dilluns, 6 de juny del 2016

El penúltim record de l'Anna


El primer record que tinc de l'Anna és dalt d'una barca, un petit bot pneumàtic amb un motor fora borda que l'Esteve manejava amb destresa, solcant onades i fent-nos jugar, infants i innocents com érem aleshores, encara.

No recordo el dia ni l'any, algun d'estiu entre mitjans i finals dels vuitanta; tampoc la platja, potser Llançà, però la recordo a ella, aquella nena singular que a partir d'aquell moment va ser "la filla de l'Esteve, el company de la meva mare".

Durant uns anys l'Anna va ser, per mi, només la filla de l'Esteve; creixíem en paral·lel, ella a La Salle i jo a l'Escola Montjuïc, ella a l'Escola d'Hostaleria i jo al Girona III, ella amb la seva colla, amb les seves colles, jo amb les meves, sortint a la mateixa Girona però en circuits diferents...

Amb l'Anna érem, som molt diferents i precisament aquesta diferència, que al principi ens mantenia distants, amb els anys ens va unir: de tant percebre'ns estranys un a l'altre ("mira que sous raros", em deia tot sovint!) al final les nostres vides van abandonar el paral·lel i "la filla de l'Esteve" va començar a ser l'Anna.

I com era l'Anna? Energia pura! L'Anna era un motor d'explosió, vital i activa, molt activa. I molt "farrera"! Per sort meva mai vaig sortir de marxa amb ella, no li podria seguir el ritme! Amb això també érem molt diferents: al·lucinàvem junts del curs de les nostres vides, que ja no circulaven en paral·lel, jo formant una família i ella teixint una forta xarxa d'amistats i colles amb prou marxa com per seguir-la!

L'Anna va començar a ser amiga entre La Xera i Can Ninetes, i més tard a La Marfà, tres emplaçaments del barri on no només treballava, també hi vivia! Sens dubte l'Anna és mereixedora de la distinció d'Eugenial que El Dimoni de Santa Eugènia de Ter li va donar!

De tan en tan hi anava a esmorzar, en un lloc o l'altre, i la fèiem petar; parlant amb l'Anna a vegades es produïa una certa fantasia, com un miratge: només amb ella podia parlar dels nostres pares, així en plural, malgrat el seu pare no fos el meu ni seva la meva mare... Sí Esteve, sí mare, amb l'Anna parlàvem molt de vosaltres...

La força i la vitalitat de l'Anna li han servit per plantar cara a la seva malaltia; el càncer ja se'n va endur la seva mare, la Ma Àngels, a qui ella sempre ha tingut molt present, també dissortadament durant la malaltia; la vida hauria d'impedir que els fills seguíssim segons quins passos dels nostres pares...

L'Anna s'aferrava a la vida no perquè sabés que es moriria, sinó per les pròpies ganes de viure, per l'ànsia de viure la vida com sempre ho ha fet: intensament.

L'Anna era directa: si t'havia de dir alguna cosa, pam, te la deia, les coses clares! I ella es quedava tan ample! Potser per això tenia, té tants amics! Amb el pas dels anys l'Anna va ser quelcom més que només la filla de l'Esteve, primer, i que només una amiga, després; per mi ha estat i serà, quasi, com una germana...

El penúltim record de l'Anna és de fa tot just tres setmanes, dinant junts amb l'Hernan i la Sira, les nostres parelles, pel Temps de Flors. Aquell dia es trobava especialment bé i en forma i vam parlar de quasi tots vosaltres, us ho asseguro, per això us xiulaven les orelles! El dinar se'ns va fer curt i ens vam haver d'aixecar precipitadament, que ella feia tard...

També precipitadament, i massa d'hora, l'Anna ens ha deixat; i en tots nosaltres ens ha deixat un penúltim record, doncs l'últim serà sempre el darrer pensament que tindrem per ella, el relat de vida, de la seva vida, que farem i refarem per mantenir-la viva, espurnejant amb força, al fons dels nostres cors.

Aquest text el vaig llegir a la cerimònia de comiat de l'Anna Escapa Canet, el passat divendres 3 de juny de 2016 al Tanatori de Girona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada