dimecres, 9 de gener de 2019

Perdona, només corro!

Photo on Foter.com

Quan surto a córrer, de matinada, hi ha més moviment, als carrers de Girona, del que aparentment sembla. No és poca la gent que entre quarts de sis i quarts de set ja circula, la majoria camí de la feina., també força gent que passeja el gos, o gossos que arrosseguen entre lleganyes els seus amos...

Possiblement el que més temo, quan surto a córrer, són els gossos, sobretot si no van lligats; més els gossos que els senglars, que algun dia també me n'he trobat!

Però no us vull parlar de la meva por, de les meves pors, sinó de la que jo involuntàriament infligeixo, ni que sigui per un instant, en les altres persones, majoritàriament dones!

Passeig d'Olot amunt, o avall, carrer Emili Grahit, de la Rutlla, del Carme, Migdia o Parc Central tot sovint inevitablement em creuo amb persones que van a treballar; si em veuen venir, com jo les veig venir a elles, en principi no passa res, elles em veuen venir, veuen un corredor que esbufega i jo persones, dedueixo, persones que van camí de la feina...

El problema és quan veig que al davant, a la vorera, estic a poques passes d'avançar algú; no són poques les vegades que he espantat a gent, sobretot si la persona a la que avanço escolta la ràdio o música amb auriculars, ja que no em sent. En aquestes situacions intento fer un xic de soroll, trepitjar més fort, esbufegar més (més?!), o bé, si puc, en comptes de passar per la vorera ho faig per la calçada, que aquelles hores el poc trànsit ho permet prou; però no sempre l'esglai és inevitable: perdona, només corro!, em disculpo mentre l'avanço...

Moltes vegades, quan avanço i espanto una dona, em pregunto la de coses (terribles) que li deuen passar pel cap en poc menys d'un segon! Jo només corro i tot el que duc ho reafirma, però als seus ulls no sé si sempre elles em veuen només com un corredor... o com una amenaça!

M'agradaria no entendre que tinguin por, però les entenc; també entenc que fins i tot jo, que ara a l'hivern a banda de la gorra (sempre amb la gorra) un "buf" em tapa part de la cara, els pugui fer por, per inofensiu que sigui. Faig por perquè, simplement, sóc un home!

És evident que ni jo sóc el llop, ni elles són caputxetes... però no tinc massa clar, lamentablement, que aquest conte, contat, s'hagi acabat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada