Tan bon punt prenem consciència, quan som infants, de la nostra vida, de la nostra existència, prenem consciència per primera vegada de la nostra mort; és aleshores quan plorant desconsoladament ens llancem als braços dels seus pares, cercant consol... I a cada mort viscuda de prop, al llarg de la nostra vida, seguirem cercant consol entre els qui estimem, pares, parelles, fills, familiars, amics, fins a la darrera mort de la nostra vida, la nostra mort.
Ja de petits la mort ens espanta, i més la seva personificació: aquell personatge fosc amb la daga i amb ànsies de dur-nos cap al més enllà entre boires i tenebres. Potser sí que necessitem posar-li cara, a la mort, però no té perquè ser necessàriament aquesta, per més que ens segui la vida...
M'agrada més la mort que va dibuixar l'il·lustrador alemany Wolf Erlbruch al seu conte "Ànec, Mort i la tulipa", una mort que més que segar-nos la vida amb la seva daga ens acompanya en el camí inevitable, tulipa en mà.
Del conte se'n va fer aquesta versió animada (al vídeo subtitulada en castellà) i és així com sento, o voldria sentir, que la mort ha abraçat finalment a l'Anna...
Una versió més moderna del conte és aquesta altra (en anglès):
Duck, Death and the Tulip from Jorge Sandoval on Vimeo.
Serà un divendres intens, el d'avui, amb el comiat de l'Anna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada