La frase cèlebre de la setmana, sobre la innocència

Imatgen de S. Hermann i F. Richter a Pixabay

N'hi ha que en van tan plens que més que innocents, passen més per passerells! Jo d'aquesta innocència en tinc de sobres, fins i tot per regalar!

És clar que el terme té altres accepcions i una fa referència a l'exempció de culpa, quelcom que aquests darrers anys és motiu de brega política i judicial, en una llarga partida que, com totes, més que un final incert (que també) té un final no escrit!

En la dicotomia binària innocent o culpable moltes vegades és pertinent canviar la culpa per responsabilitat, un matís prou important que, a banda de facilitar les coses cas de cercar alguna resolució, permet afrontar la responsabilitat d'una forma més constructiva del que s'afronta la culpa, que és sovint com una llosa que ens enterra vius...

I si la responsabilitat permet fer una lectura diferent que (i de) la culpa, també dóna un significat diferent (precisament per aquest motiu) a la innocència, com molt bé va expressar un dia el periodista i escriptor suec Stieg Larsson: "no hi ha innocents, només diferents graus de responsabilitat."

Sigui com sigui, demà procureu tenir les esquenes ben cobertes, no sigui que us clavin una llufa! Llavors sereu, com jo, culpables d'ésser innocents!

La frase cèlebre de la setmana, sobre la malenconia

Imatgn de bluartpapelaria a Pixabay

Hi ha qui torna per Nadal i hi ha qui, per més Nadals que arribin, no tornarà mai...

A vegades els Nadals es compten per les absències: el primer (el segon, el tercer...) Nadal sense... És habitual, també comprensible, que enyorem més del que ho fem habitualment els i les nostres absents, doncs el seu buit a taula, en les diverses celebracions familiars, es fa més evident.

Possiblement per això el Nadal té un punt malenconiós, possiblement per això, també, Víctor Hugo l'encertava quan deia que "la malenconia és la felicitat d'estar trist"; el Nadal és, per moments, un aiguabarreig de felicitat i tristesa...

I no és que la tristesa ens faci feliços, però en algunes ocasions, quan és més o menys compartida, ens reconforta...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la superstició

No evito passar per sota d'una escala si me la trobo pel carrer, ni giro cua quan veig un gat negre; i si vesso sal, simplement la recullo, tot i que no passa sovint, doncs tal condiment no abunda gaire, més aviat gens, en la majoria de les menges que preparo...

I davant una d'aquelles fonts amb el fons curull de monedes, jo seria més d'agafar-les que de tirar-ne; sort que tinc prou vergonya, i civilitat, per no tirar-m'hi de caps i arreplegar-les, però la temptació hi és!

No em defineixo com a supersticiós, i tot i que no sabria dir amb quin peu em llevo (espero que el dret!), sí que fa dies que observo que generalment em calço i cordo primer el peu dret, més que l'esquerre, i sempre començo a rentar-me les dents per la part exterior superior dreta de la dentadura...

Que rarament no faci àpat a casa meva sense amanida, que surti a córrer dia sí, dia no, i que no sàpiga anar a dormir sense rentar-me les dents no són supersticions sinó rutines o, si voleu, obsessions!

Les supersticions aparentment ens serveixen per escapar de la malastrugança, però per Umberto Eco són, precisament, el contrari i totalment contraproduents, tal i com un dia va dir, "la superstició porta mala sort!"

Avui és divendres 13... esteu avisats!

La frase cèlebre de la setmana, sobre la vanitat

No sé si amb la seva podria fer-se'n una foguera i si, com va dir precisament l'escriptor Tom Wolfe, se li curaria quedant-se sol...

Aquests dies hi he pensat força, amb la vanitat, i diria que no he estat l'únic, arran de les declaracions del president electe de la Federació d'Associacions de Veïns (FAV) de Girona; un periodista del Diari de Girona fins i tot el va titllar (entre d'altres) d'egòlatra després que ell insinués que la periodista del mateix diari que va fer-li la polèmica entrevista exagerés les seves declaracions...

En fi, tot plegat faria riure si no fos que està en joc el prestigi (el poc o molt que tingui) i la legitimitat representativa de la FAV Girona.

Sigui com sigui és evident que el tarannà del personatge, com desprèn en l'entrevista, té altes dosis de vanitat (orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits) i no sé si arribats a aquest punt hem de seguir el consell d'Honoré de Balzac: "cal deixar la vanitat als qui no tenen altra cosa que exhibir"...

El que tinc molt clar, i caldrà veure si també la majoria d'AAVV membres de la FAV Girona, és que la seva vanitat manifesta l'hauria d'inhabilitar com a president, però em temo que no es quedarà sol... Veurem!

La frase cèlebre de la setmana, sobre el perdó

Imatge de kalhh a Pixabay

Perdonar és un acte de generositat i, alhora, exigent; és exigent en la mesura que requereix, tal i com descriu el diccionari, "no guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda" i, si fos el cas, "renunciar a imposar un càstig per la falta comesa", fins i tot si el càstig és la nostra indiferència, fredor o mirada esquiva...

El perdó és necessari per a la nostra pròpia supervivència, doncs no som infal·libles i cometem errors, i en aquests errors pot haver-hi ofenses, delictes o faltes envers els altres, fets que, més tard o més d'hora potser necessiten ser perdonats.

És clar que també hi ha qui s'aplica la màxima que "és més fàcil demanar perdó que demanar permís"... Sigui com sigui el perdó no sempre l'associem a l'oblit, i gairebé sempre a la culpa (qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra!), que algunes vegades hauríem de transformar en responsabilitat...

No sé si el perdó és molt catòlic, però el religiós nord americà Henry Ward Beecher va dir que "puc perdonar però no puc oblidar, és només una manera de dir que no puc perdonar.''

Possiblement té raó, doncs mentre el record ens pesa en l'ànima i en l'ànim, mentre el record ens pertorba, el perdó no és complert.

És clar que ara, sembla, no s'hi valen ni l'oblit, ni el perdó...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la infància

Imagen de Free-Photos en Pixabay

La infància amaga les respostes a les preguntes que d'adults no ens sabem fer, i així anem a vegades, cercant permanentment qui som, i perquè som com som, tinguem angles cantelluts, o angles rodons...

Amb el pas dels anys, a mesura que l'anem deixant enrere i abandonant amb ella el "jo" infant, la infància s'alimenta de nostàlgia i d'innocència per restar allà, la majoria de vegades idealitzada i enyorada des del moment immediatament després de prendre consciència que l'hem perdut.

És clar que hi ha qui no la perd senzillament perquè no l'ha tingut, car la infància també es roba, es manlleva quan els drets que la protegeixen no són respectats, quan l'explotació sexual o laboral, quan els maltractaments físics o verbals la tenallen i esmicolen vilment...

Ana María Matute va dir que "a vegades la infància és més llarga que la vida"; potser aquest "a vegades" s'acompleix quan, com va dir Mario Benedetti, "la infància és un privilegi de la vellesa; no sé perquè la recordo actualment amb més claredat que mai".

Al capdavall, com va dir Rilke, "la infància és la nostra única pàtria"... Possiblement per això sempre mirem de tornar-hi, a la nostra pàtria, per recordar qui som, per descobrir les respostes...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la discreció

Imatge: Pezibear en Pixabay

La discreció és una virtut que, tinc la sensació, aquests darrers anys ha vingut a menys, no sé si fruit del creixent narcisisme que ens han inoculat les xarxes socials,  o per la poca vergonya que hem adquirit (si és que no la teníem abans) retransmetent la nostra vida quasi a diari, qui sap si sobretot cercant l'aprovació dels altres...

Ja sabem que si no volem que una cosa es sàpiga, és millor no dir-la a ningú! De fet hi ha qui va més enllà i diu que és millor no pensar-la, ja que tenim una tendència a explicar, a transmetre, allò que pensem... Per la boca mor el peix!

És precisament per això que a vegades a algú li pot convenir ser un bocamoll i xerrar pels descosits, precisament perquè allò que explica no arribi a bon port, com la no negociació d'un acord de govern que PSOE i Unidas Podemos van fer mesos enrere a través dels mitjans de comunicació, filtració rere filtració, fins a la investidura fallida.

Per això ara no només han negociat un preacord de pressa, sinó que sobretot ho han fet molt discretament; de fet la seva sorprenent discreció fins i tot ha aixecat sospites i recels portes enfora, però segur que ha cultivat altes dosis de confiança portes endins; les encaixades de mans entre somriures i l'abraçada entre els nous "picapedra", Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, en són una bona mostra, impostada segurament pels qui en recelen...

El filòsof Francis Bacon va dir que "la discreció és una virtut sense la qual deixen de ser-ho les altres"; veurem fins a quin punt aquest preacord, i possible pacte, pot ser virtuós...

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'edat

Photo on Foter.com

Sí, ja ho sabem que no pesen els anys, sinó els quilos; i també que l'important no són els anys de vida, sinó la vida dels anys...

A vegades penso que aquestes coses ens les diem per enganyar-nos a nosaltres mateixos, doncs hi ha dies, o arriba el dia d'una manera més definitiva, que d'una o altra manera els anys pesen, i que la vida, ens agradi o no, també la mesurem (i per tant valorem) a nivell quantitatiu pels anys.

L'edat no és intranscendent ja que, vulguem o no, marca i condiciona (quan no provoca directament!) alguns esdeveniments de la nostra vida, alguns per bé, d'altres per mal, i la majoria inevitables. És l'edat i les seves inevitables conseqüències.

És cert que l'edat és relativa, o que amb els anys l'anem relativitzant en alguns aspectes, doncs no sempre hi ha una edat per a cada cosa i hi ha persones que ens sorprenen, i es sorprenen; i amb la perspectiva de viure més anys, i sobretot previsiblement més temps amb una millor salut i (se suposa) qualitat de vida, l'edat va prenent una altra dimensió. Avui tenir quinze anys no és el mateix que fa cent anys, tampoc tenir-ne setanta!

"La joventut no té edat", va dir Pablo Picasso, i sense voler-lo desmentir del tot també em plantejo que trist seria renunciar a l'edat adulta, a la maduresa i fins i tot a la vellesa...

"Forever young"? Tampoc cal ser jove tota la vida, no?

La frase cèlebre de la setmana, sobre la mort

Photo on Foter.com

La mort ens persegueix des que naixem i la vida és, en certa manera, la partida que juguem mentre no ens atrapa; i és quan ens atrapa que arribem al "Game Over" i la pantalla passa a fosc, fonent tot color en un punt que es va fent petit fins que, minúscul, definitivament desapareix. És clar que que pel poeta Maragall la mort era, precisament, una major naixença...

La mort és tan inevitable com ho és la vida quan aquesta es fa present, quan brolla del ventre d'una mare; és tan inevitable que al llarg de la vida a vegades no hi pensem, la defugim. I fem bé, doncs seria morir en vida viure només tement la mort.

"Por a la mort?", es va preguntar retòricament la cantant alemanya Marlene Dietrich, i ella mateixa es va respondre, ens va respondre: "un ha témer la vida, no la mort".

La vida ens persegueix des que naixem...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la festa!

"S'univers és una festa que ens omple de joia", cantaven Antònia Font, i a Girona prou ens conformem que la ciutat ho sigui a partir d'avui, els propers dies.

Avui comencen les Fires de Sant Narcís i ho faran amb el regust amarg d'una castanya dolenta per la cancel·lació dels concerts i les barraques de La Copa. Tot i aquesta important amputació les Fires són les Fires i els i les gironines procurarem celebrar-les amb més o menys passió, que de motius a l'extensa programació d'activitats ben segur que no ens en mancaran.

L'ocasió a Girona és ara, que no cada dia és festa o, com va dir William Shakespeare, "si tot l'any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar".

Malgrat tot (i interpreteu aquest tot com vulgueu...) bones Fires!

La frase cèlebre de la setmana, sobre la violència

Photo by birgitkulbe on Foter.com / CC BY-NC

Les imatges de les concentracions cíviques i pacífiques en protesta per la sentència d'aquest dimarts, curulles d'espelmes, van quedar tristament superades per les de contenidors en flames.

Desconvocades les concentracions palmatòries va esclatar la violència, estranyament de forma quasi simultània a diferents ciutats del país; i com que dos no es barallen si un no vol, els manifestants violents i la policia es van acabar estomacant al carrer, convertint carrers i avingudes en camps de batalles amb trinxeres en flames...

L'espectacle, tan dantesc com lamentable!

Veient les imatges de contenidors cremant, mobiliari urbà volant i les càrregues policials sembla evident que, com el diner, la violència engendra violència.

I sobre la violència no aniria malament, aquests dies, inocular a segons qui aquestes cèlebres frases dites per pacifistes de cap a peus!

Ja ho va dir Martin Luther King: "la violència crea més problemes socials dels que resol"; només cal mirar al nostre voltant per evidenciar la certesa d'aquesta afirmació.

De Mahatma Gandhi, pacifista de capçalera, són oportunes dues de les seves nombroses frases sobre la violència. La primera, en part, també explica perquè hem arribat fins aquí, "la violència és la por als ideals dels altres"; i la segona bé ens pot servir d'avís per a governants: "el que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència".

Cal insistir en la necessitat d'aturar la violència, de no alimentar-la, doncs, com va dir Isaac Asimov, la violència sempre ens delata: "la violència és l'últim recurs de l'incompetent".

Valgui aquesta màxima, i les altres, també pels qui atien la violència sense necessitat d'exercir-la físicament, sinó escopint declaracions i acusacions infames!

La frase cèlebre de la setmana, sobre la salut mental

Photo by Feggy Art on Foter.com / CC BY-NC-ND

Aquesta setmana tot el que he escrit ha girat, d'una o altra manera, al voltant de la salut mental, no en va ahir n'era el dia mundial.

La salut mental és una gran oblidada o, potser encara pitjor, ignorada, doncs en general no la tenim tant present com la salut física.

El novel·lista C. S. Lewis va afirmar que "el dolor mental és menys dramàtic que el dolor físic, però és més comú i també més difícil de suportar", pel que la mala salut mental és quelcom que, generalment, patim en silenci.

Si ignorar-la és un error, silenciar-la n'és un altre, doncs com va afirmar Sigmund Freud, "les emocions no expressades mai moren. Són enterrades vives i surten més tard de pitjors formes."

Setmanes com aquesta, que contenen el Dia Mundial de la Salut Mental, permeten parlar-ne més obertament, trencant silencis, tabús i estigmes.

Al capdavall totes i tots nosaltres també sabem que sense salut mental no hi ha salut...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la ràdio

He tornat a caure, ho he tornat a fer! Ja sóc un reincident o, encara pitjor, un multi reincident!

Després d'unes quantes temporades, als anys noranta del segle passat, amb la co-presentació  programa musical de Ràdio Salt "Això és Rock!", i després, ja al segle XXI, de conduir els programes "Ball Volat" i "Sarrià de Ter en Xarxa" a Ràdio Sarrià, aquesta temporada torno a fer ràdio amb un espai setmanal, "Món laboral", a Ràdio Sarrià!

"Món laboral" serà un espai de Ràdio Sarrià sobre la recerca de feina i la inserció laboral; el programa tractarà, a vegades de forma més genèrica, a vegades més específica i especialitzada, qüestions relacionades amb la recerca de feina i la inserció laboral: CV, entrevistes de feina, portals de recerca de feina, responsabilitat social de les empreses, formació ocupacional, tallers formatius, bretxa de gènere, inserció laboral de col·lectius vulnerables i altres qüestions rellevants com les dades d'atur, jornades especialitzades, el dia del treball, el de l'eradicació del treball infantil, o, per exemple en el primer programa, el Dia Mundial de la Salut Mental!

Aquest espai de ràdio s'emetrà cada dilluns al matí (9:15h) dins el magazine matinal "La Terrassa" de Ràdio Sarrià, i el primer programa s'emetrà aquest proper dilluns 7 d'octubre!

La ràdio acompanya i, com va ironitzar Marilyn Monroe, fins i tot vesteix: "no és cert que no tingués res posat. Tenia posada la ràdio".

Així doncs poseu-vos la ràdio, que la resta ja és cosa vostra!

La frase cèlebre de la setmana, sobre el silenci

Photo on Foter.com

Existeix realment el silenci? Podem no parlar ni sentir parlar ningú, però no sempre podem apagar la nostra veu interior, o la remor dels nostres pensaments, que per moments crepiten encesos, d'altres sonen com les fulles dels arbres remogudes per un suau cop de vent...

El silenci no calla, ja ho sabem! El silenci pot ser còmplice, i fins i tot, paradoxalment i com versa la cançó, pot ser i de fet és paraula, i alhora també pot alliberar-nos de les paraules que ens fan esclaus!

El silenci també és música, "el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls", va dir Miles Davis, i Unamuno va afirmar que pot ofendre i ser, a vegades, la pitjor mentida!

El silenci és aparentment nostre, però no sempre sabem callar, doncs el silenci per moments ens incomoda, ens torba l'ànim fins arribar a esdevenir, com va dir Francis Bacon, la virtut dels bojos... El silenci pot ser, també, una benedicció!

"El silenci és l'únic amic que mai traeix", va dir Confuci, i ara ja no sé si, arribat a aquest punt, ja he parlat massa!

La frase cèlebre de la setmana, sobre el fracàs

Reconeguem-ho: el 10N és fruit d'un (nou) fracàs; diria que això, uns i altres ho tenen clar, ningú ho discuteix. Altra cosa és qui s'atribueix, o a qui s'atribueix la responsabilitat (que no culpa) d'aquest fracàs, i per bé que és compartida, aquí tothom, uns i altres, se l'espolsen atribuint-la a l'altre!

Sigui com sigui les eleccions del proper diumenge 10 de novembre més que una oportunitat semblen, per a la majoria de votants, un càstig, i caldrà veure si així també es tradueix es relació als polítics, amb un massiu vot de càstig que representaria un notable increment de l'abstenció, a banda dels pronosticats (i per alguns esperats) transvasaments de vots entre partits...

Diuen els experts que els llatins no gestionem tan bé el fracàs com els anglosaxons, tot i que veient el cul de sac del Brèxit d'uns, i l'imprevisible i perillós mandat de Donald Trump dels altres no sé si els anglosaxons ens poden donar, avui per avui, massa lliçons.

L'industrial i empresari nord americà Herny Ford va dir que "el fracàs és una gran oportunitat per començar una altra vegada amb més intel·ligència", i observant el 10N i tot l'enrenou polític que l'envolta, penso que potser el problema és que "més intel·ligència" implica que, per poca que sigui, n'hi ha d'haver de prèvia!

El 10N és fruit d'un fracàs, i m'agradaria pensar que, malgrat tot, n'aprendrem, n'aprendran!

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'educació

Photo on Trendhype

Avui és tot just el segon dia del llarg curs escolar que acabem de començar; resten per davant moltes lliçons per aprendre, les que es preveuen a les programacions curriculars, i les que no; ambdues són importants, doncs les primeres sobretot els permeten aprovar (o no) el curs, a banda naturalment d'ampliar els coneixements, i les segones els ajuden (ens ajuden) a circular per la vida, aprovin o no el curs...

És clar que no es tracta només d'aprovar el curs, el repte de l'educació és, afortunadament, més ambiciós, i l'escola té una gran responsabilitat, tot i que no l'única! No es tracta només d'aprovar el curs, no és només una qüestió de saber-se uns continguts, l'important essencialment és aprendre, i l'aprenentatge, com va dir Benjamin Franklin és quelcom vivencial: "digues-me i ho oblido, ensenya-me'n i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc."

Aquesta és l'actitud amb la que tota la comunitat educativa hauríem d'afrontar aquest nou curs escolar, i tots! Aquesta és l'actitud amb la que moltes i molts docents, malgrat les dificultats i la manca de recursos que tenen, treballen! A totes i tots ells, només em resta dir-los, per avançat, moltes gràcies!

La frase cèlebre de la setmana, sobre la tempesta

Photo on Trend Hype

Aquest estiu hem vist com algunes tempestes pròpies de l'època han fet estralls allà on han caigut, convertint carrers en autèntics rius desbordats i desbocats que s'enduen aigües avall tot el que trobaven: contenidors, vehicles, arbres...

A la vida, i no només a l'estiu, també ens assalten per moments inesperades tempestes que ens ennuvolen el present i ens torben l'ànim; i com els carrers esdevinguts rius, també ens desbordem i desboquem per moments, moments que ens semblen eterns; i ens consolem convençent-nos que després arribarà la calma, com diu la dita, i en la majoria d'ocasions, sinó sempre, sol ser així...

I és que com va dir el poeta Khalil Gibran, "per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols".

El problema el tenim quan el sol, aleshores, ens enlluerna!

La frase cèlebre de la setmana, sobre les vacances

Photo by PHOTOGRAPHY Toporowski on Trendhype / CC BY-NC-SA

Aquesta setmana he tornat a la feina després de les (se suposa merescudes) vacances d'estiu.

