El de David Trueba amb la seva darrera pel·lícula, "Casi 40", diuen que és un retrat generacional en format "road movie", una mirada al final d'una dècada (la dels trenta) i d'una etapa (la joventut) just abans de l'inevitable inici d'una altra dècada (la dels quaranta) i d'una altra etapa (la maduresa).
Els quaranta són uns anys que, d'uns anys ençà, també van associats al risc d'una crisi personal i generacional comparable a la clàssica dels cinquanta, una crisi que situa a qui afronta aquesta edat a les portes de la meitat de la seva esperança de vida i, per tant, a prop de la temuda i per això mai reconeguda mitjana edat!
Als quaranta hom fa una primera mirada enrere al recorregut fet fins ara, ja prou farcit personalment i vital, una mirada en la que pesa menys el que encara no s'ha viscut i difícilment es viurà (com sí passa a partir dels cinquanta) i sobretot pesa molt més el que resta per viure, que és molt!
Els quaranta són uns anys que es celebren, generalment, amb molta vitalitat, doncs és molta encara l'energia que tenim, sumada a la notable l'experiència i vivències (positives i negatives) que ja anem acumulant en les nostres vides personals, familiars, laborals...
No sé si aniré a veure la pel·lícula de David Trueba; segur que si hi vaig, o quan la vegi ni que sigui d'aquí uns anys a la televisió, m'agradarà com m'agraden les seves pel·lícules (La buena vida, Soldados de Salamina...). Però la vegi o no, i més enllà de les particularitats dels seus personatges, aquesta és i serà una pel·lícula que sempre em farà pensar en ella, en l'estimada i enyorada Anna, que avui hagués celebrat els seus quaranta-un anys si no fos perquè fa poc més de dos anys es va morir, quasi als quaranta!
Quasi quaranta... Anna, quasi quaranta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada