après; és cert que
l'institut (com l'escola, l'escola bressol..) té un
paper important, cabdal si voleu, en l'
educació dels nostres fills i filles, però
no és un paper exclusiu sinó complementari al que
tenim sobretot els
pares i mares.
Educar, certament, és i ha de ser una
responsabilitat compartida. Com diu el proverbi,
per educar un infant cal tota una tribu!
[1696; del ll. educare, íd.]
[®trencar ] v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.
2 Ensenyar urbanitat.
2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.
2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d'educar l'esquerra.
3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d'allò que no en té. Educar el gust, l'oïda.
4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.
Bon inici de curs a tothom!