A finals d'agost el ritme encara és d'adagio i fins a principis de setembre no s'inicia el crescendo que en qüestió de dies passa per l'andante, l'allegro i el vivace inevitable quan comença el curs escolar, que esdevé presto, i per moments prestissimo quan pràcticament tothom ha tornat de vacances i ja està immers en la rutina quotidiana!

És aleshores quan les vacances, que fa tot just unes setmanes gaudíem aliens (en principi) a la nostra vida laboral, ens semblen llunyanes, extremadament llunyanes, un dolç record que cada dia enyorem més quan les expliquem, en forma de titulars, als qui es van incorporant...

Ignoro si l'escriptor i filòsof estatunidenc Elbert Hubbard va patir mai l'anomenada depressió post vacacional, doncs la va encertar de ple quan va dir que "ningú necessita més unes vacances que qui les acaba de fer"!

Mentre la meva morenor d'estiu, forjada arran de mar, es va empal·lidint sota els freds fluorescents de les oficines de la meva entitat, m'allunyo de les meves finades vacances d'estiu amb la ferma voluntat de no necessitar-les fins l'estiu vinent!

La frase cèlebre de la setmana, sobre viatjar

Photo by marfis75 on Foter.com / CC BY-SA

Dies abans de marxar uns dies de vacances amb la família vaig fer un advertiment a les meves filles, a mode de recordatori: tingueu present que el maleter del cotxe nou és més petit que l'altre!

Fa aproximadament mig any vam escurçar el cotxe, passant del Citröen C4 Picasso llarg, el de fins a set places, al C4 Spacetourer (ara es diu així perquè ja ha finalitzat el dret per l'ús del cèlebre pintor malagueny) curt, de cinc places. I tot i que la capacitat del maleter del nou cotxe és notable, també és sensiblement inferior a la de l'altre cotxe...

L'advertiment era necessari perquè, per pocs dies que marxem, sembla que les meves filles tenen por de quedar-se sense roba, ja que en comptes de fer una muda per dia, se'n preparen dues o tres, suposo, que preveient que al llarg del dia necessitaran "outfits" diferents segons les circumstàncies de cada moment! Reconec que per moments em desesperen!

Ja us podeu imaginar que carregar el maleter del cotxe per marxar uns dies esdevé tota una proesa, assolible només gràcies a les hores que, qui més qui menys, hem invertit jugant al Tetris!

Jo sempre les hi explico que tinc un amic que ha voltat i viscut en mig món i que totes les seves pertinences caben com a molt en dues maletes! Però res, ni així...

Em sembla que pel proper viatge em serviré d'aquesta cèlebre frase d'Antoine de Saint-Exupéry, un referent que les hi és més familiar, i a qui potser fins i tot faran més cas que a mi i a l'exemple del meu amic: "aquell que vol viatjar feliç, ha de viatjar lleuger"...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la família

Qui no ha fet alguna vegada aquell gest italià tan característic d'unir tots els dits de la mà mirant enlaire i, alçant-la i fent una enèrgica sacsejada, acompanyar el gest amb una expressió italiana, per exemple "la famiglia"!

Impossible no pensar en, quan no sentir-se, Don Corleone al capdavant del clan familiar!

Diu Vito Corleone, en un dels mítics diàlegs de la pel·lícula "El Padrí", que "un home que no passa temps amb la seva família mai pot ser un home de veritat".

És clar que ell això de la conciliació de la vida laboral i familiar ho tenia molt més fàcil, doncs la seva família era la seva feina, i la seva feina la seva família... On acabava una cosa i començava l'altra?, si en el seu cas no es podien destriar!

I també en aquest cas, però, ja sabem que no tot són flors i violes, precisament, sobretot si tenim present el que al seu dia va dir la novel·lista francesa Simone de Beauvoir: "la família és un niu de perversions".

Sí, ja sé que avui no fa gaire acte de presència la cara amable de la família, però la família, com tantes altres coses a la vida, és com la lluna, que també té una cara oculta...

I és possible que a la seva part més fosca i oculta hi resideixi aquesta cèlebre frase de l'historiador romà Tàcit, que per més que ens pugui doldre per l'amarga veritat que amaga, no deixa de tenir la seva raó: "l'odi entre parents és el més profund".

"La famíglia", ai la família!