Fa anys que
Joan Manuel Serrat canta que "qué le voy a hacer, si yo
nací en el mediterráneo", el
mateix mar en el que un
infant de tres anys,
Aylan Kurdi, com tants d'altres
anònims que no hem vist,
hi ha trobat la mort.
El
Mediterrani, mar entre terres, és i ha estat per moments
nexe entre els diferents països i cultures que banya, per moments, com en aquesta
crisi humanitària, és i ha estat
frontera. Les seves
aigües són el
bressol de la nostra cultura, també
escenari de la nostra història i
tomba de massa homes, dones i infants que, per raons ben diverses (guerres, immigració) al
llarg de la història hi han
deixat la vida.
La imatge d'
Aylan Kurdi mort sobre la sorra d'una platja del Mediterrani ens
percudeix com poques la consciència, massa
avesada al drama i la mort televisada que dia sí, dia també, veiem
còmodament des de la
tranquil·litat de casa nostra i amb la
distància emocional que, com una invisible
capa protectora, ens ofereix la
pantalla del
televisor. Malauradament a vegades ens
calen imatges que ens
despertin de la nostra acomodada letargia: trist que sigui aquest el
tràgic destí de la mort d'
Aylan Kurdi.
La
primera escena colpidora del dolor d'un infant que jo recordo haver vist a la
televisió va ser la de la colombiana
Omayra Sánchez, que als
13 anys va ser una víctima més de la
Tragèdia d'Armero; l'erupció d'un
volcà va provocar la mort de més de
vint-i-tres mil persones, entre elles
Omayra.
La seva imatge
atrapada entre l'aigua, el fang i la runa de casa seva,
lluitant per la seva fràgil vida, fràgil com el seu
fil de veu, va donar la volta al món als
mitjans de comunicació el novembre de 1985; jo aleshores tenia
11 anys. Amb els pas dels anys
en vaig oblidar el nom, però mai, mai la
seva imatge atrapada entre la runa. La
recordeu? Impossible oblidar-la... La
mort va posar fi a la seva agonia i, possiblement, a la
meva innocència.
El cos del petit
Aylan Kurdi escopit pel mar sobre una platja de
Turquia no és només
la imatge del tràgic destí de molts refugiats sirians, sobretot
és la imatge de la incapacitat d'Europa de donar resposta a aquesta
crisi humanitària, de les
dificultats polítiques i burocràtiques d'una
Europa que no acaba de saber
entonar el que cantava
Jaume Sisa: "
casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".
La del cos sense vida d'Aylan Kurdi estirat sobre la sorra també és una
imatge que
interpel·la una comunitat internacional que
no sap fer de bomber després d'haver fet,
allà on ha esclatat el foc, el conflicte bèl·lic, la guerra, de
piròman... Mentre els
estats es discuteixen pel
repartiment de quotes de refugiats, la
gent ja s'ha començat a
mobilitzar: una vegada més
les persones van per davant les institucions, quan haurien de ser
processos paral·lels...
Però malgrat tot (i tot és molt, és massa!)
jo encara tinc l'esperança que
també a Europa qualsevol nit pugui sortir el sol, tinc l'esperança que també
Europa contribueixi a fer que el
nostre mar sigui més
nexe que frontera... "qué le voy a hacer, si yo
nací en el mediterráneo"...
