10 anys després, Anna...

Deu anys després, Anna, et segueixo trobant a faltar. No són poques les vegades que penso en tu; a casa, a l'estudi, hi tinc una foto teva i, he de reconèixer, que és d'aquelles fotos que et tornen la mirada.

És la foto que es va repartir, a manera de targeta recordatori, el dia que et vam acomiadar. Al darrere, sota el teu nom complet, ANNA ESCAPA CANET, escrit així, en majúscules, com eres tu, majúscula, i sota l'expressió "Ha viscut i estimat 38 anys" (proposada per la meva mare), de fet quasi 39 anys, per poc més d'un mes, hi ha un escrit que et definia, que et defineix a la perfecció; un escrit marca de la casa de l'Esteve, del teu pare:

"Perquè quan arribaves se't sentia
I ara que marxes se't nota..."

Quan arribaves, se't sentia, no passaves desapercebuda. Sempre eres directa, fins i tot poc diplomàtica o, a vegades, sense aquella dosi del políticament correcte. Reconec que la teva embranzida podia arribar a espantar, a fer respecte, però tota aquesta energia era sempre positiva, carregada de generositat i, a la teva manera, d'estima; va ser l'energia que et va permetre deixar empremta en tantes i tantes persones que, avui, deu anys després, Anna, no només et recordem: et seguim estimant.

Són molts els records, moltes les imatges i situacions: de petits amb la barca del teu pare o els dinars familiars, però m'agradava molt trobar-te a Can Ninetes, primer, i a La Marfà, després, quan amb l'excusa d'anar a esmorzar mirava si et trobava per, mentre anaves feinejant, cafès i entrepans amunt i avall, fer safareig, repassant gairebé tothom del nostre entorn.

El teu caràcter desacomplexat contrastava molt amb el meu, més políticament correcte, i aquest contrast era part de la gràcia de la nostra amistat, de la nostra estima.

Deu anys després, Anna, se't sent, encara se't sent, i tant que se't sent; és clar que d'una altra manera, però aquesta mirada teva que em retornes quan et miro a la foto, manté el pols de la que tenies quan te la van fer.

Sabem que no tornaràs més, Anna; també que no et deixarem marxar del tot...

Un brindis per l'Anna...

Photo on Foter.com

Hi ha absències a les que un s'hi acaba acostumant, no sense tristesa; són les de les persones que es moren per aquesta llei no escrita, i desitjada per tothom, anomenada "llei de vida", és a dir, morir-se vell, més que de qualsevol cosa, doncs a la senectut qualsevol cosa et pot matar...

I és clar, les altres absències, les prematures són les que, per més que ens hi resignem, no ens hi acabem d'acostumar del tot, doncs era tanta la vida que van deixar per endavant, com a mínim tota la que puguem viure nosaltres, que en qualsevol moment se'ns fan presents.

No em refereixo només al record, aquest el gaudeixen totes les persones absents que hem estimat i ens han estimat; em refereixo a l'enyor, i a la inevitable impotència de no viure aquell fet, aquelles circumstàncies, amb la persona enyorada...

D'aquí la necessitat de fer-la present en alguns moments, sinó cada dia, d'una o altra manera, i especialment en dates assenyalades. Dies enrere va fer tres anys que l'Anna es va morir a deshora, i avui, justament avui, haguéssim celebrat, d'una o altra manera, o segur que a la seva manera, el seu 42è aniversari!

Sabem que cap brindis en el seu record ens la tornarà, però tampoc li escatimarem cap brindis, car ella, ben segur, no ens ho perdonaria!

Descanca en pau, Caty!

És impossible no preguntar-nos, quan veiem de tan a prop el trànsit de la vida a la mort, com serà el nostre propi trànsit: si serà inesperat i quasi inconscient, així de sobte, si serà anunciat amb massa antelació i amb acús de rebut, si serà matiner i a deshora, com el de l'enyorada Anna o, com en el cas de la Caty, si serà vespertí, quasi nocturn, en l'ocàs de la nostra vida...

Ens preocupa el trànsit cap a la mort mentre ens ocupem dels trànsits, dels canvis, que hem d'anar superant indefectiblement en vida; trànsits a vegades també inesperats, com els que arriben de sobte, a vegades desitjats i planificats, a vegades simplement fruit dels avatars de la vida, com són la majoria dels nostres, diria que també els de la Caty.

Entre Sant Privat de Bas, poble que va veure néixer la Catalina fa més de 95 anys, i el barri de Palau de Girona, on hi ha viscut quasi cinquanta anys, són molts els trànsits (els canvis) que la Caty va fer, acompanyada de l'Amadeu. Primer a Castellar de la Selva, prop de Sant Mateu Montnegre, en uns anys difícils per quasi tothom, també per la Caty i l'Amadeu, fins que al carrer del Carme de Girona hi varen trobar llar i ofici, en una pastisseria que durant dècades va fer les delícies de molts gironins. Ja em perdonareu però jo no he provat mai una millor nata que la de ca l'Escapa, ni amb cap altres xuixos m'he llepat, amb tant delit, els dits.

Dies enrere l'Esteve m'ensenyava unes fotografies d'una jove Catalina retratada pels carrers d'Olot d'una joventut viscuda a la Garrotxa, amb la seva cabellera ben pentinada i fent molt de goig, presumida com sempre! I sí, només de mirar-me la Caty de jove hi vaig veure (qui sap si inconscientment també buscar) el que d'ella va heretar l'Anna; els gens en aquests casos, més que el cotó, no enganyen. L'Anna també va heretar quelcom que en l'Esteve és igualment perceptible: aquella actitud de no estar-se per romanços, de tirar pel dret, d'anar per feina!

I de feina la Caty en va fer i molta, sobretot rere el taulell de la pastisseria, com l'Amadeu a l'obrador. Avui a la Catalina i a l'Amadeu els podríem definir com a persones emprenedores i diríem que van saber fer allò que tants llibres i manuals expliquen: reinventar-se! Com si ambdues coses, emprendre i reinventar-se, fossin bufar i fer ampolles! Són molts els esforços i sacrificis que van haver de fer, com l'aventura de venir de la Garrotxa cap a Girona, que ara és un cop de cotxe però al seu temps deuria ser tot un periple. Molts esforços i, més que emprendre, pencar!

Però a la vida de la Caty, també a la de l'Amadeu, no tot van ser tortells i braços de crema, croissants i lioneses, corones i sants marcs, que la vida també la van ballar ben ballada en incomptables sardanes (fins a dues mil en va arribar a ballar l'Amadeu!), i la van gaudir amb el teatre, els viatges i les seves memorables xefles a la casa de Palau!

A Palau ja l'enyora la Trufa, la seva darrera alegria. Fidel i juganera la Trufa li ha fet molta companyia i, com tots nosaltres, també la troba i trobarà molt a faltar.

La de la Caty ha estat una vida plena i ella, a la seva manera i de manera diferent en cadascú de nosaltres, també ens ha omplert la nostra.

Descansa en pau, Caty.

Quasi quaranta

El de David Trueba amb la seva darrera pel·lícula, "Casi 40", diuen que és un retrat generacional en format "road movie", una mirada al final d'una dècada (la dels trenta) i d'una etapa (la joventut) just abans de l'inevitable inici d'una altra dècada (la dels quaranta) i d'una altra etapa (la maduresa).

Els quaranta són uns anys que, d'uns anys ençà, també van associats al risc d'una crisi personal i generacional comparable a la clàssica dels cinquanta, una crisi que situa a qui afronta aquesta edat a les portes de la meitat de la seva esperança de vida i, per tant, a prop de la temuda i per això mai reconeguda mitjana edat!

Als quaranta hom fa una primera mirada enrere al recorregut fet fins ara, ja prou farcit personalment i vital, una mirada en la que pesa menys el que encara no s'ha viscut i difícilment es viurà (com sí passa a partir dels cinquanta) i sobretot pesa molt més el que resta per viure, que és molt!

Els quaranta són uns anys que es celebren, generalment, amb molta vitalitat, doncs és molta encara l'energia que tenim, sumada a la notable l'experiència i vivències (positives i negatives) que ja anem acumulant en les nostres vides personals, familiars, laborals...

No sé si aniré a veure la pel·lícula de David Trueba; segur que si hi vaig, o quan la vegi ni que sigui d'aquí uns anys a la televisió, m'agradarà com m'agraden les seves pel·lícules (La buena vida, Soldados de Salamina...). Però la vegi o no, i més enllà de les particularitats dels seus personatges, aquesta és i serà una pel·lícula que sempre em farà pensar en ella, en l'estimada i enyorada Anna, que avui hagués celebrat els seus quaranta-un anys si no fos perquè fa poc més de dos anys es va morir, quasi als quaranta!

Quasi quaranta... Anna, quasi quaranta!

Aneu a parir!

Les veritats no sempre són senzilles, ja ho cantava Lluís Llach: Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat...

No sé si a l'Anna li resultava senzill però si sé que ens feia veritat, no ens l'estalviava, ens la deia sense concessions, ni que fos la seva. Potser ens la deia de forma abrupta, bèstia, directa i poc diplomàtica, no com la cançó de Lluís Llach, ens la deia sobretot quan no se la podia, ni volia callar.

Si hi ha veritats com a punys les de l'Anna a vegades eren autèntics ganxos d'esquerra! I sí, podien fer-te mal, però al capdavall sempre és millor la veritat incòmode que la mentida complaent, que no pietosa....

En l'amor particular Lluís Llach també es pregunta si sabrà acostumar-se a la seva absència... la veritat, la meva veritat, és que jo no. La seva és una d'aquelles absències a les que no t'hi acostumes, absències per morts a deshora, quasi a traïció. Si la mort no és injusta, serà que ho és la vida!

Era un amor molt particular, el de l'Anna, extraordinari també per inusual. Tal dia farà un any, i tal dia ja és avui.
La veritat? Com feia i deia l'Anna, aneu a parir!
La veritat? Algunes amigues seves ho han fet des que no hi és, d'altres ho faran els propers mesos...

La vida, tan injusta com la mort, segueix pels qui no ens acostumarem a la seva absència, ni renunciarem al seu record.

El penúltim record de l'Anna

El primer record que tinc de l'Anna és dalt d'una barca, un petit bot pneumàtic amb un motor fora borda que l'Esteve manejava amb destresa, solcant onades i fent-nos jugar, infants i innocents com érem aleshores, encara.

No recordo el dia ni l'any, algun d'estiu entre mitjans i finals dels vuitanta; tampoc la platja, potser Llançà, però la recordo a ella, aquella nena singular que a partir d'aquell moment va ser "la filla de l'Esteve, el company de la meva mare".

Durant uns anys l'Anna va ser, per mi, només la filla de l'Esteve; creixíem en paral·lel, ella a La Salle i jo a l'Escola Montjuïc, ella a l'Escola d'Hostaleria i jo al Girona III, ella amb la seva colla, amb les seves colles, jo amb les meves, sortint a la mateixa Girona però en circuits diferents...

Amb l'Anna érem, som molt diferents i precisament aquesta diferència, que al principi ens mantenia distants, amb els anys ens va unir: de tant percebre'ns estranys un a l'altre ("mira que sous raros", em deia tot sovint!) al final les nostres vides van abandonar el paral·lel i "la filla de l'Esteve" va començar a ser l'Anna.

I com era l'Anna? Energia pura! L'Anna era un motor d'explosió, vital i activa, molt activa. I molt "farrera"! Per sort meva mai vaig sortir de marxa amb ella, no li podria seguir el ritme! Amb això també érem molt diferents: al·lucinàvem junts del curs de les nostres vides, que ja no circulaven en paral·lel, jo formant una família i ella teixint una forta xarxa d'amistats i colles amb prou marxa com per seguir-la!

L'Anna va començar a ser amiga entre La Xera i Can Ninetes, i més tard a La Marfà, tres emplaçaments del barri on no només treballava, també hi vivia! Sens dubte l'Anna és mereixedora de la distinció d'Eugenial que El Dimoni de Santa Eugènia de Ter li va donar!

De tan en tan hi anava a esmorzar, en un lloc o l'altre, i la fèiem petar; parlant amb l'Anna a vegades es produïa una certa fantasia, com un miratge: només amb ella podia parlar dels nostres pares, així en plural, malgrat el seu pare no fos el meu ni seva la meva mare... Sí Esteve, sí mare, amb l'Anna parlàvem molt de vosaltres...

La força i la vitalitat de l'Anna li han servit per plantar cara a la seva malaltia; el càncer ja se'n va endur la seva mare, la Ma Àngels, a qui ella sempre ha tingut molt present, també dissortadament durant la malaltia; la vida hauria d'impedir que els fills seguíssim segons quins passos dels nostres pares...

L'Anna s'aferrava a la vida no perquè sabés que es moriria, sinó per les pròpies ganes de viure, per l'ànsia de viure la vida com sempre ho ha fet: intensament.

L'Anna era directa: si t'havia de dir alguna cosa, pam, te la deia, les coses clares! I ella es quedava tan ample! Potser per això tenia, té tants amics! Amb el pas dels anys l'Anna va ser quelcom més que només la filla de l'Esteve, primer, i que només una amiga, després; per mi ha estat i serà, quasi, com una germana...

El penúltim record de l'Anna és de fa tot just tres setmanes, dinant junts amb l'Hernan i la Sira, les nostres parelles, pel Temps de Flors. Aquell dia es trobava especialment bé i en forma i vam parlar de quasi tots vosaltres, us ho asseguro, per això us xiulaven les orelles! El dinar se'ns va fer curt i ens vam haver d'aixecar precipitadament, que ella feia tard...

També precipitadament, i massa d'hora, l'Anna ens ha deixat; i en tots nosaltres ens ha deixat un penúltim record, doncs l'últim serà sempre el darrer pensament que tindrem per ella, el relat de vida, de la seva vida, que farem i refarem per mantenir-la viva, espurnejant amb força, al fons dels nostres cors.

Aquest text el vaig llegir a la cerimònia de comiat de l'Anna Escapa Canet, el passat divendres 3 de juny de 2016 al Tanatori de Girona.

Minuts Musicals retrobats amb Gloria Gaynor i "I will survive"

A la cerimònia de comiat de l'amiga Anna Escapa va sonar la cançó "Seré feliç", versió de la mítica "I will survive" que Susanna Bey va interpretar pel disc de La Marató de TV3 de 2010.

"I will survive" relata la història de superació d'una separació amorosa, però la cançó ha esdevingut un himne de superació en general, aplicable a molts aspectes de la vida, també de superació d'alguna malaltia.

Publicada l'any 1978 en plena eclosió de la música disco "I will survive" és un dels grans èxits de la cantant Gloria Gaynor.

Són moltes les versions i adaptacions que se n'han fet, però avui en aquests Minuts Musicals retrobats ens quedarem amb l'original...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: Ànec, Mort i la tulipa

Tan bon punt prenem consciència, quan som infants, de la nostra vida, de la nostra existència, prenem consciència per primera vegada de la nostra mort; és aleshores quan plorant desconsoladament ens llancem als braços dels seus pares, cercant consol... I a cada mort viscuda de prop, al llarg de la nostra vida, seguirem cercant consol entre els qui estimem, pares, parelles, fills, familiars, amics, fins a la darrera mort de la nostra vida, la nostra mort.

Ja de petits la mort ens espanta, i més la seva personificació: aquell personatge fosc amb la daga i amb ànsies de dur-nos cap al més enllà entre boires i tenebres. Potser sí que necessitem posar-li cara, a la mort, però no té perquè ser necessàriament aquesta, per més que ens segui la vida...

M'agrada més la mort que va dibuixar l'il·lustrador alemany Wolf Erlbruch al seu conte "Ànec, Mort i la tulipa", una mort que més que segar-nos la vida amb la seva daga ens acompanya en el camí inevitable, tulipa en mà.

Del conte se'n va fer aquesta versió animada (al vídeo subtitulada en castellà) i és així com sento, o voldria sentir, que la mort ha abraçat finalment a l'Anna...



Una versió més moderna del conte és aquesta altra (en anglès):


Duck, Death and the Tulip from Jorge Sandoval on Vimeo.

Serà un divendres intens, el d'avui, amb el comiat de l'Anna...

L'Eugenial Anna Escapa!

L'Anna el dia de la inauguració de la cafeteria de Can Ninetes, a principis de gener de 2008. Foto: Roger Casero

Si aquests darrers anys us heu deixat caure, ni que sigui per un dia, a l'antiga cafeteria de Can Ninetes, a l'actual de La Marfà, ambdós espais municipals, o a la cafeteria La Xera, també del barri de Santa Eugènia de Girona, i us hi heu trobat a l'Anna Escapa segur que us ha deixat una empremta, per petita que sigui. L'Anna no es limitava a servir i cobrar cafès, el servei incloïa aquells intangibles que ella tan bé sabia oferir: una bona conversa sense jocs d'artificis.

Amb la seva empenta i vitalitat no van ser poques les activitats en les que l'Anna es va implicar des de Can Ninetes i La Marfà, esdevenint un motor més de Santa Eugènia de Ter, quelcom més que només un barri de Girona. A Santa Eugènia hi va trobar vida i feina, i ella va aportar nervi al barri!

L'Anna era la salsa, sí, també aquella que tant li agradava ballar, aquella salsa que harmonitza els plats, que els fa rodons per més formes quadrades que tinguin. Filla d'una família de pastissers l'Anna també es va formar a l'Escola d'Hostaleria de Girona, factoria no només de grans cuiners, també, i sobretot, de grans professionals, de professionals amb ofici com l'Anna.

Ahir El Dimoni de Santa Eugènia de Ter la definia com a Eugenial, una Eugenial més de les moltes, i molts, que té el barri, distinció que l'honora i li reconeix el seu compromís vers el barri i la seva gent.

L'Anna ens deixa massa d'hora, a destemps, encara amb massa cafès per servir; però com ella volia sempre trobarem un motiu per dedicar-li un brindis, quan ens trobem i retrobem amb una copa de cava als dits.

El darrer petó, sobre la pell freda

L'Anna, més que una amiga, era quasi una germana...

Com aquests dies de primavera, que al matí fa bo i a la tarda descarrega amb força, la mort es va precipitar ahir a la nit sobre el teu cos malalt, Anna...

I sí, diuen que després de la tempesta ve la calma, i així sol ser, però nosaltres encara trigarem un xic a trobar-la, la calma, per més que insistissis, com si encara et sentís, que per tu millor alcem copes de cava enlloc de vessar llàgrimes, que és el que fem.

El darrer petó, sobre la teva pell freda, amb el pas del temps esdevindrà el més càlid que t'he fet mai, però caldrà que passi com a mínim aquesta impetuosa primavera que se t'ha endut, a la flor de la vida.

Avui et plorem, Anna, perquè et trobem a faltar; no ens ho tinguis en compte, que ja brindarem per tu, Anna, quan et trobem a faltar demà...

Un petó, bonica... descansa en Pau.