dimecres, 16 de gener de 2019

Menys petons... i més encaixades?


L'altre dia, aturat en un semàfor, vaig veure dos homes, a priori d'origen magrebí, que després d'encaixar-se les mans van fer-se fins a quatre petons a les galtes. Diria que jo mai he fet quatre petons seguits a un home (ni a les galtes ni enlloc!), potser ni tan sols a una dona, més enllà de les de la meva família!

Amb molts dels homes de la meva família ens fem dos petons, amb d'altres, una encaixada de mà; el perquè d'una cosa o l'altra no es regeix per res més que el costum: possiblement repetim i reproduïm el que deuríem fer el primer dia...

La salutació no deixa de ser un formalisme, una convenció, i es regula per una llei no escrita que en la nostra cultura dicta que entre els homes ens donem la mà, i que sempre que hi ha una dona li fem (i ens fa) petons! És a dir, que en una trobada entre homes i dones els homes entre nosaltres només ens encaixarem les mans i les dones petonejaran a tothom, homes i dones, quasi sense escapatòria possible!

No són poques les dones que, amb raó, es queixen d'aquest costum que les obliga a petonejar a tothom, i sobretot a ser petonejades per tots els homes encara que els acabin de conèixer. Entenc i comparteixo la seva incomoditat, sobretot perquè el que marca si es petoneja o s'encaixa la mà, especialment en els entorns laborals i professionals, és la condició d'home o dona, no la proximitat, familiaritat o fins i tot estima.

Les incomoditats de les dones moltes vegades són per l'excés de proximitat que inevitablement aporten els petons, sobretot quan aquesta proximitat és mal interpretada, conscientment o no, pels homes, alguns dels quals aprofiten, maldestres, per arrambar!

Conscient d'aquesta incomoditat jo generalment allargo la mà quan em presenten una dona en l'entorn laboral, especialment si literalment l'acabo de conèixer, o no hi ha cap familiaritat. Algunes vegades la meva proposta d'encaixada és corresposta i aquí pau i després glòria, però d'altres és la dona la que, estirant-me de la mà, o directament ignorant-la, saluda amb dos petons... I no, no em malinterpreteu!, no és que jo sigui irresistible, és el pur exercici de la convenció, d'aquesta estúpida llei no escrita!

Més habitual és quan la primera salutació amb una dona és una encaixada de mans i la segona, la del comiat de la reunió que hem fet i compartit, són dos petons; amb el pas dels anys he après a deixar la iniciativa a les dones, a risc de semblar esquerp o distant, tot i que tampoc tinc clar que aquesta sigui la millor opció...

No tinc massa clar que la decisió de saludar-nos amb dos petons l'hagi de prendre necessàriament sempre i només la dona (que sigui ella que decideixi si vol fer i rebre petons o no), sobretot si es dóna el cas que pugui ser jo (l'home, si això és un home!) qui prefereixi encaixar la mà la amb una dona, en comptes que ens fem dos petons; fins i tot es podria donar el cas que a una dona no li vingués de gust saludar amb dos petons a una altra dona, no?...

No sé, entre la incomoditat de les dones i el no saber què fer exactament dels homes (d'alguns, els que no arramben!) potser sí que caldria escriure una llei sobre aquestes qüestió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada