dijous, 19 de juliol de 2018

Els 40 anys del PSC


El que aquesta setmana ha plantejat el president Puigdemont amb la Crida nacional per la República, la unitat de l'independentisme, van fer-ho, aquesta setmana ha fet quaranta anys, els partits socialistes d'aleshores amb la seva unitat, la del socialisme català!

M'és impossible deslliurar-me d'aquesta mirada estràbica separada per quaranta anys doncs en el fons l'essència és la mateixa: la unitat política d'elements semblants i alhora diferents, fins i tot enfrontats per moments!

Fa quaranta anys es va celebrar el Congrés de la Unitat Socialista en el que la Federació Catalana del PSOE (FSC-PSOE), el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) van fundar el que avui coneixem com el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

Lluny del que podríem pensar avui aquella no va ser una unió fàcil, doncs les sensibilitats ideològiques entre els tres partits, liderats respectivament per Josep Maria Triginer, Joan Reventós i Josep Pallach, eren evidents i a voltes fins i tot públiques i notòries!

Ho expressava amb aquestes paraules fa deu anys Josep Maria Triginer, en un llibre publicat en motiu dels trenta anys del PSC: "La resistència a la unitat era compartida en ambdós col·lectius, partícips de diferents cultures polítiques. Per als companys de la FSC-PSOE, el PSC-C no aportava res al projecte socialista. El problema residia en que els companys del PSC-C es sentien més identificats amb l'esquerra que amb el socialisme democràtic; en aquestes condicions, la UGT era un sindicat més i el PSOE una representació centralista de part de l'esquerra."

Triginer, després de repassar altres aspectes de les disputes i resistències dins el socialisme per assolir aquella unitat finalitza el seu article, recordo que publicat fa deu anys, amb aquesta reflexió: "El PSC va interioritzar les larvades tensions de la societat catalana, afavorint la societat, perjudicant el projecte socialista. El PSC va renunciar a governar Catalunya per afiançar la seva hegemonia entre l'esquerra catalanista. En comptes de dur a terme una política d'integració en el partit, que servís de pauta per a difondre-la a la societat, es va imposar una política d'assimilació i d'exclusió. En la perspectiva de 30 anys, segueixen havent massa qüestions pendents."

Més enllà de considerar interessades les paraules de Triginer, com ho serien també si el relat l'hagués fet un destacat socialista provinent del PSC-C o del PSC-R, tal vegada part de les qüestions pendents que fa deu anys apuntava s'han acabat evidenciant, que no resolent, precisament aquests darrers anys amb la crisi interna que fet sagnar, fins i tot escindir, el PSC.

Avui el PSC potser no és tan gran com aleshores, però sí que ha trobat, també a base de cops, una certa pau interior que fa temps que no tenia i com a mínim ha pogut celebrar els quaranta anys amb un president i govern espanyols socialistes...

Diu la història que aquell congrés de fa quaranta anys va ser el de la unitat; caldrà esperar a veure què diu, la història, d'aquesta Crida a la unitat independentista que ara ha fet el president Puigdemont; segurament, per sort, no caldrà esperar quaranta anys per desvetllar-se la sort, o la dissort!