dijous, 27 de novembre de 2014

El primer gran amic


Un primer gran amic és com una primera xicota: es recorda tota la vida! Però a diferència de la primera xicota al primer gran amic te'l continues estimant i apreciant per més que la vida et regali d'altres grans amics amb el pas dels anys!

Amb la mateixa certesa que sabria respondre si em preguntessin quina va ser la meva primera xicota, “novieta” innocent, de per jugar a l’escola, sabria respondre quin va ser el meu primer gran amic: en Pau Sureda Corcoy.

Amb tu Pau vaig conquerir un nou territori, la muntanya de Montjuïc, de la que només en coneixia i n’havia explorat la falda com a alumne de l’escola a la que tu també anaves, que hi ha als primers revolts que pugen al turó que es mira Girona des del balcó principal i la vall de Sant Daniel des de la galeria.

Montjuïc, tu i la teva família formeu part del paisatge de la meva infantesa; allà on ara hi ha pisos i cases adossades corríem (corríem Pau, aleshores?), jugàvem i campàvem sense por de fer-nos grans.

I a casa teva jugàvem a moltes coses, fins i tot amb les nines de la Teia, víctimes innocents de les nostres trapelleries i qui sap, també, si ja d’alguna obscenitat!

Qui té un amic té un tresor diuen... la teva amistat és un tresor més de la meva infantesa, un regal de vida!


Ara que fas 40 anys mira’t de nou aquestes fotos: hi ha molt de nosaltres en aquests infants, i per més anys que fem i sumem, hi ha molt d’aquells nens disfressats també ara en nosaltres.

Potser aquest és el secret: no deixar de ser mai un mateix, i encara menys, no renunciar mai a l’infant que encara portem dins.

Per molts anys amic, feliços 40 Pau!

(Girona, 9 d'octubre de 2014)