dimecres, 9 d’abril del 2014

3 impressions del debat sobre la consulta pel dret a decidir al Congrés

Joan Herrera intervenint al Congrés de Diputats en representació del Parlament de Catalunya. Imatge: EFE/Ballesteros 
Escoltant, parcialment, el debat d'ahir al Congrés de Diputats me'n vaig endur, entre moltes altres, aquestes 3 impressions:

1.- que va ser un debat amb menys "diàleg de sords" del que preveia, del que em pensava

Si una utilitat va tenir el debat d'ahir al Congrés de Diputats sobre la Proposició de Llei de delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya, va ser que en seu parlamentària tots els partits van poder fixar la seva posició i projectar el el seu horitzó.

Es va escoltar més del que em pensava, però l'escolta va servir, per uns i altres, entre uns i altres, més per marcar distàncies que per cercar punts de trobada. Però així és aquest procés, els grans camins que es tracen, el constitucionalista i el del dret a decidir, més que convergir, que podrien, divergeixen cada vegada més.

2.- potser tard i malament, potser de manera insuficient, però quelcom s'ha mogut a l'Espanya constitucionalista...

Sóc conscient que el resultat final de la votació resta força al meu argument, que el fet que el PSOE votés el mateix NO que el PP fa que calgui fer un major esforç per copsar les diferències, que hi són, entre el NO del PP i el NO del PSOE.

De la mateixa manera que ICV,  ERC i CiU han arribat, de moment, allà mateix per camins diferents, també el PSOE arriba al seu NO per un camí diferent que el del PP. No acceptar els matisos entre PP i PSOE és, seria tan injust com no acceptar les diferències, que hi són, entre ICV, ERC i CiU.

Molts pensareu que la proposta federal socialista està abocada al fracàs, que és insuficient, que arriba tard... però en el PSOE, que inequívocament ahir va votar NO a la delegació de la competència, quelcom s'ha mogut aquests darrers mesos...

Només el temps i les urnes ens permetran veure si aquest moviment qualla, si la proposta federal socialista troba, a Catalunya i a Espanya, espai polític per créixer... Aquí i allà ho té, d'entrada, realment complicat.

En un escenari on es dibuixen cada vegada més, i amb més força, camins divergents, anar pel mig té el seu risc... el risc que no et segueixi ningú...

3.- que el PSC ha trobat i està consolidant una zona de confort amb ell mateix i amb el PSOE

Fa uns mesos el PSC va decidir fer un pas enrere amb el dret a decidir; les derivades d'aquesta decisió prou les sabem i coneixem: moviments al sectors crítics, diputats díscols, estripades de carnet, dimissions...

Però com la resta de partits el PSC també ha fixat la seva posició i definit el seu horitzó i, com la resta, ha escollit el seu company de viatge: el PSOE. Sap el PSC que viu, ara, la seva articular "travessia de desert", que el seu posicionament pot castigar-lo més, encara, a les urnes, però sembla haver trobat, finalment, una zona de confort... tot i que poc confortable per alguns (molts o pocs, qui sap) socialistes.

I per acabar... 

Entre la "Catalunya pel dret a decidir" i "l'Espanya aquí no es mou ni una coma" cada vegada hi ha més distància i tard o d'hora la corda, cas que encara hi sigui, es trencarà. Llavors sí, caldrà seure i parlar, bé per voluntat pròpia o perquè un tercer, qui sap si Europa, dirà quelcom tan bàsic i essencial en democràcia: seguin, parlin i cerquin un acord!

Un acord, espero jo, per poder decidir el que els catalans volem ser... que voler votar és de primer de democràcia!

-----------------------------

pd: a mode de piulades...










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada