 |
| Photo on Foter.com |
Aquestes són paraules de consol que ajuden a afrontar l'inevitable amb l'esperança, fantasia si voleu, que la mort no és més que un punt i a part, i no un punt i final de la nostra vida, unes paraules que alimenten l'anhel d'eternitat que, sembla, busquem des que els humans tenim consciència de nosaltres mateixos i de la nostra existència.
No sé si amb la mort tornaré a néixer, i encara menys quina naixença serà; sí sé que amb les morts dels qui estimem, i ens han estimat, morim també un xic nosaltres, i en nosaltres neix també quelcom nou...
Hi pensava l'altre dia en la cerimònia de comiat d'un company de feina que tristament va morir a deshora, massa aviat! No sé quina nova naixença tindrà, ens agrada pensar, a tots els qui el vam acomiadar, que ara podrà ser l'home ocell que en vida en part va ser, i que ara sí finalment desplegarà les seves ales i volarà ben amunt, tan amunt com pugui...
No sé quina nova naixença tindrà, més enllà de la que neix i reneix a base dels records, i dels records recordats, però sí sé que en tots els qui l'han estimat i estimen, quelcom ha mort i ha nascut alhora, doncs la seva vida sense ell no serà el mateix, i la seva absència crearà i omplirà nous espais, records i sentiments, com ho farà alhora la seva nova presència absent.
Hi penso també avui, que fa trenta vuit anys que es va morir el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid; i penso què de mi, què del que jo sóc avui o he estat fins ara, va néixer just aquell dia, i què de mi es va morir, també i alhora, llavors.
La mort del meu pare va ser, possiblement també per mi, més que una major naixença, una nova naixença, i respecte el que aquell dia de mi es va morir, sento que mai n'he fet el dol, doncs no ho he sabut reconèixer, reconèixer i trobar a faltar el que de mi aquell dia va morir com ell, amb ell; al capdavall el que no hem viscut, ni en el passat ni el en futur, no existeix...
Només existeix el present, aquest instant, aquest moment!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada