Pseudo democràcia

Pseudo-, prefix d'origen grec, significa falsedat i l'hem sentit sovint vinculat a paraules com nom (pseudònim) o ciència (pseudo ciència). Mal ens pesi també podem afegir-hi democràcia i parlar de pseudo democràcia...

I si la pseudo ciència no és ciència però ho sembla (o ho vol semblar), la pseudo democràcia no és democràcia ni ho sembla, per més que vulgui fer com la dona del Cèsar...

La votació de la final del Benidorm Fest, per exemple, volia ser i semblar democràtica, i prou que se'n van omplir la boca quan van explicar el triple sistema de votació: el vot del jurat (50%), el vot demoscòpic (25%) i el vot popular (25%) a través de missatges de text o trucades telefòniques.

La pseudo democràcia no és tant per la ponderació de cada vot, que també, sinó per la manca de transparència en el seu escrutini. Respectant que el vot pogués ser secret, perquè no vam saber com va votar el jurat?

És evident que sobre el jurat pesava la meitat de la decisió, i el vot se'ns va presentar agrupat, la suma total de tots els membres. Mantenint el seu anonimat perquè no van mostrar els vots individuals?
És més: perquè el jurat no podia votar a cara descoberta? Votar i argumentar. Bé que es fa així, en tants programes de talents, i donat el pes de la seva decisió en la decisió final hauria estat el més just i professional.

També és qüestionable l'invent aquest del vot demoscòpic, en el que 350 persones, seleccionades per una empresa per a representar el conjunt de la població espanyola, van votar per a decidir un 25% de la puntuació. Tenim informació de la mostra? Amb quins criteris es va elaborar aquesta mostra?

L'escrutini també s'hauria de fer públic en el cas de la votació popular, que hem d'entendre que com tot el procés va ser seguit i validat per un notari... En resum: tants esforços per semblar una votació democràtica quan en realitat de democràtica, aquesta votació, en va tenir poca, com a màxim un qüestionable 25%, que per votar telefònicament calia pagar.

Al final la conclusió és que el resultat va acabar essent el que volia el jurat (ergo els organitzadors), i per tant hagués estat ben legítim que només haguessin votat ells; i una segona conclusió: el vot popular, a banda de donar-li una pàtina de democràcia a la votació, sobretot va servir per a recaptar algun caler, que algú havia de pagar la festa, no? És a dir, perquè li diuen democràcia quan en realitat volen dir recaptar diners?

La democràcia requereix, com a mínim, garanties de participació en igualtat de condicions i transparència en l'escrutini, i tot el que no respecti aquests principis no és democràcia o, com a molt, és pseudo democràcia.

Per cert, la controvertida votació sobre els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 serà democràtica o l'haurem de prefixar, també, amb un sonor pseudo?

Cachitos Nochevieja

"Cachitos de hierro y cromo" és un programa de televisió que s'auto defineix com "un viaje musical de La 2 y Radio 3 a las entrañas del archivo de RTVE". Present a la graella televisiva des de fa més de cinc anys ja porta sis temporades traient la pols a l'extens arxiu musical de Televisió Espanyola d'una manera com poques vegades s'havia fet mai!

Els arxius televisius són tresors que amb el pas dels anys guanyen valor, sempre, naturalment, que es sàpiguen presentar convenientment; "Cachitos" no és el primer ni l'únic programa que s'alimenta de l'arxiu d''imatges d'una televisió, però sí és dels pocs que ho fa amb criteri, intel·ligència i humor. "Cachitos" no es limita a reescalfar al microones les cintes velles, sinó que les cuina de nou i les utilitza de base, d'excusa, per a comunicar quelcom més!

Cada un dels seus programes segueix un fil temàtic i és sobre les cançons que es va teixint el tema a través de les intervencions de la seva presentadora, Virgínia Díaz, i dels rètols que, amb un toc humorístic, apareixen en cada un dels fragments musicals.

A "Cachitos" hi entres per la nostàlgia de l'arxiu d'imatges, però t'atrapa per la grapa dels comentaris que enriqueixen les imatges d'antuvi!

La formula funciona i amb els anys ha esdevingut un dels programes estrella de La2 i, fins al punt, d'uns anys ençà, d'esdevenir un clàssic de la nit de cap d'any, com el passat o el d'enguany, amb el "Cachitos Nochevieja"!

Si després de les campanades la majoria de televisions ofereixen gales musicals, a "Cachitos Nochevieja" hi trobes, a banda de música, bones dosis d'ironia i fins i tot grans dosis de sàtira política!

D'entre els moments estel·lars que va tenir el darrer "Cachitos Nochevieja" en destaquen especialment tres, pel seu contingut inequívocament polític (que no polititzat):
1- la retolació de "La Vox" sobre un Bertín Osborne cantant (?) "New York, New York"
2- la de "Battiato, el Franco bueno" sobre l'afilat perfil de l'inclassificable músic italià i
3- "Los que esperáis chistes sobre el apellido de Bárbara seguro que luego sois unos agarraos pa' la fianza" que il·lustrava l'aparició de Bàrbara Rey, no emèrita ella...

I tot això, no ho oblidem, des d'una televisió pública i espanyola! És més, diria que "Cachitos" és dels pocs espais en que molts independentistes i unionistes es podrien fàcilment posar d'acord!

Per a nostàlgics empedreïts com jo, amants de la música i que a més la música la volem més per escoltar que per ballar, "Cachitos" és un regal, una de les millors maneres de començar l'any!

Spain: 5 points

Eurovisió ja no és el que era, i tampoc tinc massa clar que hagi de tornar-ho a ser. Avui Eurovisió és una altra cosa i potser ja està bé que sigui així.

Dècades enrere Eurovisió era un dels festivals que permetia descobrir nous artistes i cançons d'altres països, una finestra oberta a Europa d'una Espanya que encara desprenia l'olor de resclosit de la post-guerra.

Ja fa anys que no cal esperar el festival d'Eurovisió per veure i escoltar els artistes i les cançons dels altres països doncs la música és tan global que no només ha eliminat distàncies, també ha contribuït a una major homogeneïtzació musical: en molts casos el menys important és l'origen dels artistes, doncs independentment de la seva procedència, les cançons s'acaben assemblant, i confonent...

Desactivat l'aspecte purament musical l'únic interès (per mi) que té encara avui Eurovisió és la seva vessant geopolítica, doncs més que de cançons, el festival sembla talment una competició entre països que onegen amb orgull llurs banderes.

Un any més Espanya hi ha fet un paper més aviat galdós, quedant en darrera posició amb cinc punts rebuts per part del públic, és a dir, cap vot per part de cap dels representants de les televisions nacionals dels països participants, ni tan sols dels sorprenents vencedors, els amics per sempre (?) portuguesos!

Això sí, el gall del català (o he de dir espanyol?) Manel Navarro el va fer pujar als primers llocs de les tendències a Twitter, que ja sabem que al capdavall l'important és que parlin de tu...

És clar que seria molt injust carregar-li el mort al cantant, doncs és Televisió Espanyola qui ha d'assumir-ne la responsabilitat, i no tant pel que va passar a la gala d'Eurivisió sinó pel procés previ que va dur-hi Manel Navarro.

Espanya ja no és el que era i tampoc tinc massa clar que hagi de tornar-ho a ser. Avui Espanya és una altra cosa i potser ja està bé que sigui així...

Quina televisió es mirava l'any 1974?

Fa 40 anys la televisió es veia en blanc i negre a la majoria de llars (no totes les emissions es feien en color, aleshores) i, també a diferència d'ara, no hi havia massa canals per triar: 2 canals: Televisió Espanyola (avui La 1) i l'aleshores conegut com l'UHF (el segon canal, avui conegut com La 2).

L'any 1974 la "tele" era monopoli de RTVE, creada l'any 1956; és evident que amb un sol distribuïdor i dos canals de televisió el concepte "zàpping" l'any 1974 encara no s'havia introduït a les llars espanyoles!

Comencem a rememorar el que es veia a la "tele" l'any 1974 amb la capçalera del Telediario:



Una de les sèries estrenades fa 40 anys va ser "El Picaro", escrita, dirigida i protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, una particular visió històrica de la "picaresca" espanyola...



Seguint amb l'humor, aquest però adreçat a un públic més infantil, l'any 1974 també es va estrenar a Televisió Espanyola la celebrada sèrie "Pippi Calzaslargas"...



Però si cal destacar un programa infantil del 1974, és obligatori mencionar "Un globo, dos globos, tres globos", estrenat també fa 40 anys!



Un altre dels programes mítics de TVE estrenats l'any 1974 és el concurs musical "Gente Joven"!

Para Todos La 2 - Para Todos la tele - "Gente Joven"

• Para Todos La 2 - Para Todos la tele - "Gente Joven"

Un programa curiós era "35 millones de españoles", un programa que, com molts dels d'avui, tractava l'actualitat amb un toc d'humor de la mà d'Alfredo Amestoy!


No tot eren, però, series de facturació casolana... A banda de "Pippi Calzaslargar" altres sèries estrangeres estrenades a Televisió Espanyola l'any 1974 van ser "McCloud", "Ivanhoe" (encara que enregistrada a finals dels anys '50!), "Banaceck", o "Los Picapiedra"!












Veient la "tele" de fa 40 anys podem observar que sí, que hi ha major qualitat d'imatge i só, més canals i infinitat de programes, però gran part del que avui veiem ja existia, si fa o no fa, fa 40 anys!

Però cal recordar que fa 40 anys hi havia, encara, el "No-Do"! Bé, hom podria considerar que avui el "No-Do" també el podríem trobar el alguns programes d'alguns canals...



Sí, sé que són molts més els espais i programes de televisió que es veien fa 40 anys! Tan sols volia fer un cop d'ull enrere i mirar, amb un punt de nostàlgia, el que es va estrenar a la "tele" l'any que em va veure néixer!

Lliçó magistral de @PauVallve sobre els efectes i conseqüències de la #comunicació 2.0

Després de tot aquest embolic sobre un tema de Pau Vallvé a la promo de TVE d'un partit de la selecció espanyola el propi músic ha fet un comunicat que, més enllà d'alcarir el tema, serveix també de lliçó magistral, i no ho dic en conya, de com estan canviant les coses en el món de la comunicació 2.0.

No és la primera vegada que una piulada esdevé notícia, fins i tot n'hi ha que converteixen en un fenòmen, però sens dubte aquest és un exemple més que en aquest món de la comunicació 2.0 tot és molt més immediat i ràpid i els mitjans, alguns mitjans, també tenen molt present aquesta realitat i hi paren l'orella per generar contingurts, especialment on line...

Del comunicat de Pau Vallvé n'extrec dos fragments que, penso, són una gran recomanació per a quelsevol persona que estigui immers, o es vulgui submergir, en l'univers de les xarxes socials:

"Però el pollo ja estava liat, i l'havia liat jo sol per parlar massa i per preguntar poc (és la putada de les xarxes socials, que et penses que el que dius ho dius per uns quants amics teus i per tant no t'hi mires massa a l'hora de dir les coses. Ja no em passarà més).
(...)

Tot i que he passat la tarda molt nerviós, crec que he après la lliçó: Avui en dia tothom està a la que salta i tothom busca una petita excusa per explotar-la al màxim i fer-ne tema o notícia (tan uns com els altres). La "moraleja" és molt clara: Tot i que m'agradin molt les xarxes socials, estic molt millor callat."

Ja ho diuen... "Si no vols que es sàpiga una cosa, no la pensis!"

En el cas d'en Pau, però, no és callat quan està millor, és cantant! Potser el millor final del seu comunicat podria ser: estic molt millor callat cantant!



ENCARA NO (lletres en pdf)
Any rere any m'he dedicat
a 'nar aplanant el terreny
i ara que casi ho tinc
l'únic que em fa partir
és que ara tot quedi aquí
i s’acabi així.
No, encara no, si us plau,
per favor, no així.
Que no quedi aquí,
que no acabi així,
que no em toqui a mi.
Per favor no a mi.

@PauVallve a la promo de #LaRoja de TVE: A cagar la transcendència. Jo ara només vull cantar

No sempre la música i el futbol són una combinació perfecta, tot i que en algunes ocasions la combinació ha estat molt reeixida!

No ha estat tan reeixida, però, aquesta breu combinació, d'encara no 15 segons!:



La promo és de TVE sobre el partit que aquest dimecres juga la selecció espanyola de futbol contra Colòmbia... i la música, per si no l'heu reconegut, és de la cançó Vacances del prolífic música català Pau Vallvé!

Aquesta tarda (dimarts) al Twitter (també al Facebook) en Pau Vallvé ha fet alguns comentaris sobre aquesta qüestió, alguns dels quals després els ta esborrat... Tot i que ja sabem que ni esborrant-los desapareixen, doncs minuts després el diari Ara els reproduïa.

Tip dels comentaris de la gent, sobretot al Facebook, va acabar sentenciant: @PauVallve A la merda... no es pot dir res... i després @PauVallve Jo parlava del tema drets, però sempre es polititza tot...

En fi, em quedo la lletra (pdf) de la cançó 2010 que canta el protagonista d'aquesta història al seu darrer disc, de títol homònim:

...i si tot és una broma
no serveix que ens enfadem.
Si el món va al ritme dels altres
és millor que disfrutem.
A la merda els grans projectes,
sacrificis i percals.
A cagar la transcendència.
Jo ara només vull cantar.