dimecres, 2 de gener de 2019

Truman som nosaltres


Aquest any (2018) en fa vint de l'estrena de la pel·lícula "The Truman Show", dirigida per Peter Weir (Gallipoli, El Club dels Poetes Morts), una pel·lícula que narra l'aparent vida tranquil·la i previsible de Truman Burbank (Jim Carrey), fins que aquest descobreix (vint anys després no hi ha "spoiler" que valgui!) que la seva vida no és més que un programa de televisió, que la seva vida, fins i tot abans de néixer, ha estat programada i televisada les vint-i-quatre hores del dia en una realitat que no és més que un enorme plató de televisió.

La pel·lícula inevitablement ens fa pensar en els concursos televisius de tele realitat, com l'inequívoc "Gran Hermano", la primera edició del qual es va emetre fa divuit anys; però "The Truman Show" ens interpel·la també a tots i totes nosaltres si en comptes d'un plató de televisió el decorat és la nostra vida i les càmeres, en comptes de les de televisió, són les dels nostres telèfons mòbils!
Com Truman Burbank són molts els infants que, ja abans de néixer, tenen una vida retransmesa quasi en viu i en directe, quasi dia a dia, a les xarxes i eines socials; una vida retransmesa no per un productor televisiu sinó pels seus propis pares i mares!

L'exposició pública d'aquests infants, exposició aliena a la seva voluntat, genera grans interrogants en pediatres, psicòlegs i psiquiatres pels efectes que pugui tenir en el seu desenvolupament i creixement, també en quina reacció poden tenir, ja joves o adults, quan prenguin consciència de l'elevat nivell d'exposició pública a la que, al llarg de la seva infància, han estat sotmesos. Al capdavall la vida d'aquests infants només els pertany a ells, i no als seus pares i mares, qui naturalment en tenen la responsabilitat, també la de preservar la privacitat i intimitat de les seves vides.

Però aquesta tendència (necessitat?) d'exposició pública no l'exercim només amb els nostres infants, també amb nosaltres mateixos publicant, difonent i compartint, si cal cada dia i als quatre vents, moltes de les coses que fem al llarg del dia.

I si el dilema de Truman Burbank era discernir entre el que era realitat del que era ficció el nostre dilema és discernir el que és realitat del que és, simplement, postureig. I és que al capdavall, el que cerquem quan fem publiquem i compartim la nostra vida a les xarxes i eines socials és projectar una imatge de nosaltres mateixos que, si bé potser no és del tot mentida, tampoc és tota la veritat; o si més no, no deixa de ser, només, una part de la veritat.

El mateix vertigen que Truman Burbank sent, i ens fa sentir, quan descobreix un cel de mentida, quan en el límit del plató televisiu descobreix la gran mentida que és la seva vida, el podem notar nosaltres quan reconeixem que, al capdavall, el nostre també és un cel retocat, sobretot quan preparem l'escena, l'atrezzo, l'angle i el millor dels nostres somriures abans de fer el clic!

Truman Burbank es revela contra el productor del programa televisiu; nosaltres encara no ho hem fet contra els qui, de forma sibil·lina, dominen cada vegada més les nostres vides. Truman som nosaltres, convé ser-ne conscients!

Article publicat al número 101 de la revista Parlem de Sarrià.