Pasta Gansa

He crescut amb la ràdio: a casa la meva mare sempre la tenia engegada, com a mínim, a la cuina; de fet encara li té, d'engegada, quan la vaig a veure, talment com si no l'hagués apagat mai. 

Jo he crescut amb la ràdio de fons, especialment, quan era petit, amb Catalunya Ràdio, com el "senyor Ximelis", que deia allò de "jo miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio! Escoltar "El Suplement" els caps de setmana al matí era quasi com la missa de diumenge, i quan vaig ser més gran i Catalunya Ràdio va estrenar el primer programa esportiu nocturn, el "No ho diguis a ningú" d'en Jordi Basté, me'n vaig fer oient fidel.

És clar que si hi ha un programa de ràdio que de jove m'agradava especialment era el "Pasta Gansa" d'en Mikimoto (Miquel Calçada i Olivella), tot i que no el vaig escoltar des dels seus inicis, l'any 1988, ja que aleshores quan s'emetia, al migdia, jo era a l'escola o a l'institut...

D'en Mikimoto, la primera veu que va sonar a la primera emissió de Catalunya Ràdio, ja m'agradava el programa (no només) musical de TV3 "Oh, Bongònia" (Ei, canalla!) o el magazín "Mikimoto Club", programa precursor del mític "Persones humanes".

Però, bé tornem a la ràdio i al "Pasta Gansa", un concurs en el qual, com en general en la vida, les preguntes (enginyoses, divertides i per moments hilarants) eren més importants que les respostes, tot i que hi havia respostes que feien guanyar centenars de milers de... pessetes!

La mecànica del programa era bàsica; uns quants concursants, unes quantes preguntes, de resposta més difícil a mesura que s'anaven encertant, i uns diners que cada concursant es jugava a cada pregunta, podent-se plantar en algun moment. 

El programa, que era un concurs, no deixava de ser, en el fons, una paròdia dels concursos, i aquesta era també la seva gràcia. I per bé que la mecànica era bàsica, la producció no n'era gens, amb guions molt ben treballats i tot un reguitzell d'efectes sonors i sintonies que acompanyaven les preguntes i les respostes, com el cant del gall d'indi mentre s'esgotava el temps de les respostes.

Avui, Dia Mundial de la Ràdio, a Ràdio Sarrià preguntem "Quin programa de ràdio t'ha marcat?", i d'entre els molts que podria esmentar, avui la meva resposta és el "Pasta Gansa"!

La ràdio del cotxe

La primera ràdio de cotxe no va arribar fins al tercer que vam tenir, un Renault 11 de l'any 1985, després del Seat 600 a finals dels seixanta i de dos Simca 1200 dels anys setanta.

La ràdio, no encara ràdio casset, el neteja vidre posterior i la cinquena marxa representaven un avenç important respecte el Simca 1200 color granat, un salt qualitatiu per a la meva família, tot i ser un cotxe modest.

Amb la ràdio al cotxe podíem seguir escoltant "El Suplement" de Catalunya Ràdio, presentat aleshores per Xavier Solà (volta'l!), els diumenges camí de Cantallops, i el futbol amb en Puyal de tornada a casa... Si a casa la ràdio ja era molt present a la cuina, ara conqueria un nou espai: el cotxe!

El ràdio casset va arribar amb el Ford Escort a principis dels anys noranta, és clar que jo no vaig tardar gaire a tenir el meu primer cotxe. Era un fantàstic Renault 6 de finals dels anys setanta, però molt ben conservat; el vaig comprar l'any 1996 i el primer, i únic, que li vaig afegir van ser el mirall de la porta del copilot i, naturalment, un ràdio casset!

Era un d'aquells ràdio cassets extraïbles que quan aparcava el cotxe, aleshores sempre al carrer, amagava sota el seient. A la guantera del cotxe hi tenia una caixa amb cintes de casset amb música gravada, que amb el següent cotxe van passar a ser discs compactes.

Ara ja, ni això! Ara els cotxes tornen a portar "només" ràdio, ara ja no hi ha la ranura ni per cassets ni per discs compactes; ara amb la connectivitat si volem música a la carta ja tenim les aplicacions mòbils, però si volem escoltar la ràdio hem de seguir sintonitzant el dial!

Al cotxe de casa hi ha una llei no escrita que diu que, generalment, qui condueix tria l'emissora; ara que a casa ja som 4 les persones que conduïm, és fàcil endevinar qui ha agafat per última vegada el cotxe només veient el dial de la ràdio, i quan la petita tingui el carnet, passarà el mateix: a casa tants caps tants barrets!

Els cotxes evolucionen molt, cada vegada hi ha més electrònica, cada vegada més connectivitat i poc a poc es van electrificant; ara ja no hi ha cendrers ni encenedors, sinó connectors USB, i per moderns que siguin, per innovacions que incorporin, la ràdio es manté, fidel companyia del cotxe i, sobretot, de qui el mena i hi va.

Ara em semblaria impensable un cotxe sense ràdio, tot i que en els meus 47 anys hi ha un tros de vida, ben bé deu anys, que al cotxe no hi havia ràdio; potser per això, aleshores, hi cantàvem tant!

El Sarrià - Bordils de Plata, el "derby" més radiofònic

Imatge: UES

Aquest dissabte l'handbol gironí va viure una autèntica festa amb el "derby", sis anys després, entre la Unió Esportiva Sarrià (UES) i el Handbol Bordils! 

L'alt nivell d'aquest partit, disputat a la categoria de Plata de la Divisió d'Honor, va elevar el "derby" gironí a "derby" català de la categoria, i bona prova d'aquest fet va ser l'excepcional cobertura radiofònica que les dues principals emissores catalanes (RAC1 i Catalunya Ràdio) en van fer, amb retransmissions en directe.

Naturalment Ràdio Sarrià, com és habitual en els partits de casa, també va retransmetre el partit en directe, pel que tot plegat va esdevenir un fet pràcticament inèdit, amb tres emissores del dial informant del partit!

Us avanço que no espereu trobar, en aquest modest article, una crònica esportiva del partit, si no em puc enganyar a mi mateix, tampoc us enganyaria a vosaltres! Avui tan sols voldria compartir una anècdota que, tal vegada, potser algun dia serà categoria, si no ho és ja!

Us comentava que una de les emissores que retransmetia el "derby" en directe era RAC1; doncs bé, una de les veus que al llarg del partit es va poder escoltar, aportant informació específica de la categoria i, sobretot, dels dos equips i en especial la UES, va ser la d'en Sergi Torrentà, fins fa poques setmanes el narrador habitual de les retransmissions dels partits de la UES a Ràdio Sarrià!

I si en Sergi Torrentà no retransmetia per Ràdio Sarrià, qui ho feia per a l'emissora local? Des de finals del mes passat, i com una derivada d'aquesta "estranya" situació, l'equip del programa "Sarrià en Joc" es va fer càrrec de les retransmissions de Ràdio Sarrià dels partits a casa de la UES.

No he parlat amb en Sergi Torrentà però estic convençut que, al principi de temporada, aquest "derby" era un dels partits marcats en vermell, dels que més ganes deuria tenir de retransmetre per Ràdio Sarrià, i poc es deuria imaginar, tot just fa quinze dies, no només que deixaria de ser la veu dels partits de la UES a Ràdio Sarrià, sinó que, malgrat aquest inesperat contratemps, igualment viuria el "derby" micròfon en mà, en aquest cas, i excepcionalment, el de RAC1!

Imagino, per ell, la retransmissió deuria tenir un regust agredolç, i no només per la derrota de la UES...

En fi, sigui com sigui, i més enllà d'aquesta anècdota (o categoria!), el "derby" gironí va ser, a banda d'una autèntica festa del handbol català, una petita gesta de la ràdio!

Paraula de Fabra: gol

El del futbol no és l'únic, tot i que sí el mundialment més celebrat! El gol, diuen, és la salsa del futbol, tot i que amb els anys un s'adona que, contràriament al que pensava al pati d'escola, hi ha molt més futbol més enllà del gol!

[c. 1920; de l'angl. goal 'meta', d'origen incert]

m ESPORT 1 Porteria.

2 1 Acte de fer passar la pilota per la porta o gol.

2 fer un gol (a algú) fig i col·loq Enganyar-lo o fer alguna cosa contra la seva voluntat aprofitant alguna distracció.

El gol es fa, també s'encaixa quan no s'ha pogut evitar, es celebra dins i fora del camp (sobre la gespa, a les banquetes, a la graderia, al bar, a casa, al carrer...) i fins i tot es canta!

Qui n'ha deixat de cantar és el "mestre Puyal", a qui vaig començar a estimar després d'aquell mític "Urruti t'estimo!". Els partits del Barça no seran el mateix apagada aquesta gran veu radiofònica i futbolística, i ara em quedaré amb la rauxa característica de la transmissió de RAC1 i la visió analítica i sempre sorprenent del, per mi, millor periodista esportiu especialitzat en futbol: Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio.

El gol aquests dies fa alçar banderes nacionals comprimint el món en una pilota i el seu capritxós destí: la porteria! El gol deprimeix o enorgulleix estats a parts iguals, en funció del seu excés o el seu defecte, i com les accions a la borsa, fa pujar o baixar el valor dels jugadors que, els marquin o no, s'hi relacionen amb encert o dissort.

Diumenge França o Croàcia alçaran la Copa del Món i, com en cada partit i en la vida, uns hauran de saber guanyar i els altres saber perdre; què us he d'explicar, qui més qui menys ha fet un gol, qui més qui menys n'ha rebut, fins i tot algun per sota les cames!

La ràdio folla

El títol d'aquest article no és meu sinó que l'he manllevat del d'una pel·lícula dirigida per Francesc Bellmunt de mitjans dels anys vuitanta del segle passat, com bé sabreu els més veterans...

La pel·lícula relata la transformació que pateix un locutor de ràdio després de rebre una transfusió de sang, una mena de metamorfosi l'ona expansiva de la qual també afectarà el seu programa radiofònic nocturn.

De qualitat més que discutible la pel·lícula té un notable repartiment i a banda d'esbojarrada (o precisament per això) és prou divertida.

No folla, però sí sobre la follia i sobre la vida en general tracta el ja veterà programa de ràdio gironí "Ens patina l'embrague", una mena de "Ràdio Nikosia" a la gironina...

És clar que per folls els de RAC1, que ahir van xarbotar la graella de programació capgirant-la com un mitjó!

El que va fer ahir RAC1 em va fer pensar en aquell boig gironí que es passejava fa una colla d'anys amb un telèfon dels d'abans i els infants (i no tan infants) que aleshores el temíem ens en rèiem... i avui deu ser ell qui se'n riu de nosaltres: s'han tornat tots folls, deu pensar...

El que va fer ahir RAC1, fer-nos escoltar programes a deshora, si fa o no fa ho podiem fer abans d'ahir, ho podem fer avui i ho farem encara més demà gràcies als anomenats "podcasts", que ens permeten escoltar un programa emès quan i on vulgem... és clar que en el cas d'ahir a RAC1 els programes eren a deshora, però en rigorós directe!

La ràdio és folla, tan folla que avui Catalunya Ràdio fa la seva programació habitual lluny dels estudis radiofònics, des de molts i diversos llocs tot i que per als oients en el fons tan és des d'on es faci ràdio, ja que només (?) s'escolta...

Al cap i a la fi aquesta és la gràcia, la màgia de la ràdio, aquesta és també la seva meravellosa follia!

Visca la ràdio!

President "first class"

Tanta necessitat deu tenir la família Pujol Ferrusola d'explicar-se com nosaltres d'escoltar les seves explicacions, doncs des de la confessió del "pare" els catalans, amb independència de les nostres fílies o fòbies pujolianes, vivim entre la incredulitat i la consternació, i més després de les sorprenents missives dels missals de la Marta Superiora.

I la família Pujol Ferrusola es va explicar com mai, molt millor i més sincerament que al Parlament, al Matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas per boca del tercer dels fills, Josep Pujol Ferrusola.

L'entrevista no té pèrdua i no són pocs els titulars que Josep Pujol Ferrusola va regalar als mitjans, des del llit de tota la vida de metre trenta que abriga els somnis (ara més aviat els malsons) dels pares al desinterès del pare pels diners; curiosament els qui en tenen no es solen preocupar massa, pels diners... Per preocupar-se'n ja tenia primer la Marta, després el "júnior"!

De tot el que va dir el que em va sorprendre més va ser quan va reconèixer que per ell el pecat del seu pare és "pecata minuta" al costat del president "first class" que els catalans vam tenir durant vint-i-tres anys, doncs d'haver reconegut al seu dia la deixa hauria hagut de dimitir com a president...

Sé que qualsevol elucubració sobre el que hagués pogut succeir en cas que Jordi Pujol hagués confessat aleshores és simplement política ficció, però no puc evitar pensar dues coses davant l'afirmació de Josep Pujol Ferrusola:

Per un costat que precisament el seu imposat silenci, i la doble moral ara tristament revelada, devalua la qualificació de "first class", doncs al com la dona del Cèsar el president Pujol sembla que només es va esforçar i limitar a semblar íntegre...

I per un altre no puc evitar pensar en qui, aleshores, pugnava amb Jordi Pujol per la presidència de la Generalitat: Joan Raventós. D'haver confessat i dimitit aleshores Pujol no necessàriament Raventós hagués estat president, però al contrari que la de Pujol la seva és d'aquelles figures que suporta bé el pas del temps i, sobretot, el pes de la història.

Curiosament mentre la figura de Jordi Pujol tristament es devalua, a base d'eixamplar-se les seves ombres, i les de la seva família, la de l'alcalde i president Maragall, per exemple, cotitza a l'alça.

De fet com més llum aboquem sobre les ombres del president Pujol més es devalua la seva classe; al capdavall Pujol va enredar a tothom (qui sap si fins i tot a ell mateix), també els qui mai hem estat sants de la seva devoció.

Radioactivitat

La nova temporada radiofònica ha començat entretinguda, amb molts canvis a Catalunya i amb nous estirabots entre diferents mitjans a Espanya! La ràdio, tantes vegades amenaçada de mort, segueix ben viva, donant guerra i, per moments, essent la part central de la notícia!

A Catalunya Catalunya Ràdio ha sacsejat la graella i ha fet una clara i decidida aposta per recuperar audiència i, sobretot, el lideratge de les ones, d'una anys ençà en mans d'una desacomplexada Rac1.

El canvi més significatiu de la graella de Catalunya Ràdio ha estat l'informatiu d'esports de tarda, el "Tot costa", amb els flamants fitxatges dels ex-Rac1 Jordi Costa i Sònia Gelmà. Veurem què passa amb aquesta franja horària, ja que a Rac1 han driblat fitxant l'Albert Om i oferint un producte totalment diferent!

Una altra gran aposta de Catalunya Ràdio és l'"Estat de gràcia" amb en Roger de Gràcia, que tindrà la sempre difícil missió de ser una alternativa real al "Versió Rac1" de Toni Clapés, l'autèntic dominador de la franja radiofònica catalana de tarda. Catalunya Ràdio necessitava un magazine d'autor i ara ja el té; faltarà veure si la proposta, a banda de fer gràcia, qualla! De moment no sona gens malament!

Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, per ara ja m'ha fet tornar a escoltar-la molt més del que ens darrers anys l'havia escoltat! Sospito que, polèmiques culturals a banda, no seré l'únic! Lluny queda el temps del "senyor Ximelis" i el seu "miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio"!

Les ones radiofòniques espanyoles també estan alterades i, sobretot, alteren les televisives!
Deia abans que els programes de ràdio que funcionen són els d'autor, i d'autor ha estat "El Larguero" de José Ramon de la Morena aquesta darrers vint-i-set anys! 

Aquesta temporada, però, l'ha substituït el periodista Manu Carreño; aquest canvi ha afectat també al programa televisiu que Carreño compartia, fins la setmana passada, amb Manolo Lama (Los Manolos de Deportes Cuatro). Lama va ser un dels molts periodistes esportius que anys enrere van passar de la Cadena Ser a la Cadena Cope, en una lluita de periodiestes i per l'audiència que recorda, salvant les distàncies, a la pugna que avui mantenen Catalunya Ràdio i Rac1!

Hi ha molta activitat a la ràdio, molta radioactivitat!... Més tranquil estic jo a Ràdio Sarrià, on aquesta setmana hi he començat la cinquena temporada del Sarrià de Ter en Xarxa!

Veurem què diu el proper Estudi General de Mitjans (EGM), si marca un canvi de tendència en les audiències radiofòniques, si Catalunya Ràdio recupera, o comença a recuperar, el terreny perdut...

Implorar la independència

Estava davant d'una de les cites més importants de la història, de la seva història, d'aquelles que si surten bé esdevenen fites històriques, però si surten malament es converteixen, de nou, en un record amarg, d'aquells que ni el pas del temps sap esborrar, per més que ho desitgem....

La cita era a tocar i en els dies previs les emocions, sempre a flor de pell, corrien el risc d'aflorar i esclatar d'aquella manera incontrolable en què ens dominen més elles que no a l'inrevés...

No era només per l'enorme transcendència de la cita, les emocions eren a flor de pell sobretot per tot el que s'havia treballat, mesos i anys enrere, per arribar a la cita i fer història, per canviar la història!

A mitjans de maig de 1992, tot just tres dies abans que el Barça jugués la final de la Lliga de Campions contra la Sampdoria, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va emocionar, fins a plorar, davant les càmeres de Televisió de Catalunya en una entrevista del periodista Lluís Canut (aleshores sense barba ni ulleres!) al programa Gol a Gol...

Les imatges del president Núñez plorant formen part del fons i patrimoni televisiu del nostre país, fins al punt d'haver fet, d'aquest moment de màxima emotivitat, un element més de la caricatura del seu personatge.

La imatge de Josep Lluís Núñez plorant se'm va fer present dies enrere quan vaig veure que en una entrevista radiofònica "televisada" Oriol Junqueras s'emocionava fins a esquerdar-se-li la veu i humitejar-se-li el ulls...

No es va arribar a trencar, Oriol Junqueras, tan sols es va esquerdar, tal vegada la mateixa esquerda de la porcellana de la fina unitat que ell, en la mesura i responsabilitat que li correspon, també ha contribuït a esquerdar.

Se li va trencar la veu a Oriol Junqueras quan defensava la independència de Catalunya com a una necessitat de la gent...

Tal vegada sí, la independència també necessita ser implorada! Potser no n'hi ha prou en desitjar-la, somiar-la, reivindicar-la, proposar-la, demanar-la, reclamar-la... tal vegada ara ha arribar el moment d'implorar-la.

Implorar és el recurs que fan servir molts pidolaires que, amb veueta de pena, et demanen uns cèntims tot exposant una versemblant penosa situació; en la seva caricatura ha fet fortuna la frase pidolar és lleig, però més lleig és robar!

Doncs això, pidolar és lleig, però més lleig és votar!

A l'any 1992 em vaig creure l'emoció de Josep Lluís Núñez i avui em crec la de l'Oriol Junqueras. Crec que la seva emotivitat és sincera, però alhora buscada o, en tot cas, no evitada. Les emocions formen part de la comunicació i en aquest cas els polítics saben prou bé quines són les que, en cada moment, volen posar en joc.

I és molt el que s'hi juga Oriol Junqueras... es sent convocat per la història, historiador ell... La cita és a tocar i és normal que en els dies previs les emocions aflorin; és molt el que s'ha treballat mesos i anys enrere per arribar a la cita i fer història... per canviar, o no, la història!

5 consideracions a propòsit del Dia Mundial de la Ràdio

Fent ràdio a Sarrià de Ter!

1.- Escolto ràdio. Quan em dutxo, quan esmorzo, quan preparo el dinar, o el sopar; quan rento plats, quan plego roba, quan vaig a córrer, o amb bicicleta, quan vaig en cotxe escolto la ràdio. Escolto programes informatius, retransmissions esportives, magazines, música... Què hi farem, sóc d'escoltar ràdio i l'escolto amb certa promiscuïtat: Catalunya Ràdio, Rac1, Ràdio Sarrià, Ràdio Girona, Cadena Ser, iCat, Rac105,  Flaixbac, Radio 3...

2.- Faig ràdio. Actualment tinc un petit espai en una emissora petita, però el plaer és molt gran! Anys enrere també a Ràdio Sarrià havia fet un programa sobre música tradicional i activitat gegantera, un programa setmanal els divendres al vespre, "Ball Volat" que vaig mantenir en antena durant uns 5 anys; i als anys'90 del segle passat a Ràdio Salt vaig formar part amb dos amics meus d'un programa, també musical, els diumenges a la tarda - vespre, que amb el nom ja ho deia tot: "Això és Rock"!

3.- Que important és la ràdio local! La ràdio local dinamitza, educa, informa, entreté, cohesiona! Als pocs recursos se li sumen les moltes ganes! Avui no entendria el meu poble sense la seva, la nostra, emissora local, Ràdio Sarrià.

4.- La ràdio socialitza. La ràdio és un mitjà molt flexible i accessible, qualitats que li permeten, també, jugar un paper d'integració amb experiències extraordinàries dignes de ser explicades!

5.- La ràdio té memòria. I avui, Dia Mundial de la Ràdio, voldria recuperar el record d'un gran periodista gironí de ràdio: Miquel Diumé. És dia per a emocionats records, però també per a records que ens feien somriure i riure de valent, com el de la WKRP. Ràdio Cincinnati, de les millors ràdios que s'han vist a la TV!

Visca la ràdio! Llarga vida a la ràdio!

@ElsPulpoPop al programa @gendigital

Foto: Pulpògraf

Pulpopop va ser present, aquest passat dissabte 18 de juny, a la segona hora del programa Generació Digital de Catalunya Ràdio. A la segona hora també van parlar, entre d'altres coses, del Sònar...

Aquest és més un apunt per escoltar que per llegir!

Pulpopop parla del seu moment musical i de la Gira Jardí, que en pocs dies s'ha omplert i ja està al complet!

Cliqueu el play i gaudiu del programa...